Resum mirall trencat merce rodoreda

2. Enric Valor

E.V. (Castalla 1911-Vlc 2000) ha estat un dels narradors valencians més sòlids de la segona meitat del Segle XX, així com un important divulgador de les Normes de Castelló amb diversos llibres de gramàtica i lexicografia. Fill d'una família rural amb possessions, va assumir la lluita de la classe treballadora. Aquest compromís, junt amb l'amor x la terra i x la llengua seran les constants de la seua producció.
Durant els anys cinquanta publicà un recull de narracions, la novel·
La L'ambició d'Aleix (reeleborada en primera persona en els vuitanta) i les Rondalles, en les quals recrea litaràriament, i amb un lèxic riquíssim el cabal folklòric de la literatura oral a punt de desaparèixer. Les Rondalles ocorren sempre en terres valencianes, amb la toponímia corresponent, en una mena d'homenatge, igual com fa Estellés, a la terra i als pobles a través dels seus noms sncestrals.
Però la seva produció literària més important són les novel·les del Cicle de Cassana: Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó, publicades a principis dels vuitanta. Aquesta trilogia recrea les tensions socials fonamentals del s.XX fins a la Guerra Civil.
Sovint s'ha relacionat l'estil d'Enric Valor amb tècniques realistes del Segle XIX (narrador omniscient, retrats psicològics acurats i descripció del paisatge). Efectivament, Valor no va prscticar l'experimentació com altres autors contemporanis, però cal reconèixer que la seva obra representa un impagable tresor lexicogràfic i un document viu del seu temps.

10. Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol Roda de Ter 1929, Vic 2003), poeta, escriptor i traductor, ha estat un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.        De professió comptable en una fàbrica tèxtil, el jove Martí i Pol crea una poesia de caràcter existencialista i metafísic tot interrogant-se sobre el seu ésser i el seu destí. Una crisi dels valors religiosos es resol per mitjà d'una obertura social amb el poemari La fabrica(1959), a partir del qual s'inclou en el corrent del Realisme històric en tant que hi recrea el món de la gent amb qui conviu. Ells són els seus "herois". El contrast entre la duresa d'aquestes vides i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el pta es refereix a les persones concretes n'és una de les carac més originals.

3. Mercè Rodoreda

M.R. (Barcelona 1908-Girona 1983), molt jove va començar a col·laborar en diverses publicacions. L'any 39 es va exiliar, i fins els 70 no tornà a Catalunya. La seva obra novel·lística és considerada com la més important de la postguerra.
Les quatre novel·les que escriu abans del 36 ja contenen la capaçitat d'aprofundir en la psicologia dels personatges i en els temes que hi seran constants: la solitud i l'autonomia de la dona en les relacions amoroses. Hi destaca Aloma.
A principis dels 60 reprén la seva obra amb la novel·la La plaça del diamant, on narra, en primera persona, la història d'una dona a qui tot li és imposat: la voluntat del marit i les circumstàncies de la guerra i la postguerra. Mostra la història col·lectiva a través dels ulls innocents d'una dona, recurs que intensifica, per contrast, la duresa de la situació social. Al final de la novel·la esdevé simbòlica i intimista, característiques que dominaran la producció posterior.
Així, en La meva Cristina i altres contes no importa tant el món extern com el món íntim dels personatges. Amb la novel·la Mirall trencat culmina aquest procés. És la història-tragèdia d'una família burgesa, centrada en tres temes: la infantesa, la soledat i la mort. El narrador omniscient, el monoleg interior i l'estil lliure indirecte fan avançar el relat a través de diferents punts de vista. El conjunt de perspectives, un mirall trencat, no intenta ser un retrat fidel de la realitat, només de la realitat íntima de cada personatge. Les últimes obres ja seran totalment simbòliqües i poètiques.

5. Quim Monzó

Q.M (Barcelona, 1952) ha conreat la novel·la, però la seua producció s'ha centrat en el periodisme d'opinió i en el relat curt. És considerat com un mestre del conte literari a l'alçada de Calders o Cortázar.
S'ha dit que els relats de Quim Monzó són quadres de costums en què el Realisme ha estat substituït pel Surrealisme o la metàfora. També que són contes morals. El fet és que Monzó presenta com a versemblants trames fantàstiques amb l'objectiu de posar al decobert la brutalitat de les normes socials. Sovint hi parteix d'una anècdota mínima i quotidiana amb què el lector pot identificar-se ràpidament, per acabar en una situació impredictible i estranya.
Els seus personatges són buits de psicologia, despersonalitats i alienats, perquè no manen sobre els seu destí, sinó que obeeixen la lògica d'una societat que els té atrapats i els aboca a la frustració, i ni tan sols són capaços de comunicar-se.
Trobem en la seua obra una certa evolució. En els primers relats (Uf, va dir ell) hi ha una reivindicació del plaer, de la ciutat i de les seves vies descapament, i els personatges representen una generació jove, la del autor. En els últims relats (Mil cretins) el to es fa més malenconiós i corrosiu, i apareix el tema de la vellesa.
El seu estil es carcateritza per un aparent simplicitat, la precisió en les descripcions i la concisió en les accion. Els resultats és que són contes d'una gran capacitat comunicativa i això ha fet del seu autor un dels més llegits en la literatura catalan actual.