Resum sofistes

ELS SOFISTES: Situació social d’Atenes al segle V aC

Esplendor de la democràcia atenesa, desenrotllen la cultura, les lletres i l’art. Comenta amb el triomf davant els perses a les Guerres Mèdiques. Augment i desig de saber més sobre els principis que fonamenten la vida política i les arts que en garanteixen l’èxit. Triomf de la democràcia a Atenes. Representants es triaven amb independència del seu origen i dels lligams familiars. Naturalesa, physis, i cosmos deixen de ser centre d’atenció del pensament. Interès en la vida ciutadana, polis, i en la pregunta per quin principi ha de regir-la, la llei.

Qui eren els sofistes?

Sofistés: savi -> mestre de saber.
Persones que es dedicaven a ensenyar cobrant. Sofística una professió -> mestres ambulants que orientaven els homes en els afers pràctics de la ciutat, polis, i els preparaven per a participar en la vida política, en els assumptes públics de la ciutat. El seu ensenyament, com a feina, era remunerat, i tenia per objecte inculcar la virtut, areté.  Ensenyaven l’art del discurs, habilitat de convèncer els altres, argument + dèbil semblés el + fort. Eren mestres d’oratòria, retòrica, eloqüència, dialèctica i argumentació; també, història i dret... llenguatge, domini de la paraula.  Sofística: moviment il·lustrat o cultural de l’època, importància cabdal a l’Atenes de Pèricles en l’educació dels ciutadans; però a partir de la guerra del Peloponès accentuà els seus trets negatius. Designava aquella persona que enganya una altra amb falsos arguments, presentant-los hàbilment com si fossin vertaders. Mala fama, segles, canviar al s. XIX.  Sofistes-> imatge negativa, s’enriquien, utilitzaven el llenguatge amb la finalitat d’enganyar, no cercaven el veritable coneixement.
Caracterització dels sofistes -> tarannà aristocràtic.

Pensadors sofistes agrupar en:

Sofística antiga: primera generació dels sofistes i sofistes posteriors. Segona sofística.

Causes que expliquen l’aparició d’aquest moviment:

Ensorrament de les especulacions al voltant d ela naturalesa

Fisiòlegs no havien aconseguit una visió unitària del món.  

Oposició entre el pensament d’Heràclit i el de Parmènides. Triomf de la democràcia com a forma de govern:

victòria en les guerres mèdiques, confiança en l’organització social. Triomf -> senyal de virtut amb el favor dels déus. Contribució de tots els ciutadans + aristòcrates. Factor de canvi social. Amb la pau, el poble reclamà un lloc en el govern d’Atenes. No serà només l’herència, noblesa de sang, únic que donarà dret a participar a la vida pública -> període de democràcia radical. Substituir les arts de la guerra per l’oratòria i el coneixement de lleis. Vida home: lluita a l’àgora, assemblea, tribunals. Discuteixen lleis i mostren els interessos particulars o de grup que s’amaguen darrera els discursos i les lleis.

La crítica dels valors tradicionals i la pèrdua progressiva del caràcter sagrat de les lleis:

nou pensament racional sobre el qual fonamentar la democràcia. Fins llavors, ciutat recolzada en lleis (quasi religioses), governada per famílies aristocràtiques. Ara els valors -> insuficients i incapaços de donar resposta a la nova situació de la ciutat.

Contactes amb altres cultures

Escepticisme sobre la universalitat dels valors i de les normes ètiques i socials, implicava una visió relativista i convencional de la vida social.

Quina educació transmeten els sofistes?

Ensenyen la virtut.

Què és l’areté?

Valor militar, caràcter coratjós. Habilitat en una activitat determinada, capacitat per fer bé una cosa, l’excel·lència.  Areté dels atletes, sabaters, domèstica, militar o política. Sofistes, designava capacitat pràctica per assolir èxit en la vida pública, ensenyar: areté política per a la participació en el govern de la polis. Assumptes de la ciutat. Sòcrates i Plató -> areté humana, excel·lència de l’home com a tal.  Diferència entre l’educació aristocràtica i l’educació que oferien els sofistes à  classe.

Característiques dels sofistes: Nihilisme ontològic:

realitat és canvi continu. No existeix un ésser substancial i permanent al canvi. Coses no essències o realitats, realitat consisteix en una incessant dissolució. Naturalesa queda reduïda a aparença.  

