La Revolució Russa i la Primera Guerra Mundial

La Revolució Russa

Un imperi inmens i endarrerit

El tsar estava investit d'un poder absolut que provenia de Déu i el règim polític era una autocràcia. El tsar governava directament l'imperi, no estava sotmès a cap constitució, ni havia de retre comptes davant cap parlament. Els fonaments sobre els quals basava aquest poder eren una burocràcia fidel, un exèrcit nombrós i l'església ortodoxa, que era un dels grans pilars ideològics del tsarisme.

L'imperi rus era fonamentalment una economia agrària en què convivien la propietat comunal. Les condicions de vida dels pagesos eren molt precàries, es tractava d'una agricultura tècnicament endarrerida i amb una producció molt baixa.

Des de les acaballes del segle XIX, el capitalisme i la indústria havien anat penetrant a la part més occidental de l'imperi; hi havia començat un procés d'industrialització.

La industrialització va comportar l'aparició d'un contingent important d'obrers industrials.

El creixement de l'oposició

Des de la darreria del segle XIX va anar creixent l'oposició al tsarisme. Això va ser el resultat del procés d'industrialització, que va comportar la difusió de les idees liberals i de les noves doctrines obreristes, com l'anarquisme i el marxisme.

A Rússia hi van tenir molta força alguns moviments d'arrel popular que eren coneguts amb el nom de populistes. Entre els ambients populistes, l'anarquisme va aconseguir un arrelament molt notable i va donar alguns intel·lectuals destacats, com Bakunin i Kropotkin.

Cap al final del segle XIX es van crear partits liberals i de composició burgesa, com el Partit Constitucional Democràtic i el Partit Socialrevolucionari Rus.

La influència del marxisme va donar lloc a la fundació, l'any 1898, del Partit Socialdemòcrata Rus, que tenia com a inspirador Plekhanov i com a líder més destacat Lenin. A principis del segle XX, el partit es va escindir en dos sectors: els bolxevics i els menxevics.

La revolució del 1905 i els intents de reforma

L'agitació social i política va augmentar a causa de les males condicions de vida i de l'augment de la corrupció a la cort. La penúria econòmica s'havia agreujat aquells anys com a conseqüència de la guerra russojaponesa, motivada per qüestions d'influència a l'Extrem Orient.

Pel gener del 1905 va esclatar un moviment revolucionari contra l'opressió tsarista i les injustícies socials, i en demanda de millores bàsiques de les condicions de vida de la població.

En aquella revolució hi van participar tots els grups polítics que s'oposaven al sistema.

Després de la revolució del 1905 es va convocar la Duma (assemblea legislativa de representants de diversos grups polítics) i el ministre Stolypin va proposar una reforma agrària.

La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

La decisió de Rússia de participar en la guerra va precipitar els esdeveniments. La majoria de les fàbriques es van transformar en indústries de guerra. Els productes van començar a escassejar, els preus van pujar i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir notablement.

Es van produir derrotes militars davant Alemanya, que Rússia no va poder evitar perquè l'exèrcit estava mal equipat i mal comandat. Les crítiques contra el govern es van afegir a les manifestacions contra la carestia de productes i les lleves contínues.

No hi havia confiança en el tsar i els complots se succeïen en una cort en què el monjo Rasputin tenia cada cop més influència sobre la tsarina. La situació revolucionària va tornar a esclatar. El desastre militar i econòmic va provocar una revolució de més envergadura que la de 1905.

La caiguda del tsarisme (febrer de 1917)

Grups populars van sortir al carrer per demanar la fi de la guerra i el millorament de les condicions de vida. Aquest moviment va començar el dia 23 de febrer amb una gran manifestació a Petrograd, que va trobar ressò en diverses ciutats de l'imperi i que va culminar el dia 27 de febrer en una vaga general.

Arreu del país es van anar formant grups de soviets. El tsar i el seu govern es van negar a abandonar la guerra i, davant la insistència d'una bona part de l'exèrcit i la pressió dels partits, el tsar va decidir abdicar. La Duma va prendre protagonisme en la crisi i, d'acord amb el Soviet de Petrograd, va imposar un govern provisional presidit pel príncep Lvov.

El nou govern va prometre reformes polítiques i socials i també es va comprometre a convocar una assemblea constituent per decidir el destí polític de Rússia.

