Revolució industrial i dialectes catalans: causes i llegat

Revolució industrial: definició i característiques

Revolució industrial: procés de canvis econòmics i socials profunds que es va iniciar a Anglaterra al segle XVIII a causa del desenvolupament de la indústria i que va suposar el pas d’una societat agrícola i tradicional a una societat industrial, urbana i moderna.

Països i invents destacats

Saber si va ser un procés simultani a tot el món: No; va començar a Anglaterra i es va estendre progressivament a altres països.

Països de la Segona Revolució Industrial: Alemanya i Estats Units.

5 invents:

• Màquina de vapor
• Locomotora de vapor
• Vaixell de vapor
• Ferrocarril
• Arada de vapor

Taylorisme i concentració empresarial

Taylorisme: procés de producció dividida en petites tasques, la durada de les quals es cronometrava. Cada obrer s’especialitzava en una tasca i rebia un salari proporcional a la feina feta. Teoria atribuïda a Frederick W. Taylor.

Concentració empresarial: les necessitats de grans inversions i el desig de controlar els mercats van provocar acords i fusions entre empreses.

• Càrtel: associació d’empreses de la mateixa branca d’activitat que arriben a acords per controlar la producció i distribució, fixar preus i compartir beneficis.
• Hòlding: conjunt d’empreses controlades per una altra empresa, que n'és la propietària majoritària de les accions.
• Trust: agrupació voluntària de diferents empreses per cobrir totes les fases de producció d’un article, amb l’objectiu de dominar el mercat eliminant la competència.

Revolució demogràfica

Pautes de la revolució demogràfica: descens de la mortalitat i manteniment de la taxa de natalitat alta; les epidèmies van remetre, la alimentació va millorar, hi va haver progressos en higiene i salut pública.

Revolució agrícola

Revolució agrícola: l’augment de la demanda d’aliments va afavorir l’aplicació d’innovacions en agricultura i ramaderia. Es van millorar les tècniques agrícoles (arada de ferro i màquines noves) i es van transformar les estructures agràries: la terra va passar a convertir-se en propietat privada i es va reformar la ramaderia.

Rotació quadriennal: la terra es dividia en quatre parts que s’alternaven amb blat, naps, ordi i trèvol. Això permetia conrear sense esgotar la fertilitat del sòl.

Adam Smith i el liberalisme econòmic

Adam Smith i el liberalisme econòmic: doctrina defensora de la llibertat econòmica. Segons la teoria d’Adam Smith, l’estat no ha d’intervenir en l’economia perquè aquesta s’ajusta de manera natural mitjançant la mà invisible del mercat. Això significa que la llei de l’oferta i la demanda regula els preus dels productes i els salaris dels treballadors.

Llei de l’oferta i la demanda: regula els preus dels productes i els salaris. Si hi ha molta oferta d’un producte o de mà d’obra i poca demanda, el preu i els salaris disminueixen; si l’oferta és escassa i la demanda elevada, els preus i els salaris augmenten.

Consequències de la industrialització

3 conseqüències de la industrialització:

• El cost del transport disminueix.
• Creixement econòmic als països industrialitzats.
• Transformacions socials i urbanes.

Marxisme i altres corrents

Marxisme: també denominat socialisme científic, doctrina creada per Karl Marx i Friedrich Engels que sostenia que la història avançava gràcies a la lluita de classes entre opressors i oprimits. En l’època en què van viure, se sostenia que els oprimits, el proletariat, havien de prendre els mitjans de producció als opressors, la burgesia, i implantar una dictadura del proletariat com a sistema transitori fins que s'imposés una societat comunista sense classes socials ni propietat privada.

Luddisme i moviments obrers

Luddisme: moviment de protesta obrera que va sorgir al començament de la revolució industrial a la Gran Bretanya, quan alguns treballadors van destruir màquines i instal·lacions industrials com a reacció a les seves condicions laborals.

Trade unions: quan el dret d’associació es va reconèixer per primera vegada a la Gran Bretanya el 1824, van néixer els primers sindicats (trade unions), que reclamaven millores salarials, la reducció de la jornada laboral, la suspensió del treball infantil, etc. El seu principal instrument de pressió era la vaga.

Anarquisme: doctrina política oposada a qualsevol forma d’estat, que seria substituïda per associacions voluntàries entre les persones.

Sufragisme: dret al vot, és a dir, la capacitat de triar representants polítics. Hi havia diversos tipus de sufragi: el censatari o restringit, que només reconeixia el dret de vot a persones amb un cert nivell de renda, i l’universal, que reconeixia el dret de vot als ciutadans majors d’edat sense cap restricció.

Llegat

Llegat en l’economia: algunes formes de producció, diversos tipus d’empreses, la banca moderna i ideologies com el liberalisme, l’anarquisme i el marxisme són fruit de les revolucions industrials.

En la societat: la societat de classes i la lluita per la millora de les condicions de vida dels grups socials més desafavorits a través dels sindicats van sorgir durant les revolucions industrials. La fisonomia d’algunes ciutats deriva també d’aquell temps.

