La Revolució Industrial: Causes, Desenvolupament i Conseqüències

1.1 La revolució demogràfica

Des de mitjan segle XVIII, la població europea va iniciar un procés de creixement conegut com a revolució demogràfica. Les causes d'aquest canvi demogràfic profund van ser l'augment de la producció d'aliments i, en un grau menor, el progrés de la higiene i de la medicina. Una alimentació millor va fer la població més resistent a les malalties, i les grans pestes i epidèmies van anar desapareixent. Com a conseqüència, es va produir una disminució de la mortalitat, que va fer possible un creixement de l'esperança de vida —va passar de 38 anys a la darreria del s. XVIII a 50 anys a la darreria del s. XIX— i un lleuger increment de la natalitat.

1.2 La revolució agrícola

L'increment de la població va provocar l'augment de la demanda d'aliments i, com a resultat, l'alça de preus agrícoles, fet que va estimular els propietaris a millorar la producció. Tot això es va aconseguir gràcies a la privatització del sòl i l'aplicació de nous mètodes i tècniques de conreu. Per estimular la producció, es van aprovar lleis que posaven fi a l'antic sistema senyorial i comunal de propietat de la terra, i així la terra es va convertir en una propietat privada.

La innovació fonamental va ser la supressió del guaret i la seva substitució per plantes farratgeres (sistema Norfolk: permetia no deixar cap porció de terra en repòs i obtenir conreus herbacis per alimentar el bestiar). També es va iniciar una mecanització progressiva de les tasques agrícoles. La introducció de nous conreus (blat de moro, patata) va contribuir a diversificar la producció.

2.1 Les màquines, el vapor i les fàbriques

Un element bàsic de l'economia va ser la innovació tecnològica. Les màquines, primer molt senzilles però eficaces, van substituir el treball manual i van modificar els antics sistemes artesanals. Cada avenç tècnic implicava un augment de la productivitat i una disminució dels costos de producció, fet que permetia vendre més barat, augmentar la demanda i obtenir beneficis més grans. Les primeres màquines que es van introduir estaven accionades manualment i després per energia hidràulica. La font d'energia que va revolucionar la producció i els sistemes de transport va ser el vapor. La màquina de vapor, inventada per James Watt l'any 1769, que utilitzava el carbó com a combustible, es va convertir en el símbol de la Revolució Industrial. La mecanització i la introducció de noves fonts d'energia van impulsar la generalització del sistema fabril de producció, que consisteix en la concentració dels obrers i les màquines en fàbriques.

2.2 La indústria tèxtil

A la Gran Bretanya, el primer sector que es va mecanitzar va ser la indústria del cotó. Per poder fabricar-ne més quantitat, es van aplicar una sèrie d'innovacions: la llançadora de volant (1733), que va augmentar la velocitat del procés del teixit; després van sorgir noves màquines de filar, que van incrementar la producció de fil; finalment, el teler mecànic (1785) va complementar el procés de mecanització tèxtil.

2.3 El carbó i el ferro: la siderúrgia

Un altre sector pioner de la industrialització va ser la siderúrgia. L'invent que va permetre una producció més gran de ferro va ser la utilització del carbó de coc per Darby (1732), d'una gran potència calorífica. Més tard, Bessemer va inventar un convertidor per transformar el ferro en acer.

3.1 El ferrocarril i el vaixell de vapor

El ferrocarril s'utilitzava a les mines per transportar el mineral en vagonetes que es movien sobre rails. Les primeres innovacions van ser un nou sistema de rails de ferro i unes rodes amb pestanyes que impedien el descarrilament. Però el fenomen realment innovador va ser la locomotora de Stephenson (1829), que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor. El ferrocarril va escurçar la durada dels trajectes, va augmentar la seguretat en els viatges i, ja que tenia una gran capacitat de càrrega, va abaratir el transport de mercaderies. Posteriorment, la màquina de vapor es va aplicar al transport marítim, i els vaixells de vapor, construïts amb ferro, van substituir els de vela. Els primers vapors van començar a funcionar als Estats Units el 1807, i el 1847 els vaixells podien travessar l'oceà Atlàntic en quinze dies.

