Revolucions i Unificacions del Segle XIX: De Riego a Bismarck

Rafael de Riego i Flórez

General espanyol i polític liberal. En arribar a Cadis, amb altres oficials, comença un motí l'1 de Gener de 1820 que reivindica la tornada a la Constitució de 1812. Aquest conflicte és conegut com la Revolució Liberal. Les tropes de Riego van per diferents ciutats andaluses per començar un alçament antimonàrquic, però al poble li és indiferent. L'alçament a Galícia s'estén ràpidament per Espanya. El 7 de Març de 1820, el Palau Reial de Madrid és envoltat per soldats sota el comandament del General Francisco López Ballesteros, i el 10 de Març el Rei acorda restaurar la constitució.

Santa Aliança a Espanya (1823)

El 7 d'Abril, a Espanya, com a conseqüència del Congrés de Viena, la Santa Aliança decideix restablir l'absolutisme de Ferran VII (Espanya és finalment envaïda per la Santa Aliança) i envia un nombrós contingent de tropes franceses (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) per instaurar un nou període absolutista.

Lluís XVIII, Carles X i les Constitucions Atorgades

Lluís XVIII: Rei de França i Navarra, titular entre 1795-1814, efectiu 1814-24 (excepte el breu període de l'Imperi dels Cent Dies, del 20 de Març al 8 de Juliol de 1815, on Napoleó recupera el poder). Co-príncep d'Andorra (1814-15, 1815-24).

Carles X: Rei de França i Navarra 1824-30. Últim rei borbó de l'estat gal, l'últim amb cerimònia de coronació.

Les constitucions atorgades corresponen tradicionalment a un Estat monàrquic, on el mateix sobirà és qui les atorga, és a dir, aquelles en les quals el monarca, en el seu caràcter de titular de la sobirania, les atorga al poble.

Revolució Francesa de 1830 i Lluís Felip I

La Revolució de 1830, coneguda com la revolució de les barricades, és un procés revolucionari que comença a França amb la Revolució de Juliol o les Tres Glorioses Jornades revolucionàries de París, que porten al tron a Lluís Felip I i obren el període conegut com la Monarquia de Juliol. S'estén per bona part del continent europeu, especialment a Bèlgica (que obté la independència davant Holanda), Alemanya, Itàlia (identificat amb moviments de tipus nacionalista unificador), Polònia i l'Imperi austríac.

Les potències absolutistes de la Santa Aliança aconsegueixen reconduir el procés revolucionari sense caure, fins a la següent revolució de 1848. Anglaterra no hi participa, ja que és una monarquia parlamentària, però paral·lelament contempla el sorgiment del moviment obrer i el moviment polític de reivindicació de l'extensió del sufragi anomenat Cartisme.

Lluís Felip I: Últim rei de França que va regnar amb el títol de "Rei dels francesos" (d'Orleans) entre 1830-48 (Monarquia de Juliol). Fill del duc Lluís Felip II d'Orleans, "Felip Igualtat" (cosí de Lluís XVI), durant la revolució francesa conegut com a "Ciutadà Chartres". En morir el seu pare, es converteix en duc d'Orleans amb el nom de Lluís Felip III d'Orleans, duc de Chartres.

Carlins i Miquelistes

Carlisme: Moviment polític tradicionalista i legitimista, de caràcter antiliberal i contrarevolucionari sorgit a Espanya al segle XIX, que pretén establir una branca alternativa a la dinastia dels Borbons al tron espanyol, i que en els seus orígens propugnava el retorn de l'Antic Règim.

Miquelisme: S'identifiquen com a ultra-realistes o absolutistes portuguesos que donen suport al rei Miquel I de Portugal (que regna entre 1828-34). Són oposats als liberals portuguesos que protagonitzaven la vida política des de la revolució de Porto de 1820 (els setembristes o vinistes, els més radicals, i els cartistes, els moderats), partidaris d'una monarquia constitucional representada per Pere I de Brasil i IV de Portugal (només rei de Portugal uns dies de 1826, abans d'abdicar en la seva filla Maria II de Portugal).

Tallers Nacionals, Louis Blanc i Auguste Blanqui

Empreses estatals destinades a donar feina (manufacturaments) als aturats parisencs en els primers mesos de Segona República Francesa. L’Estat francès s’encarrega de crear obres les quals empren als treballadors en l’atur, de l’organització dels tallers, i de pagar als obrers. L’experiència social dura des de 27 Febrer 1848 a 20 Juny.