La caiguda del tsar no va posar fi als problemes: la guerra continuava, les condicions de vida no milloraven i els soviets, controlats pels comitès d'obrers i soldats, exigien la retirada immediata de la guerra i no reconeixien les lleis del govern provisional com a legislatives.

La dualitat de poders (març-octubre del 1917)

La pugna entre el govern provisional i els soviets va continuar. El govern Lvov, de caire liberal i dirigit pel Partit Constitucional Democràtic (KDT), va ser desbordat pel moviment popular, que, liderat pels soviets, demanava l'aprofundiment de les reformes i el final de la guerra.

Després d'haver tornat de l'exili, Lenin havia defensat que la revolució havia de superar la fase liberal-burgesa i convertir-se en una revolució del proletariat. Va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra, la retirada del suport dels soviets al govern provisional i la presa del poder per la via insurreccional.

Les reformes promeses pel govern no avançaven. Les protestes per demanar subsidis per als soldats, el repartiment de terres i el final de la guerra es feien més àmplies. Davant l'empitjorament de la situació, Lvov va ser substituït per Kerenski, un socialista moderat partidari d'accelerar les reformes. El nou govern va prometre celebrar eleccions pel novembre per a una assemblea constituent i enfrontar-se obertament amb el Soviet de Petrograd, i va començar una persecució sistemàtica dels bolxevics.

Les dificultats del govern de Kerenski van augmentar amb el cop d'estat que van fer exmilitars tsaristes, protagonitzats pel general Kornilov, per poder recuperar el poder. Els bolxevics, que dominaven els barris obrers i el port, van organitzar la defensa de Petrograd. El protagonisme dels bolxevics per avortar el cop va fer augmentar la seva popularitat entre les masses i la seva influència en els soviets.

Els bolxevics van prendre la iniciativa. Lenin va convèncer el partit bolxevic de la necessitat de la insurrecció armada per prendre el poder. Trotski va prendre un paper directiu i es va convertir en el centre de l'oposició al govern.

La Primera Guerra Mundial

La formació de les aliances internacionals

A començament del segle XX, els països europeus formaven part del complex sistema d'aliances entre estats que s'havia anat formant des de la fi del segle XIX. Aquestes aliances, que van conduir a la Primera Guerra Mundial, es van començar a forjar a instàncies d'Alemanya a l'època del canceller Bismarck.

Entre 1870 i 1890, Bismarck va promoure diversos sistemes d'aliances internacionals per aconseguir el predomini alemany en la política continental europea, crear un bloc de potències amb centre a l'imperi alemany i contenir els enemics d'Alemanya. Pretenia aïllar França per evitar una possible revenja per la pèrdua de les regions d'Alsàcia i Lorena, després de la derrota de 1870.

El canceller Bismarck va negociar primer la Lliga dels Tres Emperadors (Àustria-Rússia-Alemanya). Després, Alemanya i Àustria van signar la Doble Aliança, i es va produir la ratificació d'un acord entre Alemanya i Rússia. El 1882 es va signar la Triple Aliança entre Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. Aquests van ser els eixos de la política internacional fins al començament de la Primera Guerra Mundial, l'any 1914.

L'imperi rus, al marge de les darreres aliances alemanyes, es va veure amenaçat per l'aïllament i va reorientar la seva política exterior cap a una aliança amb França per plantar cara a les possibles amenaces de la Triple Aliança.

Es va arribar a un acord francorús l'any 1892, en què s'establien clàusules d'ajuda mútua en cas d'amenaça militar alemanya o austríaca.

Mentre França i Rússia reforçaven els seus vincles, la Gran Bretanya i França van superar les seves rivalitats colonials i, a través de l'Entesa Cordial, van arribar a un acord l'abril de 1904.

D'aquesta manera, es van configurar dos blocs antagònics: la Triple Aliança i la Triple Entesa, formada per la Gran Bretanya, França i Rússia.