Escepticisme:

enteniment humà no pot arribar al coneixement de la veritat. Res no és prou permanent per a ser conegut. Coneixement impossible. Única postura racional és el dubte.  

Relativisme:

no veritat absoluta. Vertader i fals són relatius. Tot pot ser a la vegada V i F, segons a cadascú li sembli. Conceptes morals depenen del punt de vista individual. Normes socials i morals -> funció de cada societat i de cada època.  

Fenomenisme i sensisme:

aparença és l’única forma de ser real. L’ésser real de les coses és el que es manifesta als sentits. Sentits única font del coneixement.

Subjectivisme:

home és l’únic criteri de veritat dels judicis. Sentits font de coneixement, opinió personal és certa. Serà veritat allò que cadascú experimenti. Matisació de frase de Protàgores: home mesura de totes les coses... Individualisme.

Convencionalisme:

no normes morals o jurídiques immutables i necessàries. Societat és resultat d’un pacte o convenció, acord. Home sol es comporta com un animal. Debat entre naturalesa i convenció.  

La polèmica entre naturalesa i convenció:

Plantejament: quina mena de fonament natural o convencional tenen els costums, lleis i institucions? Sofistes posen en dubte que coses acceptades com a naturals ho siguin realment, mantenen que són convencionals (construccions humanes). Diversos àmbits: -

Respecte al llenguatge. - Respecte a les lleis:

per als grecs, naturalesa -> font de lleis i valors universalment vàlis i inamovibles.

Societat aristocràtica antiga -> totes les lleis i la vida humana provenien del déus. Pensadors, lleis = tot amb la naturalesa. Physis (llei natural) dels presocràtics, apareix el nomos (llei ciutats).  

- Physis:

imposa als homes, immutable, universal, única, necessària; llei de la naturalesa.  

- Nomos:

llei de la ciutat, és una convenció un acord entre els homes, llei de l’home, resultat dels desigs i necessitats i susceptible de canvi, llei humana i social.  Societat neix per convenció. L’acord i el pacte, els homes en la societat es dicten unes lleis que s’obliguen a respectar per tal de fer possible la vida social. Aquesta llei té a veure amb el moment històric i la cultura. Lleis convencionals, variables, escollides democràticament pels ciutadans, es poden canviar. Teoria del contracte social.  

Respecte a les institucions socials

PROTÀGORES d’Abdera: Teories principals: L’Homo mensura:

l’home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són. - És veritat allò que és percebut i experimentat per cadascú. No hi ha criteri de veritat vàlid per a tothom perquè la veritat és relativa, hi ha una vreitat pera  tu i una veritat per a mi. No hi ha més realitat que la determinada per les aparences. Les coses són segons a cadascú li semblen. - No opinió + vertadera que una altra. Si que pot ser millor o + útil. Opinions convencionals, sorgeixen perquè ens posem d’acord. - Tota acció humana es basa en l’experiència i és dictada per l’eficàcia o utilitat. Home assigna valors a les coses i a les accions.  

Discursos dobles:

sobre qualsevol tema són possibles dues tesis contràries entre si.  Sobre qualsevol qüestió, un home hàbil en parlar i savi en conèixer podrà defensar amb la mateixa força dues tesis oposades. Sofistes ho valoraren molt i del discurs menys defensable en varen fer una tesi perfectament convincent. Per a Protàgores, el discurs feble no és el discurs injust, com ho serà amb els sofistes posteriors.  

Agnosticisme:

pel que fa als déus, no disposo de mitjans per saber si existeixen o no, ni la forma que tenen perquè hi ha molts obstacles per arribar a aquest coneixement, incloent-hi l’obscuritat del tema i la brevetat de la vida humana.

Origen convencional de la societat:

de l’estat natural, s’hi transforma, en sociable, gràcies a l’educació. Aquesta transformació és possible perquè la naturalesa de l’home no és immutable; si ho fos, l’educació seria impossible. La vida social perfecciona l’home en virtut.

GÒRGIES de Leontinoi (sobre la naturalesa o el no ésser, Elogi d’Helena i Oració fúnebre)

Res no existeix - si existís alguna cosa, no la podríem conèixer - si en coneguéssim alguna, no la podríem comunicar. Uns diuen que es tracta d’un joc d’oratòria, amb el qual, Gòrgies, demostra la seva habilitat amb la paraula defensant les tesis + absurdes. Defensa un nihilisme i un escepticisme radicals.