Polític i historiador, responsable pel desastrós experiment dels tallers nacionals, negada en el seu assaig “Appel aux hommes gens”, París 1849, escrita durant exili a Londres, però responsable pel moviment insurgent de 15 Maig i moderats que surten victoriosos. Entre republicans més radicals que van intentar forçar per ser el seu dirigent, i guàrdia nacional que el rebutjava, gairebé assassinat.

Auguste Blanqui (1805-81), activista polític revol. i socialista francès, organitza moviment estudiantil parisenc, lluita en primer lloc per la instauració de república contra monarquia i a favor de socialisme. Seus escrits influencien el seu país de manera decisiva al segle XIX. L’entrega absoluta als moviments revolucionaris que va gestar, exemple personal, ideals defensats amb “armes a la mà”, actiu lideratge inspirat en blanquisme, corrent revol. que és un referent ideològic i militant de França en que va viure.

Cicle revol. 1848, frontera entre rev. burg. i obreres?

Burgesia espantada, creu que millor unir-se a noblesa per tal que el poble no torni a revelar-se. Rev. va servir per posar el poder a la burgesia.
Fracàs del poble degut a que: poble no prou unit, amb idees polítiques diferents (demòcrates, comunistes, anarquistes...), a més, és ignorant i no té formada una veritable consciència de classe.
Burgesia unida, sap el que vol i que li convé. A més, any següent milloren collites i aturen la rev. Poble oblida la rev.

Com acaba rev. 1848

Onada de revolucions 1848 a Europa. França, rev. de Febrer posa fi a monarquia d’Orleans (30-48), porta a crear la Segona república francesa (realment era la segona fase tardana de la rev. de 30.) Rev. de 30, anomenada Rev. de Juliol, esdeveniment que porta Lluís Felip d’Orleans al tron de França amb monarquia.

Prima Riscossa

Primera revolta (en italià), moviment de 1848 a Itàlia (la segona seria la guerra franco-piemontesa contra Àustria de 1859 i la tercera al front meridional de la guerra austro-prussiana de 1866). 1848 Europeu (primavera dels pobles) que té epicentres a París i Viena, té la primera manifestació cronològica a Peninsula Itàlica en Gener, quan a Sicília esclata un moviment de base popular contra l’absolutisme de la branca borbònica del regne de les Dues Sicílies (Sicília i Nàpols), que controlarà l’illa (serà independent 16 mesos).

Rev. Austria 1848.

1815-48, Imperi Austríac dirigit per Metternich, es dedica a preservar “l’statu quo”. Imperi encara predomin. rural, encara que havia desenvolupament industrial significatiu als finals de 20. Nacionalisme barrejat amb problemes socials, pressions augmenten pel descontent camperol. Març 48, revolta a Viena força a Metternich a dimitir. Revolució estesa ràpidament quan alemanys, magiars, esclaus, italians i altres pobles es posen en contra del règim imperial. Ferran I abdica al Desembre i seu nebot Francesc Josep I, començà un regnat fins 1916. Nou emperador promulga una constitució per Àustria, establia govern parlamentari i emancipà els camperols dels gravàmens feudals. Rebels italians ocupen el govern a Milà, Hongria declara plena independència, vinculada amb l’imperi només pel monarca Habsburg. Una assemblea constit. redacta un pla per reorganitzar administrat. l'imperi d’acord amb les diferències nacionals.

Parlament de Frankfurt

Conseq. dels estats de la confederació germania, formen el primer parlament alemany a Frankfurt. Era l’assemb. Nacional alemanya creada durant les rev. de 48, tractava d’unir Alemanya en una manera democràtica. Constava de 831 diputats, es reunien a l’església de Sant Pau, Frankfurt el 18 Maig, quan rei Frederic Guillem IV de Prússia va donar seu consentiment a la primera constit. alemanya.

Victor Manuel II i Comte de Carvour

Últim rei del regne de Sardenya i primer rei d’Itàlia. Fill primogènit de Carles Albert I, rei Piemont-Sardenya i Maria Teresa d’Àustria, filla de Ferran III, gran duc de Toscana. Distingit per valentia durant la guerra contra Àustria (48-49). Forçat de negociar amb Àustria, es converteix en campió de unificació d’Itàlia, nomena Camilo Benso, Comte Carvour com primer ministre. Bel·licisme exagerat, Maquiavel·lisme sistemàtic, iniciatives intrèpides, desconcerten de vegades, però manté lleial. Comprenent que el regne és feble per enfrontar-se amb Àustria, s’alia amb Napoleó III, el preu de l’aliança és el lliurament de Niça i Savoia. Les victòries de Magenta i Solferino retornen esperança als patriotes italians.