3.2 L'increment del comerç

La Revolució Industrial va donar pas a una economia de mercat, que es produïa per a la venda en mercats cada vegada més amplis. Aquest canvi va ser possible gràcies a l'augment de la producció, al creixement de la població i a la millora del poder adquisitiu dels pagesos i de les classes populars. La millora dels sistemes de transport va permetre l'augment del comerç interior. El comerç exterior també es va incrementar considerablement a mitjan del s. XIX. Les teories del lliurecanvisme (política econòmica que suprimeix les traves a la lliure circulació de productes entre els països) sostenien que la llibertat de comerç entre països fomentaria el creixement de l'economia. Però, per defensar-se de la supremacia britànica, molts estats que estaven iniciant la seva industrialització van imposar el proteccionisme, és a dir, la defensa de la indústria nacional mitjançant impostos sobre les importacions.

4.1 El liberalisme i el capitalisme

Uns pensadors britànics van definir, a la darreria del s. XVIII, el liberalisme econòmic. Hi va destacar Adam Smith, que va establir els principis del liberalisme:

• L'interès personal i la recerca del benefici màxim són el motor de l'economia.
• Els diversos interessos s'equilibren al mercat gràcies al mecanisme dels preus, que adapta l'oferta a la demanda.
• L'Estat ha d'abstenir-se d'intervenir en el funcionament de l'economia i ha de permetre el lliure desenvolupament dels interessos particulars (lliurecanvi).

Sota aquests principis, el capitalisme industrial s'estructura com un sistema en el qual els mitjans de producció (fàbriques, màquines i estocs —mercaderia que es té en dipòsit en espera de ser distribuïda i venuda—) són propietat privada d'un grup reduït, la burgesia, i els treballadors de les fàbriques, els obrers, sense propietat, treballen a canvi d'un salari. En el capitalisme, la manca de planificació i l'augment constant de la producció originen crisis econòmiques que es repeteixen cíclicament. Aquestes crisis es produeixen perquè l'oferta tendeix a augmentar més ràpidament que la demanda, fet que comporta la fallida de les empreses que acumulen massa estocs, que comporta l'atur obrer.

4.2 L'expansió del capitalisme industrial

Al començament del s. XIX, la industrialització es va estendre a països com França i Bèlgica, amb un pes més gran de la siderúrgia i un pes més petit de la indústria tèxtil. Entre 1850 i 1870, Rússia, Alemanya, els Estats Units i el Japó també es van industrialitzar, i el seu model presentava una utilització massiva de tecnologia i de capital exterior. Al sud d'Europa van coexistir regions industrialitzades i zones essencialment rurals. Gairebé tota l'Europa oriental es va mantenir al marge del procés d'industrialització fins ben entrat el segle XX.

5.1 Les noves fonts d'energia i les noves indústries

El petroli es va començar a extreure als Estats Units a mitjan s. XIX. La metal·lúrgia va adquirir un gran impuls, provocat per la producció de nous metalls, com l'acer inoxidable i l'alumini. La indústria de l'automòbil, amb la invenció per Henry Ford del cotxe utilitari, va tenir una gran expansió als Estats Units. La indústria química va aconseguir un desenvolupament important a Alemanya, gràcies a la fabricació de nous adobs, pesticides, productes químics, tints i productes farmacèutics. Gràcies a la utilització del ciment armat, es van edificar els primers gratacels.

6.1 La burgesia

La burgesia es va convertir en el grup hegemònic perquè era la propietària de les indústries i dels negocis. Hi havia una gran burgesia, integrada per banquers, rendistes i propietaris de grans fàbriques. També hi havia una burgesia mitjana, composta per professionals liberals, funcionaris i comerciants i, per sota, un gran nombre d'empleats i botiguers formaven la petita burgesia. La burgesia es va convertir en el centre de la vida social. Els seus habitatges decorats, amb servei domèstic, la seva manera de vestir i divertir-se i els seus valors es van imposar com el model social que calia imitar.

6.2 Els obrers

Els treballadors de les fàbriques formaven el proletariat industrial. Constituïen la mà d'obra necessària per a les fàbriques, on treballaven a canvi d'un salari. Eren el grup més nombrós i el més desafavorit en la nova societat industrial. Els horaris, els salaris i les festivitats eren establerts de manera arbitrària pels empresaris. Per això, les seves condicions de vida i de treball eren molt dures: la jornada laboral durava de 12 a 14 h diàries, i els salaris eren insuficients per mantenir una família; això obligava les dones i els nens a treballar amb un sou inferior. A més, els tallers no tenien condicions higièniques, fet que feia augmentar les malalties.