La Revolució Russa i l'Estalinisme: Causes, Etapes i Conseqüències

La Crisi de la Rússia Tsarista

A la primeria del segle XX, Rússia era un país esquinçat per profundes tensions, derivades fonamentalment del poder autocràtic del tsar Nicolau II, que governava al seu lliure albir, i de l’existència d’una gran massa de pagesos sense terres i d’obrers industrials que vivien en unes condicions penoses, enfront d’una minoria d’aristòcrates propietaris de les terres i indústries. El 1905, el malestar social va donar lloc a una revolta que va obligar el tsar a renunciar a una part del poder a favor d’un parlament, la Duma, i a emprendre algunes reformes polítiques i socials. Això no obstant, en la pràctica va continuar regnant de forma absoluta. L’oposició de la població al règim va créixer amb les derrotes militars en la Primera Guerra Mundial, sobretot quan el 1915 el tsar va assumir personalment el comandament de l'exèrcit, alhora que augmentaven els sofriments generats per aquest conflicte en la població civil.

La Revolució Russa de 1917

El concepte de Revolució Russa fa referència a dues revolucions que van triomfar el 1917. La primera, la Revolució de Febrer, va posar fi al govern autocràtic del tsar; la segona, l'anomenada Revolució d'Octubre o Bolxevic, va provocar la caiguda del govern provisional establert després de la primera etapa revolucionària i l'establiment d'una dictadura comunista dirigida per Lenin.

1. La Revolució de Febrer

La intervenció de Rússia en la Primera Guerra Mundial va evidenciar la falta d’organització militar, política i econòmica del país. La mobilització de milions de pagesos havia provocat un descens de la producció agrícola. El poble estava famolenc i desil·lusionat davant les notícies que arribaven del front. Es van formar consells d’obrers, pagesos i soldats: els soviets, que exigien canvis. El febrer de 1917, el malestar creixent va desembocar en un moviment revolucionari a Petrograd, que va causar l’abdicació del tsar. El poder va passar a les mans d’un govern provisional format per membres de la Duma, que va encetar una sèrie de reformes liberals. Però després de la revolució, hi havia dos poders enfrontats: el govern provisional, que estava dirigit per Kerenski, amb el suport dels menxevics, i els soviets, dirigits en gran part pels bolxevics, el líder dels quals era Lenin.

2. La Revolució d'Octubre

Davant la lentitud de la reforma agrària del govern de Kerenski i la decisió de continuar la guerra, a la qual s’oposaven els bolxevics, un nombre cada vegada més gran de russos s’inclinava a favor d’aquests darrers, que començaven a reclamar tot el poder per als soviets. A l'octubre, els bolxevics van protagonitzar una segona revolució i van enderrocar el govern provisional. Lenin va formar un nou govern, va signar la pau amb Alemanya el 1918, a costa de grans pèrdues territorials per a Rússia, i, entre altres mesures, va aprovar l’expropiació de les grans propietats agràries i el control de les fàbriques per part dels obrers. Aquests fets van atiar l’oposició al nou règim entre algunes capes de la societat i van desembocar en una guerra civil, entre 1918 i 1921, que va concloure amb la victòria dels bolxevics.

3. El Govern de Lenin

La situació generada per la guerra civil va provocar l’enfonsament de l’economia russa, i 1921 va ser un any de fam, que va costar la vida a cinc milions de persones. Per resoldre la crisi, Lenin va adoptar una nova política econòmica (NEP), que combinava elements comunistes i capitalistes: permetia la propietat privada dels pagesos, però la indústria i els bancs quedaven en poder de l’estat. La NEP va aconseguir la recuperació, però va augmentar les diferències socials. Durant el seu mandat, diverses nacionalitats, que s’havien independitzat arran de la guerra civil, es van unir per formar l’estat federal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) el desembre de 1922. Cada república gaudia d’un cert autogovern, però estava sotmesa a les decisions del Partit Comunista i del Parlament o Soviet Suprem.

L'Estalinisme

A la mort de Lenin, el 1924, Trotski i Stalin es van disputar la successió i en va resultar vencedor aquest darrer el 1927.

Stalin va instaurar un sistema polític totalitari. El Partit Comunista va passar a controlar tots els aspectes de l’estat i la societat. Stalin va ser considerat un líder infla·lible, les decisions del qual calia acatar sense crítica. Un dels principals objectius de Stalin va ser convertir l'URSS en una gran potència econòmica. La seva política econòmica es basava en:

• 1. La planificació de l’economia per l'estat, que establia la producció agrícola i industrial per períodes de cinc anys (plans quinquennals).
• 2. Es va prohibir la propietat privada de la terra i es va col·lectivitzar l’agricultura, que es va fonamentar en dues formes de propietat: el sovkhoz, granja estatal que ocupava assalariats, i el kolkhoz, granja de propietat col·lectiva però controlada també per l’estat.
• 3. Es van crear grans indústries de propietat estatal i el govern controlava també el comerç, els bancs i la resta de serveis.