Altres ho interpretats com un relativisme psicològic: coneixement no és exacte, és la síntesi d’unes dades procedents de la percepció i d’unes estructures del subjecte que coneix.

- El que m’admira més de Gòrgies, Sòcrates, és que mai sentiràs dir que ensenyi la virtut (areté) sino que fins i tot se’n riu dels altres quan els ho sent dir: però creu que és precís fer-se hàbil en el parlar. - La moral és un do de la naturalesa, innat, permet discernir en cada cas el que és moral o immoral. La moral no es pot ensenyar. - No formular lleis morals de validesa universal. Casos concrets de la vida diària dóna lloc a un nombre igualment nombrós de situacions morals. Actuar segons cada cas, sense tenir res en compte. És el que s’anomena moral de l’ocasió o de la situació: a cada cas, fer el que a mi em sembla, el que és oportú en aquell moment, el que em sembli + convenient segons la situació.

SÒCRATES

Personatge polèmic. No cobra per ensenyar, dedica la seva activitat a l’educació de la joventut. Intenta construir una ètica amb n valor universal. Veritat i el coneixement existeixen i es poden abastar. Només es pot ensenyar rigorosament la virtut.  Sòcrates, res escrit. Plató mostra en els seus Diàlegs, fent un determinat tipus de preguntes:

Què és la justícia? Què és la pietat? Què és el bé?

No contestades correctament. Sòcrates volia esbrinar si existia alguna forma única, immutable i comuna a tots els actes justos. Definició precisa, un concepte (establir raonaments i guiar l’acció). No només -> homes d’acord en com utilitzar la paraula “justícia o pietat”. Aquest acord en seria la conseqüència.

Frases: Virtut és coneixement: intel·lectualisme moral

Virtut: areté. Sòcrates, coneixment possible, veritat es pot abastar. Coneixement universal, vàlid i accessible amb la Raó. Relaciona virtut – coneixement. Ex: qui es un bon sabater? Qui exel·lirà sent-ho? Qui sap fer bé sabates, qui té el coneixement per fer-ho. Home virtuós: té coneixement, areté. Temes de reflexió -> aspectes ètics. Com hem d’actuar? Buscant la virtut (intel·lectual, després moral), seguint raó. Virtut = coneixement. Home virtuós -> triarà allò que està d’acord amb el coneixement. Pensa bé, actuarà bé. Qui no ho sap, no. Mal degut a la ignorància, ningú fa el mal volent.  

Només sé que no sé res: mètode socràtic --> ironia i Maièutica:

No considerava savi, no ensenyar res. Més savi que els altres eera en la consciència de la seva ignorància. Recerca del coneixement, actitud d’humilitat. Reconeixement de la pròpia ignorància à primer pas per iniciar la recerca del coneixement i la veritat. Mètode de Sòcrates, mètode basat en el diàleg i la discussió d’idees. Dues parts:

À Ironia:

coses que es pensa saber en realitat no les sap. Qui reconeix que no sap s’interessarà pel coneixement. Intentava que la ment es deslliurés de les idees errònies que tenia, dels prejudicis, d’idees fragmentàries, contradiccions idees parcials... adonant-se de la pròpia ignorància.

Maièutica:

joc de preguntes i respostes. Recerca del coneixement, amagat a l’interior de l’ànima, per anar descobrint la veritat. Preguntes, interlocutors partien d’exemples i casos concrets. Sòcrates formulava preguntes fins que descobrien els trets i característiques comunes a tots ells. Distingir concepte universal que es buscava: Justícia, Coratge, Pietat, Bé. Donaven llum, feien néixer = coneixement. Art d’ajudar a d’interlocutor a cercar per ll mateix la veritat que està amagada en el seu interior. Conceptes ja es troben en l’home. Són innats, des que neix. Saber no prové de l’exterior, amagat a l’interior de l’ànima de l’home, psykhé. Conceptes i definicions -> possible el coneixement.  