Els enfrontaments colonials

Tot i que la Conferència de Berlín del 1885 va establir mesures d'acord i d'arbitratge entre els imperis colonials, van irrompre nous països al repartiment colonial i, a començament del segle XX, els conflictes van tornar a esclatar. Els imperialismes rivals al nord d'Àfrica, sobretot al Marroc, un dels darrers punts africans que quedaven per repartir, van enfrontar alemanys i francesos. Alemanya no volia perdre l'ocasió d'augmentar el seu imperi, ja que havia arribat tard al repartiment colonial i les seves possessions no es podien comparar amb les franceses ni les angleses.

La primera crisi marroquina, el 1905, va resoldre's amb la convocatòria d'una conferència a Algesires el 1906, que va acordar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc.

Alemanya no es va resignar a restar-ne exclosa i el 1911 va protagonitzar una segona crisi marroquina.

Les crisis balcàniques

Un altre punt de tensió important anterior a la Primera Guerra Mundial va ser als Balcans, una zona en conflicte durant una bona part del segle XIX entre l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Rus. Àustria-Hongria volia incrementar la seva influència a la regió aprofitant la feblesa de l'Imperi Turc. Rússia, per la seva banda, s'oposava a l'expansionisme austrohongarès, ja que això suposava un obstacle a la voluntat sèrbia d'unificar tots els eslaus del sud (cosa que significava que Àustria-Hongria perdria territoris). A més, Rússia aspirava a augmentar el seu paper internacional convertint-se en protectora dels eslaus, amb la seva aliada Sèrbia.

Totes les potències europees es podien trobar implicades en un hipotètic conflicte balcànic. Entre 1908 i 1913 van esclatar tres crisis successives als Balcans. El primer focus de tensió es va iniciar el 1908 quan, amb l'excusa de reduir l'agitació eslava, Àustria-Hongria es va annexar Bòsnia i Hercegovina.

La primera guerra balcànica va esclatar l'any 1912.

L'any 1913 va tenir lloc una segona guerra balcànica. La pau de Bucarest va confirmar Bulgària com la gran perdedora, ja que va haver de cedir territoris a diversos països. Sèrbia va ser la gran beneficiada de la zona, ja que va obtenir compensacions territorials importants.

L'esclat del conflicte

El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran i la seva dona van ser assassinats a Sarajevo. L'atemptat el va dur a terme un estudiant bosnià relacionat amb un grup de nacionalistes serbis. Com a conseqüència d'aquest atemptat, i animada per Alemanya, Àustria va decidir enviar un ultimàtum a Sèrbia. Davant la negativa sèrbia a acceptar totes les clàusules de l'ultimàtum, Àustria, acusada d'haver organitzat l'atemptat, va declarar la guerra a Sèrbia, pensant que les altres potències es mantindrien neutrals.

A partir d'aquest moment es va establir un joc d'aliances entre les potències i, en una setmana, tot Europa havia entrat en guerra. Rússia, sense consultar el seu aliat francès, però convençuda que li donaria suport, es va posar al costat de Sèrbia i va declarar la guerra a Àustria. Alemanya, aliada d'Àustria, va declarar la guerra a Rússia i a França. La invasió de Bèlgica pels exèrcits alemanys va fer que la Gran Bretanya intervingués en el conflicte al costat dels seus aliats russos i francesos, i declarés la guerra a Àustria i Alemanya. Només Itàlia es va mantenir neutral en un primer moment, tot i que era aliada dels austríacs i dels alemanys.

Una part important de la població va rebre amb més estupor que no pas entusiasme l'esclat de la guerra. La classe treballadora, impregnada d'idees socialistes, era clarament pacifista i contrària a la guerra. Però la propaganda que es va fer per justificar el desencadenament del conflicte i la convicció que els responsables n'eren els adversaris va mobilitzar la població per acudir al front de guerra i va estimular la unió de totes les forces polítiques en les anomenades unions sagrades per donar als governs el suport necessari per afrontar la guerra. Els qui es van oposar a la guerra van ser perseguits i castigats durament.

Guerra de moviments i guerra de trinxeres

Quan va començar la guerra, per l'agost del 1914, Alemanya i Àustria-Hongria tenien uns avantatges importants: uns exèrcits poderosos i unes comunicacions fàcils, al contrari que els seus enemics, que estaven territorialment dispersos. La guerra de dos fronts (el francobritànic i el rus) obligava Alemanya a obtenir una victòria ràpida. Si el conflicte s'allargava, els francesos i els britànics podrien utilitzar el bloqueig naval per aïllar-los i aconseguirien mobilitzar les forces colonials, disperses pels seus extensos imperis ultramarins.

