La Segona Revolució Industrial i l'Imperialisme: Transformacions i Expansió

La Segona Revolució Industrial i l'Imperialisme

El Creixement Demogràfic i les Migracions

El millorament de la dieta i els avenços mèdics i sanitaris van fer possible una nova fase de creixement de la població europea. L'any 1800 esclata la Primera Guerra Mundial.

Descobriments en medicina van frenar les grans epidèmies a Europa. El descens de la mortalitat, provocada per malalties infeccioses, la disminució de la mortalitat infantil i l'augment de l'esperança de vida van provocar una natalitat elevada i una explosió demogràfica europea.

El creixement demogràfic no anava acompanyat d'un augment paral·lel de la renda per habitant, fet que va incrementar els desequilibris en la distribució de la riquesa i va provocar un gran nombre de desplaçaments de població.

Durant la primera meitat del segle XIX, l'emigració a ultramar la van protagonitzar britànics i irlandesos, que anaven als Estats Units, Canadà i Austràlia. Els espanyols anaven a Amèrica Llatina. La superpoblació rural, els salaris industrials baixos i l'atur van ser les causes principals dels moviments migratoris cap a llocs on hi havia més oportunitats de prosperar i enriquir-se.

Noves Fonts d'Energia

Entre 1884 i 1914, dues noves fonts d'energia van aconseguir destronar el carbó: el petroli i l'electricitat. L'electricitat té avantatges com la netedat i la flexibilitat per adaptar-se a les necessitats de producció, la facilitat i l'eficiència de la conversió en llum, calor o moviment, l'adaptació individual a la màquina i la invenció dels transformadors, que permetien traslladar-la a punts distants.

L'electricitat va canviar la ubicació de les empreses i la seva organització interna, va comportar el descens dels preus de l'energia i va fer possible un augment de la productivitat. El seu ús industrial va tenir un gran nombre d'aplicacions noves: en les comunicacions, en el transport, en la il·luminació i en l'oci.

El petroli va començar a explotar-se el 1859 als Estats Units. Va ser utilitzat per a la il·luminació i, posteriorment, en els mitjans de transport gràcies al seu ús com a combustible en els automòbils, vaixells i avions.

Nous Mitjans de Transport

Les noves fonts d'energia van impulsar una nova revolució en els transports. Es van construir les xarxes ferroviàries principals a Europa i l'electricitat va permetre innovar en el transport urbà amb els tramvies i els ferrocarrils metropolitans. Als anys setanta, les millors tècniques en la construcció de vaixells i la navegació van permetre escurçar la durada dels viatges transoceànics, fet que va afavorir les migracions europees. L'obertura de nous canals va escurçar distàncies i va estimular el comerç marítim.

La invenció del pedal l'any 1865 i del pneumàtic l'any 1888 va permetre l'aparició d'un dels mitjans de transport més populars: la bicicleta. L'automòbil va revolucionar el transport amb la combinació del motor d'explosió, el pneumàtic i el petroli com a combustible. Karl Benz va construir el primer automòbil amb gasolina l'any 1885 i al 1900 es va iniciar la producció massiva a França.

Les primeres dècades del segle XX van veure el desenvolupament de l'aviació. El primer vol d'avió va ser realitzat pels germans Wright l'any 1903. L'aviació es va convertir en un fenomen industrial i militar.

Invents Nous, Indústries Noves

L'impuls industrial va anar acompanyat de la innovació tecnològica, que es va desenvolupar gràcies a unes relacions més estretes entre l'empresa i la investigació. La cooperació d'un nombre elevat d'especialistes en laboratoris d'investigació, coordinats per executius, buscaven noves aplicacions pràctiques dels descobriments científics.

Es van descobrir nous productes o aplicacions d'altres que estaven poc utilitzats fins aleshores, com el vidre, les fibres artificials, el cautxú, els tints químics, els adobs químics i l'alumini. Aquests productes, juntament amb les noves fonts d'energia, van impulsar altres sectors productius.