Diferent valoració d’Aristòtil i Plató sobre el mètode socràtic:

Aristòtil considera que es basa en la inducció, general. Atribueix a Sòcrates, el fet d’haver descobert el raonament inductiu i la definició. Sòcrates partia d’exemples concrets i particulars per extreure’n característiques comunes i intentar establir una definició universal sobre allò que s’estava discutint. Difícil establir aquest mètode una definició segura. Inducció no resulta un mètode complet per aconseguir definicions universals. Plató pensava que el mètode socràtic es fonamentava + en la intuïció que en la inducció. Coneixement per una dialèctica que a través del diàleg portava l’home a intuir l’ànima de la idea o concepte que es cercava. Procés socràtic: fer conscient quelcom que ja se sap mitjançant un diàleg que ajudí a aclarir-ho.

Coneix-te a tu mateix: tenir cura de l’ànima. El daimon. Ànima

Grecs, una noció vaga. Alè vital, impuls que feia moure un ésser i el mantenia viu. Base material. Per a Sòcrates, ànima és la ment i la seva activitat + important i noble és el pensament, coneixement. Ànima humana és intel·ligència. Esdevenir ésser humà virtuós: excel·lir en areté, cura de l’ànima.  

Objectiu:

tenir cura de l’ànima. Davant del tribunal que el condemnarà a mort, Sòcrates diu que ha rebut la missió d’exhortar els seus conciutadans a tenir cura de l’ànima d’un déu o daimon.
Autors veuen en les seves indicacions una 1a formulació de la consciència moral, no tothom d’acord. Uns, així ho consideren, presenten la reflexió sobre el propi jo, interioritat de l’ànima -> diàleg amb un mateix, origen a la consciència moral. Sòcrates assimilà aquesta consciència moral al déu interior que li parla -> daimon.
Un sol deu, convençut de que les coses són un reflex d’una intel·ligència universal i ordenadora. Ànima humana -> part de l’home que + participa de la divinitat, ànima com déu escapin a la nostra vista. Moltes explicacions. Les acusacions i la condemna a mort beven la cicuta.  MIRAR TEXTOS!!!!

Parmènides d’Elea:

La seva filosofia gira al voltant del tema de l’Ésser. El seu pensament està recollit en un poema que té tres parts:

El Proemi:

és una introducció en la qual el filòsof explica el viatge que fa cap a casa de la deessa passant de les tenebres a la llum, de la ignorància al coneixement. Quan arriba a la morada de la deessa, aquesta l’elogia pel seu esforç i decisió i li revelar el camí cap a la veritat i el coneixement.
La via de la Veritat exposa la teoria de l’Ésser.
La via de la Opinió exposa l’origen i la constitució del cosmos. Presenta arguments encadenats i coherents a partir dels conceptes d’Ésser i de No Ésser.
En la via de la Veritat, l’afirmació que es realitza és la següent: L’Ésser és i no pot no ser i el No Ésser no és i mai no pot ésser. Només és possible la via de l’Ésser, allò que existeix i és pensable. Desaconsella la via del no Ésser ja que és un camí impossible perquè el No ésser no existeix i per tant no es pot dir, ni conèixer, ni expressar. Només el que és pot pensar-se. S’estableix una relació entre ser i pensar, allò que pot dir-se i pensar-se ha de ser. Desaconsella la via de la opinió ja que aquesta barreja l’ésser i el no ésser. Per a aquests homes, les coses canvien de ser a no ser i de no ser a ser, successivament. Parmènides fa una crítica als qui confien aquest camí. Diu que per aquest camí mai s’arriba al coneixement; només dóna opinions. La via de la Opinió no reconeix el principi de contradicció. Admetre el canvi significa negar aquesta teoria, perquè un ésser en moviment és i no és a la vegada. El moviment no es pot concebre sense la presència d’una parella d’oposats i del pas de l’un a l’altre. Per Parmènides és inconcebible.

Interpretacions de l’afirmació de Parmènides:

De l’afirmació –que és-, Parmènides n’extreu tot el coneixement. Allò que unifica totes les coses, el principi de la realitat és que és, és a dir, l’Ésser. De la realitat, el que en podem dir és que existeix, que és. De l’ésser hem de dir sobretot que és, que existeix.

Un aspecte lingüístic:

concepte d’ésser en el sentit d’existir. Si l’Ésser és, no pot no ser, perquè vol dir existir, i per tant, ser i no ser són radicalment contraris. Per Aristòtil, la qualitat pot canviar però la substància no deixa d’existir. Per a Parmènides, entre ésser i no ésser hi ha una contradicció lògica. L’Ésser és l’únic existent i unifica tota la realitat. En la realitat única només pot haver-hi un sol ens. Perquè si n’hi hagués més d’un, un seria però no seria l’altre i viceversa.