Itàlia 1861

Esdevé un estat 17 Març 1861, data on majoria d’estats de la península s’unifiquen sota el govern del rei Victor Manuel II de dinastia Saboia, antigament governant sobre Piemont. Arquitectes de la unificació italiana son el Comte Carvour, primer ministre de rei Victor Manuel i Giuseppe Garibaldi, general i heroi nacional. Roma roman sota el control papal una dècada més, fins al 20 setembre 70, data d’unificació italiana. Al començar la Primera Guerra Mundial, Itàlia es declara neutre. Els imperis centrals i Triple Entente intenten que Itàlia s’uniís, i abril 1915, govern italià declara la guerra a l’imperi austro-hongarès a canvi de diversos territoris (Trento, Trieste, Ístria i part de Dalmàcia)

Otto von Bismarck i guerra de ducats

Estadista buròcrata militar polític (Ministre i President en Consell de Ministres) i prosista alemany, considerat fundador de  l’estat alemany modern. Els seus últims anys de vida sobrenomenat “Canceller de Ferro” per fer mà dura en tractar temes encaminats amb seu país i determinació, incloïa creació d’un sistema d’aliances internacionals que asseguressin la supremacia d’Alemanya, conegut com Reich.

Conflicte militar que enfronta l’imperi austríac i Prússia contra Dinamarca 1864. Dinamarca surt derrotat, va haver de cedir Schleswig-Holstein, annexionat per les altres dues potències.

Guerra austro-prussiana

També coneguda com Guerra de les Set Setmanes, conflicte militar entre Àustria i Prússia pel qual Prússia (guanyadora) es converteix en l’Estat hegemònic d’Alemanya. La base de la guerra en rivalitat entre aquestes dues potències que pugnaven per aconseguir el lideratge de Confederació Germànica. 1864, Àustria i Prússia  aliades en la Guerra dels Ducats. En l’establert en la Convenció de Gastein, ducat de Holstein queda sota domini d’Àustria, i Schleswig i Lauenburg sota Prússia, però cap dels dos països queda satisfet amb l’acord.

Guerra franco-prussiana

Conflicte des de juliol 1870 fins maig 71. Desencadenant principal el telegrama de Ems. Aquest conflicte bèl·lic resulta en realitat una guerra franco-alemanya, pel fet que es van aliar a Prússia tots els estats alemanys (d’acord amb els plans de Bismarck). Després d’aquesta circumstancial aliança militar, hi ha unió política d’Alemanya.

Imperialisme

Expansió del territori o influència pròpia a base de dominar altres països i formar una unitat. Dominació pot ser territorial (com al colonialisme), cultural o econòmica, o combinació dels tres factors. Dominis geogràfics inclouen l’imperi Mongol, Romà, Otomà, SIRG, Portuguès, Espanyol, Neerlandès, Persa, Francès, Rus, Estatunidenc, Xinès o Britànic, encara que el terme es pot aplicar als camps del coneixement, creences, valors i saber, com en el cas dels cristians o musulmans.

Causes econòmiques: colònies són mercats nous i compleixen funcions econòmiques per potències industrials, tal com proporcionar matèries primeres molt barates, abundància de terres verges per explotar, consum de productes europeus per la població indígena, i a més, les colònies són llocs on capitals invertits aconsegueixen gran rendibilitat (britànics beneficis invertint capital a construir ferrocarrils xinesos)

Causes polítiques: conquerir colònies és manifestació de prestigi polític i demostració de força. A vegades, conflictes polítics entre potències no es produeixen sols a Europa. Per tant, les causes polítiques són el poder polític a escala internacional, i també el poder militar, utilitzant colònies com un factor estratègic.

Incident de Fashoda

Episodis entre 1898-99, quan França i Regne unit volen construir línies de ferrocarril destinades a connectar les seves respectives colònies africanes. La petita ciutat de Fashoda, al Suda, situada en la intersecció de les dues línies, es converteix en l’escenari de la confrontació. Els britànics volien estendre el domini del Caire a Cap de Bona Esperança, els francesos de l’oceà Atlàntic del mar Roig per tot el Sàhara i el Sahel per l’Àfrica Equatorial. Un cop van xocar les dues potències, una expedició francesa enviada des de Brazzaville i en arribar, una columna britànica des d’Egipte amb una flotilla que baixava pel Nil va arribar. Després de mesos de tensió i negociacions, els francesos es van retirar (inferioritat i manca de suport naval)