En la vida quotidiana: el ferrocarril, l’automòbil i l’avió van canviar profundament la vida de les persones.

Burgesia: classe poderosa de la nova societat industrial. Englobava grups diversos; vivien a les ciutats, als nous barris de l’eixample, amb nombrosos serveis, parcs i jardins públics. Tenien habitatges confortables i luxosos, gaudien d’una activitat còmoda i freqüentaven el teatre, l’òpera i els balls. Passaven els estius a la costa o a balnearis.

Variacions diafàsiques: els registres

Les variacions diafàsiques: els registres — No totes les paraules i expressions sinònimes són igualment vàlides en totes les situacions; l’ús de la llengua varia segons la situació comunicativa o el context del text. Les diferents maneres d’expressar-nos s’anomenen registres i serveixen per adequar-nos a cada situació comunicativa.

Factors que determinen el registre

• El camp o tema: si es tracta d’un tema altament especialitzat, s’utilitzarà un llenguatge d’especialitat amb termes tècnics i científics; si és més general, el llenguatge serà més comú. Exemple: mal de coll = faringitis.
• El mode o canal: mitjà amb què es vehicula el missatge. L’oral és més espontani i l’escrit menys espontani.
• El tenor o intencionalitat: si el propòsit comunicatiu és subjectiu (p. ex., argumentació), s’utilitza la primera persona i lèxic connotatiu; si és més objectiu (informar, explicar), el llenguatge serà neutre i s’usarà la tercera persona.
• El to o relació entre interlocutors: la relació interpersonal determina el to i el tractament del missatge. En situacions formals s’utilitza vós o vostè; en situacions de proximitat s’utilitza tu.

Tipus de registres

Formals:

• Culte o literari: textos molt elaborats, voluntat estètica, riquesa expressiva i subjectivitat; figures retòriques, mots polisèmics, ús de cultismes, arcaismes i llatinismes. Ex.: discursos parlamentaris, novel·la, teatre, poesia, assaig.
• Cientificotècnic: llenguatge objectiu i d’especialitat; lèxic precís i exacte, prevalen mots monosèmics, evita ambigüitats. Manuals i tractats científics o tècnics.
• Estàndard: varietat comuna de la llengua per garantir la comprensió entre parlants, segueix la normativa i rebutja formes que provoquin incomprensió o rebuig. Ús en mitjans, ensenyament i administració.

Informals:

• Col·loquial o familiar: llenguatge espontani, amb poca preocupació normativa i menys rigor lèxic; to emfàtic i exagerat, tendeix a la subjectivitat, ús de frases fetes i lèxic genèric. Converses quotidianes.
• Vulgar: llenguatge poc elaborat i allunyat de la normativa, amb ús voluntari per transgredir valors socials establerts; pot incloure motxins i expressions tabú.

Característiques lingüístiques i variants del català

Característiques lingüístiques

Occidental

Nord-occidental (Aragó, Lleida, Franja de Ponent i part de Tarragona)

Fonètica: pronunciació de la /a/ àtona final com una /e/ (llune); pronunciació de la /e/ àtona inicial com una /a/ (ascala); o àtona inicial en una au- (aufegar).

Morfologia: 1a persona del present d’indicatiu amb terminació -o; ús de l’article masculí lo, los.

Valencià (Comunitat Valenciana)

Fonètica: en terminacions -ade o -ador sovint es perd la -d (mocador → mocaor); pronunciació d’oclusives finals (dent, front...).

Morfologia: desinència -e al present d’indicatiu 3a persona; pronoms demostratius eixe, esse, aquelle.

Oriental

Rossellonès (Catalunya Nord)

Fonètica: pas de la /o/ tancada a /u/ (món → mun); no tenen e ni o obertes; aparició de la a final en formes amb -ia (gàbia → gàbi); no tenen paraules esdrúixoles.

Morfologia: morfema -i a la 1a pers. del present d’indicatiu (parli); negació amb 'pas' o sense 'no'; restes de l’article lo/los; possessius llur, llura, llurs; influència del francès en numerals i lèxic.

Balear (Illes Balears)

Fonètica: vocalisme en posició tònica amb 8 sons (menys la a); vocalisme en posició àtona amb 4 sons (a, i, o, u); caiguda de la a final en paraules esdrúixoles; iorització, pronunciació de ll a i (abella → abeia); supressió de la r en monosíl·labs; caiguda de la s en posició vocàlica.

Morfologia: ús de l’article 'salat'; desinència -o a la 1a pers. sing. present d’indicatiu (parl, pens); ús de l’article personal; desinències -am, -au; lèxic específic.

Alguerès (l'Alguer i ciutat de Sardenya)

Influència italiana. 1a pers. present ind. sing. formes del present de subjuntiu -eva, -iva. Presència de paraules antigues i arcaïques.

Central (Barcelona, Girona, part de Tarragona)

Fonètica: vocalisme àton per 3 sons (i, u, a); vocalisme tònic 7 sons (no tenen tòniques neutres).

Morfologia: present 1a pers. ind. = -o; lèxic gòtic i influït pel castellà.