La revolució industrial quina diferència hi ha entre la 1ª i la 2ª revolució industrial

L’HOME

social productiu historic

MATERIALISME HISTÒRIC

El materialisme històric és el mètode per entendre la naturalesa humana en el seu desenvolupament històric, explicant la història a partir del món material i del treball  Infraestructura o estructura econòmica:
sistema econòmic, forces productives (mitjans de producció + força de treball) i relacions de producció.

Superestructura:

conjunt d’idees i formes ideològiques (institucions jurídiques, polítiques, filósòfiques i religioses) que se sustenten en l’estructura econòmica i la justifiquen.

Del feudalisme a la Revolució Industrial

Feudalisme: basat en la propietat de la terra (feus); els pagesos treballen per al senyor a canvi de subsistència i depenen d’ell.

Burgesia: trenca el feudalisme i transforma la manera de produir.

Revolució Industrial: al Segle XIX, jornades de 14–16 hores, salari com a mitjà per subsistir i seguir treballant; “nova forma d’esclavitud”.

L’alienació del treball

Alienació religiosa: projecció en un més enllà (Déu) per fugir de les misèries; “la religió és l’opi del poble”.

Alienació política: l’Estat controla les persones i els impedeix controlar la seva pròpia vida.

Alienació filósòfica: les classes dominants imposen idees per justificar l’explotació.

1. Del fruit del treball: el producte se l’apropia el burgès.

2. De l’acte del treball: treball forçat, despersonalitzat, per sobreviure.

3. De l’home mateix (deshumanització): l’home es redueix a mercaderia, peça de l’engranatge productiu.

En les relacions amb els altres: els treballadors competeixen entre ells en lloc de cooperar

La funció de la ideologia

La ideologia oculta l’alienació i garanteix l’estabilitat social, presentant com naturals els rols i tasques fixats per la societat.

Propietat dels mitjans de producció

L’origen de l’alienació és la propietat privada dels mitjans de producció (tallers, eines, matèries primeres…). El propietari organitza el treball per produir més amb menys despeses i augmentar beneficis.

El capital i la plusvàlua (La plusvàlua és el benefici obtingut en vendre el producte per sobre del seu valor de producció: és el valor del treball no pagat que s’apropia el capitalista.) El treball produeix dues classes: capitalistes i proletaris  Els productes tenen:

• Valor d’ús (necessitat que satisfan).

• Valor de canvi (treball necessari per produir-los).

Marx formula:

Llei d’acumulació del capital (riquesa creixent dels capitalistes).

Llei de la misèria creixent (empitjorament de la situació dels obrers).

Revolució i comunisme

La situació d’alienació només es resol amb la revolució socialista

La lluita de classes és l’instrument per eliminar la propietat privada dels mitjans de producció.

Consciència de classe: els treballadors prenen consciència dels seus interessos comuns.

Organització en un partit obrer internacional (“Proletaris de tots els països, uniu-vos”), 

Programa de mesures (Manifest del Partit Comunista):

Existencialisme com a punt de partida

L’existencialisme →  la vida humana es un projecte.

Fenomenología: la clau del seu mètode

Beauvoir es la filosofía de l’experiència viscuda

Immanència i transcendència: el centre de la seva explicació

Motor de la seva crítica. Transcendència: capacitat humana de sortir del que ja és: per projectes,... Obrir un futur. Immanència: quedar atrapat en la repetició del mateix, sostenir un present una vegada i una altra.

L’Altre (alteritat): com es fabrica una jerarquia

L'alteritat significa diferència jerarquitzada

“No es neix dona, s’arriba a ser-ho”

Ètica de l’ambigüitat: la seva moral

La vida humana es ambigüa perquè vivim una doble veritat: som Finitud (som vulnerables, podem fracassar, ...) i som Obertura (podem projectar, crear,

La “mala fe” i les formes d’evitar la llibertat

La mala fe, inspirada en Sartre, és l’autoengany  Beauvoir descriu diverses figures de mala fe:

L’home seriós

Es refugia en valors absoluts (tradició, autoritat) com si fossin intocables i així evita qüestionar-los.

El nihilista:

conclou que res no té valor i adopta una actitud destructiva o indiferent.

L’aventurer

Busca experiències i emocions sense preocupar-se de les conseqüències per als altres.

L’apassionat:

absolutitza un objectiu i justifica qualsevol mitjà per aconseguir-lo.

Diferència entre “mala fe” i “opressió”

Per exemple, una persona que no pot deixar una relació per manca de recursos o de seguretat no actua en mala fe, sinó que es troba en una situació d’opressió.