La indústria siderúrgica va experimentar una gran expansió en la producció d'acer i alumini, la indústria metal·lúrgica va impulsar la indústria de l'automòbil i dels aparells elèctrics, la indústria elèctrica va desenvolupar els llums, els mitjans de transport i les telecomunicacions, i el sector químic va rebre un gran impuls amb la creació de productes nous i el desenvolupament de la indústria farmacèutica.

Nova Organització del Capital i del Treball

Durant la Primera Revolució Industrial, la producció es feia en empreses familiars. L'acceleració del creixement i la implantació dels invents recents van impulsar el desenvolupament de models empresarials i sistemes de producció nous.

Concentració Empresarial

Les grans inversions necessàries per finançar les innovacions tecnològiques no estaven a l'abast de les empreses petites o familiars i van donar lloc a un procés ràpid de concentració empresarial. Les grans empreses eren capaces de fer front a la guerra de preus, la competència i la renovació constant, i la cerca de mercats nous era imprescindible. Les fusions de petites empreses i els acords entre bancs i indústries van crear grans gegants empresarials que van acabar controlant el mercat i imposant-hi els preus.

La concentració horitzontal es va produir entre empreses que treballaven en un mateix sector productiu, mentre que la concentració vertical va consistir en l'agrupament de societats i activitats complementàries. El monopoli, la possessió d'un producte en exclusiva per un únic fabricant, permetia imposar els preus sense cap control.

Producció en Sèrie

La competència entre països industrialitzats va impulsar noves formes d'organització del treball per millorar la productivitat i mantenir les posicions conquerides.

El taylorisme, un mètode d'organització industrial que té com a finalitat l'augment de la productivitat, l'eliminació dels moviments inútils de l'obrer i l'optimització del temps emprat, va permetre reduir costos. La cadena de muntatge, una cinta contínua per la qual es desplacen els productes en fase de fabricació, marca el ritme de producció, evita la pèrdua de temps i sistematitza les accions que han de fer els obrers.

L'aplicació innovadora del taylorisme per part de Henry Ford va adaptar la cadena de muntatge a la producció d'automòbils. La fabricació d'un gran nombre d'automòbils a baix cost va ser possible gràcies a la maquinària innovadora i a un gran nombre de treballadors especialitzats. La fabricació d'automòbils senzills i barats va permetre que l'automòbil es comencés a vendre a la classe mitjana i es va iniciar el consum massiu.

Les Causes Econòmiques de l'Imperialisme

Les explicacions econòmiques vinculen l'expansió de l'imperialisme contemporani a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats, que buscaven nous espais econòmics.

L'objectiu era establir mercats, obtenir matèries primeres i energètiques en abundància i a baix cost, i disposar de mà d'obra no qualificada amb salaris baixos per reduir els costos d'extracció de matèries primeres.

Els colons europeus van construir infraestructures amb la finalitat d'afavorir l'entrada i la sortida de productes. L'expansió del capitalisme buscava territoris nous per invertir-hi capital.

El control del mercat i dels preus per part d'un nombre reduït d'empreses feia que la inversió no fos rendible. Els capitalistes van buscar altres llocs on les seves inversions fossin rendibles, on hi havia matèries primeres abundants, mà d'obra barata i competència escassa. Les lleis colonials establien un règim de monopoli.

La majoria del comerç exterior es basava en productes industrials i productes agraris.

Es posa en dubte la rendibilitat econòmica de l'imperialisme, ja que s'ha comprovat que els costos per mantenir l'administració i l'exèrcit colonial no justificaven els beneficis obtinguts. L'imperialisme no va beneficiar a tothom igual. Els beneficiaris principals van ser el sector econòmic que va invertir en empreses colonials i que va contribuir al proveïment dels costos de l'administració colonial.

En molts casos, es van obtenir pocs beneficis o fins i tot nuls.