Un aspecte lògic

Afirmació de Parmènides = primera formulació filosòfica dels principis d’identitat i de no contradicció. l’Ésser és: Identitat. L’Ésser és definit com allò idèntic a si mateix. És principi d’Identitat.  L’Ésser no pot no ser i el No ésser no pot ser: no contradicció. No es pot dir l’ésser no és, ni el que no és, és.

Un aspecte metafísic: només l’Ésser és, és a dir, existeix. Al no ésser no pot atribuir-se-li cap tipus de realitat ja que se li estaria atribuint una existència, cosa que és impossible perquè no és. Milesis deien que el món és un element que anava transformant-se en altres. Per Parmènides és inconcebible. Com pot dir-se que una cosa canvia sense deixar de ser el que és i transformant-se amb el que no és. L’ésser doncs, és l’única realitat.

Les característiques de l’Ésser:

Deducció lògica dels atributs de l’Ésser. Parmènides parteix de que l’Ésser és i el No ésser no és, i per la sola força de la raó n’extreu les seves característiques. Característiques: únic, etern, continu, immòbil i esfèric. Monisme: l’Ens ha de ser únic. Una sola cosa existeix, no pot venir del no res ni pot deixar de ser. El principi de la realitat és únic i immutable.

Conseqüències d’una realitat immutable:

La visió monista de la realitat de Parménides condemna el buit, la pluralitat i el moviment. Amb les dades dels sentits només es poden fomentar opinions i no pas veritat. Tot el que es refereix a l’experiència és irracional i contradictori. No és possible estudiar la naturalesa sense objectes i experiència, la teoria d’aquest filòsof és un atac a tota la física i una defensa de la filosofia com a especulació abstracta i metafísica.

Heràclit Vs Parmènides

En el món d’Heràclit no hi ha cap estabilitat: tot flueix, cap cosa no està en repòs. Les coses no són realment les coses, son processos, fluxos... són com el foc, com una flama definida però que és un corrent de matèria. Totes les coses són flames, el foc és el material de construcció del nostre món, i l’aparent estabilitat de les coses obeeix simplement a les lleis, les mesures, a les quals es troben subjectes els processos del món. Tot canvi és el canvi d’alguna cosa: el canvi pressuposa alguna cosa que canvia, encara que es trobi en procés de canvi, aquesta cosa ha de continuar essent la mateixa. És essencial per a la idea del canvi que la cosa que canvia conservi la seva identitat mentre canvia. La transició d’una cosa a una altra que té, en cert sentit, qualitats oposades. Mentre canvia, la cosa ha de continuar essent la mateixa. Aquest és el problema del canvi. Heràclit va distingir realitat i aparença. Només en l’aparença les coses són oposades, per nosaltres; en veritat les coses són idèntiques, per a deu.

Parmènides extreu una conseqüència diferent, si els oposats són idèntics, encara que semblin diferents, llavors el canvi mateix només és aparent. Si totes les coses són una, no canvi.

HERÀCLIT

No creia que la natura estava formada d'una última substància immutable, sinó que defensava que tot es trobava en estat de canvi continu. Per Heràclit tot es troba en “estat de flux”, com s'exemplifica en el que possiblement és el seu aforisme més famós; "Panta Rei":

També és coneguda la seva cita afirmant que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”, ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin:

Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som. Se sol incloure Heràclit entre els primers filòsofs de la natura, o filòsofs físics que pensaven que el principi de totes les coses era quelcom material. En realitat, tot i que Heràclit va identificar que aquest principi era el foc, no s'ha d'interpretar en sentit literal sinó com una metàfora: el foc està en moviment i canvi constant, com la natura mateixa. Aquesta permanent mobilitat es fonamenta en una estructura de contraris. L'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…

Tot aquest flux continu està governat per la llei que tot ho regeix: el logos

Segons ell, l'autèntica naturalesa de les coses és amagada donant a entendre que al coneixement només hi podem arribar amb els ulls de la raó. Tot i que hi ha moltes similituds entre les filosofies d'Heràclit i Parmènides, tradicionalement les seves doctrines s'han presentat com a contraposades, ja que mentre Heràclit defensava el "tot flueix", el "Ser" de Parmènides es defineix com a estàtic, immutable i immòbil.