Mecanismes de la dominació

La subordinació de les dones es manté per la combinació de factors materials i factors simbòlics.

Factors materials:

Dependència econòmica. 2-Dificultat d’accés al mercat laboral

Desigualtat salarial. 4-Menor presència en espais de poder

Factors simbòlics:

-Mites i representacions culturals sobre què significa “ser dona” (mare, musa, “àngel de la llar”, etc.).

-Aquests mites, aparentment positius, actuen com a instruments de control: assignen rols concrets, limiten les possibilitats vitals i reforcen la subordinació.

Immanència i transcendència

Immanència: activitats repetitives de manteniment de la vida (cures, treball domèstic), necessàries però poc visibles i poc reconegudes.

Transcendència: capacitat de crear, decidir, innovar i projectar-se més enllà de la situació immediata; permet esdevenir subjecte lliure.

El significat de l’emancipació

Per Beauvoir, l’emancipació és esdevenir subjecte, tenir capacitat real de decidir sobre la pròpia vida i dur a terme projectes propis.

Això exigeix transformar les condicions socials:

1-Canvis legals (reconeixement de drets). 2-Independència econòmica. 3-Repartiment més just de les responsabilitats. 4-Revisió de valors i mites que defineixen la feminitat.

Analítica transcendental: enteniment

La sensibilitat dona impressions (fenòmens) en l’espai i el temps, però encara no hi ha coneixement. L’enteniment serveix per pensar els objectes: unifica les impressions en conceptes i els expressa mitjançant judicis (“l’aigua és inodora”). Per tant, el coneixement inclou conceptes (engloben fenòmens) i judicis (on els expressem).

Hi ha conceptes empírics (a posteriori: casa, gos...) i conceptes purs o categories (a priori: causa, necessitat...). La sensibilitat aporta el contingut (fenòmens) i l’enteniment la forma (categories). L’enteniment aplica les categories als fenòmens i així formula judicis.

Les categories són 12, agrupades segons:

-Quantitat: unitat, pluralitat, totalitat (judicis singulars, particulars, universals).

-Qualitat: realitat, negació, limitació (judicis afirmatius, negatius, indefinits).

-Relació: substància-accident, causa-efecte, reciprocitat (judicis categòrics, hipotètics, disjuntius).

-Modalitat: possibilitat, existència, necessitat (judicis problemàtics, asertòrics, apodíctics).

Les categories són condicions necessàries del pensament: només podem pensar els fenòmens si concorden amb elles. Fan possible els conceptes empírics i els judicis, com en “Totes les cases de Mallorca són de pedra i maons”, on intervenen totalitat, realitat, substància i existència.

Idealisme transcendental:

no coneixem les coses com són en si, sinó tal com apareixen sota les formes a priori d’espai i temps i sota les categories.

Dialèctica transcendental: raó

Kant distingeix tres facultats: sensibilitat (Estètica), enteniment (Analítica) i raó (Dialèctica). La Raó serveix per universalitzar i unificar el saber i opera amb tres idees englobants:

-

Món:

unifica totes les experiències exteriors.

-

Ànima:

unifica els fenòmens interns i psíquics.

-

Déu:

punt de convergència entre món i ànima.

Kant critica la metafísica:

-Conclusió de la Dialèctica: la metafísica com a ciència és impossible; la raó teòrica no pot conèixer ànima, món i Déu, només pensar-los.

Esquema del procés de coneixement

Sensibilitat: formes a priori = espai i temps

Enteniment: categories a priori (quantitat, qualitat, relació, modalitat);

Raó: idees de Déu, ànima i món;

Crítica de la Raó Pràctica

A la Crítica de la Raó Pura, Kant mostra que el coneixement necessita un element material (impressions sensibles) i un element formal (espai, temps i categories)

L’ètica material  té tres errors:

És empírica (a posteriori, depèn de l’experiència).

És hipotètica (“si vols X, fes Y”, no universal).

És heterònoma (la llei ve de fora de la pròpia raó).

L’ètica formal i l’imperatiu categòric

Kant proposa una ètica formal, (Contraris a No empírica, No hipotètica i No heterònoma) a priori, categòrica i autònoma.

a)Llei moral a priori (el que prové de la raó)

La voluntat s’ha de fonamentar en una llei moral: actuar per deure

b)Imperatius (el que prové de la voluntat)

Imperatius hipotètics: condicionats per un fi (“si vols X, fes Y”)

Imperatius categòrics: incondicionals, representen una acció bona en si mateixa,