Els Factors Polítics i Demogràfics de l'Imperialisme

L'expansió de les potències industrials va ser provocada per l'augment del poder polític. L'objectiu era controlar comercialment i militarment les rutes marítimes i terrestres per posar obstacles als competidors i augmentar la influència. Les colònies es van convertir en un factor estratègic per incrementar el poder militar a tots els racons del món.

La població europea va experimentar un gran creixement natural, l'anomenada explosió blanca, que va generar un flux migratori important. La possibilitat de comptar amb nous territoris colonials va permetre a diferents poblacions conquerir nous territoris i convertir-los en llocs d'assentament.

Les Causes Ideològiques de l'Imperialisme

Al segle XIX, va sorgir un interès científic per explorar noves zones del món inexplorades fins aleshores pels europeus. Es van constituir societats científiques que van organitzar expedicions geogràfiques i antropològiques per endinsar-se a l'Àfrica i a l'Àsia. Aquestes expedicions, que van ser dutes a terme per periodistes, missioners o aventurers, van obrir noves rutes que van ser utilitzades pels colonitzadors amb finalitats militars o econòmiques.

Les causes profundes de l'imperialisme són incomprensibles sense tenir en compte les concepcions racistes que defensaven la superioritat de la raça blanca. L'exaltació nacionalista dels grans estats colonials proclamava la superioritat de la seva cultura, religió i civilització, i defensava el deure de difondre-les per tot el món.

Del Colonialisme a l'Imperialisme

L'imperialisme és la culminació del colonialisme iniciat al segle XVI, però hi ha diferències substancials. Els vells imperis estaven ubicats principalment al continent americà, mentre que l'ocupació imperialista es va produir sobretot a l'Àfrica, a l'Àsia i al Pacífic.

Les antigues colònies havien estat fonamentalment d'assentament i els emigrants havien creat societats semblants a les europees. En canvi, els nous territoris eren territoris d'ocupació on una petita minoria d'europeus exercia el control polític i econòmic. El ritme d'ocupació, que havia estat lent i limitat en l'espai a l'etapa anterior, va ser molt ràpid al segle XIX.

Les possessions colonials havien donat lloc a escassos conflictes, però l'imperialisme del segle XIX va presentar un caràcter bèl·lic, amb guerres freqüents. L'expansió colonial havia esdevingut un objectiu fonamental de l'economia i de la política dels països industrialitzats.

El Desmembrament d'Àfrica

El continent africà estava escassament poblat abans del segle XIX, i va ser on es va portar a terme de manera més evident el nou tipus d'ocupació colonial.

A partir de 1870, les expedicions van augmentar i les potències europees, sobretot Gran Bretanya, es van llançar a conquerir i colonitzar el continent. El projecte britànic era connectar el nord d'Àfrica amb el sud per mitjà del ferrocarril, dominar la façana oriental del continent i controlar l'oceà Índic. Gran Bretanya va obtenir en aquesta cursa alguns territoris rics en productes minerals o de gran valor estratègic.

El projecte francès era exercir el domini d'una franja que s'estenia en sentit est-oest, dominant el nord d'Àfrica i estenent-se cap al Sudan. Aquest projecte va acabar enfrontant França amb els britànics, i la regió es va convertir en una zona de conflicte entre les potències europees.

Al 1885, el canceller alemany Bismarck va convocar una conferència internacional a Berlín per elaborar una acta que estipulava algunes condicions per a l'expansió colonial a l'Àfrica, com la lliure navegació pels rius Níger i Congo, el domini efectiu de tot el territori i la notificació diplomàtica a les altres potències de l'establiment d'una nova colònia.

Altres països europeus van penetrar a l'Àfrica, com Alemanya, Portugal, Itàlia i Espanya, que van aconseguir territoris més petits. La coincidència d'interessos imperialistes va resultar inevitable i els conflictes van ser continus.

La Guerra dels Boers va enfrontar el Regne Unit amb els colons holandesos. Un altre conflicte va enfrontar França i Gran Bretanya, i els francesos van cedir i es van retirar del territori.