El pla alemany preveia un atac ràpid contra França, atacant-la per Bèlgica i per Luxemburg.

La batalla del Marne va ser molt important, ja que l'estratègia alemanya havia fracassat. Els francesos, amb l'ajut dels seus aliats, van aconseguir estabilitzar les posicions defensives i el front va quedar immobilitzat. A més, els russos van aconseguir fer un contraatac i van envair territoris austrohongaresos. La guerra de trinxeres, també anomenada de posicions, va ser dura i llarga, i es va convertir en el símbol de la Primera Guerra Mundial.

La batalla de Verdun la van iniciar els alemanys amb l'objectiu de trencar el front aliat. Els soldats francesos van aguantar durant més de quatre mesos les escomeses de les tropes alemanyes sense cedir ni un pam de terreny. El somni alemany no va tenir èxit.

Al front oriental, l'ofensiva russa del 1914 va sorprendre els alemanys, però ràpidament la van bloquejar amb l'empenta dels seus exèrcits.

De la crisi de 1917 al final de la guerra

El 1917, un sentiment de desencís i de frustració es va escampar per Europa. La guerra semblava inacabable; la vida al front era insuportable per als combatents; la fam i la misèria es van apoderar de la rereguarda i l'entusiasme patriòtic inicial es va esvair. Les protestes es van generalitzar: vagues a la Gran Bretanya, a França i a Itàlia, crítiques a la mala gestió dels estats majors de l'exèrcit i motins i desercions al front.

El 1917 també va esclatar la Revolució Russa i l'ascens dels bolxevics va provocar un canvi molt important en la situació. El nou govern soviètic va abandonar la contesa i, el març del 1918, va signar el Tractat de Brest-Litovsk amb els Imperis Centrals.

L'any 1918 es va produir el desenllaç definitiu del conflicte. Els britànics, els francesos i els italians van derrotar els turcs, els búlgars i els austríacs al front dels Balcans.

Al front oest, els alemanys van aprofitar la retirada russa per fer un seguit d'ofensives. Però els aliats, que havien reorganitzat els seus exèrcits sota un comandament únic i que estaven enfortits per l'ajut nord-americà, van obtenir una victòria decisiva a la zona del Marne, que va forçar la retirada de l'exèrcit alemany.

A Alemanya es va proclamar la república i el nou govern, en mans del Partit Socialdemòcrata Alemany, va signar l'armistici el dia 11 de novembre de 1918. La Primera Guerra Mundial s'havia acabat.

Els tractats de pau

Els interessos dels vencedors, reunits a París, divergien en algunes qüestions. El president nord-americà, Wilson, volia imposar una pau basada en el dret i el respecte a les nacionalitats, la llibertat de comerç i el desarmament, la destrucció dels imperis i la consolidació de la democràcia. Els europeus eren més propensos a defensar els seus interessos particulars. Els qui havien perdut menys amb la guerra eren més generosos en la victòria i els més perjudicats volien fortes compensacions.

El més important dels tractats va ser el de Versalles, que es va elaborar partint de la base que Alemanya era la responsable del conflicte. No va ser el resultat d'unes negociacions, sinó d'una imposició. Segons aquest tractat, l'imperi alemany havia de lliurar Alsàcia i Lorena a França i la Posnània a Polònia; es creava el corredor de Danzig, que separava la Prússia Oriental de la resta del territori alemany; i les seves colònies es repartirien entre els països vencedors.

Es va imposar a Alemanya el pagament de fortes reparacions de guerra per les destruccions causades als països vencedors. A més, havia de lliurar a França les mines de carbó del Sarre i li van ser confiscats els béns a l'exterior i la flota mercant. Havia d'abolir el servei militar i restringir els efectius de l'exèrcit. També li van prohibir unir-se amb Àustria. Els exèrcits aliats van passar a ocupar la riba esquerra del Rin durant quinze anys, que es va convertir en territori desmilitaritzat.

Es van signar altres tractats que s'ocupaven de la resta dels vençuts: el Tractat de Saint-Germain, el Tractat del Trianon, el Tractat de Neuilly i el Tractat de Sèvres.