Resum de la II República, la Guerra Civil i el Franquisme

La II República (1931-1936)

La proclamació de la República i les primeres reformes

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República Espanyola després de la victòria republicana a les eleccions municipals i l’exili d’Alfons XIII. Aquest nou règim volia modernitzar Espanya amb reformes democràtiques i socials. A Catalunya, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, però després d’un acord amb Madrid es va restaurar la Generalitat i es va iniciar l’Estatut d’Autonomia.

La Constitució de 1931 establia el sufragi universal, el vot femení, la separació entre Església i Estat i una República laica i democràtica. També es reconeixien drets socials i autonomies regionals. Aquest període va generar esperança entre les classes populars, però també oposició entre els sectors conservadors, l’Església i part de l’exèrcit.

El bienni reformista (1931-1933)

El govern de Manuel Azaña va impulsar reformes per modernitzar el país:

• La reforma militar reduïa el poder de l’exèrcit i exigia fidelitat a la República.
• La reforma religiosa limitava la influència de l’Església catòlica, aprovant el divorci i el matrimoni civil.
• Es va iniciar la reforma agrària per repartir terres entre els pagesos, tot i que el procés va ser lent i conflictiu.

A Catalunya, la Generalitat va fomentar l’ensenyament en català, la cultura i les reformes socials. El 1932 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tot i els avenços, les reformes van provocar tensions amb els terratinents, l’Església i sectors conservadors, mentre que alguns obrers les consideraven insuficients.

El bienni conservador (1933-1935)

Les eleccions de 1933 van donar la victòria a la dreta, especialment a la CEDA i el Partit Radical. El nou govern va paralitzar moltes reformes republicanes: es va frenar la reforma agrària, es van retornar privilegis a l’Església i es van limitar les autonomies. La tensió política va augmentar perquè les esquerres temien l’arribada del feixisme.

L’octubre de 1934 es van produir revoltes obreres a Astúries i els Fets d’Octubre a Catalunya, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins una República Federal. El govern va declarar l’estat de guerra i l’exèrcit, dirigit per Franco, va reprimir durament les revoltes. La Generalitat va quedar suspesa i molts dirigents catalans van ser empresonats.

El Front Popular i la crisi final (1936)

El febrer de 1936 el Front Popular, una coalició d’esquerres, va guanyar les eleccions generals. El nou govern va restaurar la Generalitat, va reprendre les reformes socials i va alliberar els presos polítics dels Fets d’Octubre. Tot i això, la situació era molt tensa. La dreta monàrquica, sectors de l’exèrcit i grups feixistes com la Falange conspiraven contra la República.

Els enfrontaments violents entre esquerres i dretes augmentaven constantment. Finalment, el juliol de 1936, una part de l’exèrcit dirigida per generals com Franco, Mola i Sanjurjo va iniciar un cop d’estat contra el govern republicà. El fracàs parcial del pronunciament militar va provocar l’inici de la Guerra Civil Espanyola.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

El cop d’estat i l’inici de la guerra

La Guerra Civil Espanyola va començar després del fracàs parcial del cop d’estat militar del juliol de 1936 contra la República. Els rebels, dirigits per Franco, Mola i Sanjurjo, afirmaven que volien restaurar l’ordre i evitar una revolució comunista. El 17 de juliol la revolta va començar al Marroc i es va estendre per la península.

El govern republicà va repartir armes a les milícies obreres, que van derrotar els rebels a ciutats com Barcelona i Madrid. El conflicte es va internacionalitzar ràpidament: l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista van ajudar els franquistes, mentre que la República va rebre suport de la URSS, Mèxic i les Brigades Internacionals. El fracàs del pronunciament va convertir el cop militar en una llarga i dura guerra civil.

Revolució i divisions republicanes (1936-1937)

Durant els primers mesos de guerra, a la zona republicana es va produir una revolució social impulsada pels sindicats obrers, especialment la CNT-FAI. Es van col·lectivitzar fàbriques, terres i transports, sobretot a Catalunya. També es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.

Però dins del bàndol republicà hi havia fortes divisions ideològiques. Els comunistes, socialistes moderats i republicans prioritzaven guanyar la guerra, mentre que els anarquistes i el POUM volien continuar la revolució social. Aquestes tensions van esclatar durant els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, amb enfrontaments entre sectors republicans. Després d’aquests fets, el govern de Largo Caballero va caure i Juan Negrín va assumir el govern republicà.

La victòria franquista (1937-1939)

A partir de 1937, el bàndol franquista va avançar gràcies a la superioritat militar i al suport constant d’Alemanya i Itàlia. Franco va unificar totes les forces polítiques sota el partit únic FET y de las JONS, inspirat en el feixisme europeu. Mentrestant, la República patia bombardejos, manca d’aliments, divisió política i cansament social.

El 1938, Negrín va intentar negociar la pau amb els Tretze punts, però Franco només acceptava la rendició total. Entre gener i febrer de 1939, Catalunya va caure en mans franquistes i milers de persones van fugir a França en l’exili republicà. Finalment, l’1 d’abril de 1939, Franco va declarar acabada la guerra i va iniciar una llarga dictadura franquista.

El Franquisme (1939-1975)

Dictadura, repressió i autarquia (1939-1950)

Després de la Guerra Civil, Francisco Franco va instaurar una dictadura autoritària basada en el nacionalcatolicisme, l’exèrcit i el partit únic, la Falange. Franco acumulava tots els poders de l’Estat. El règim va aplicar una dura repressió política contra els vençuts: empresonaments, execucions, exili i censura. Es van prohibir els partits polítics, els sindicats i les llibertats democràtiques.

A Catalunya i al País Basc es van eliminar les autonomies i es va perseguir la llengua i cultura pròpies. Econòmicament, es va imposar l’autarquia, basada en l’autosuficiència i el control estatal. Aquesta política va provocar pobresa, escassetat d’aliments, racionament i l’aparició de l’estraperlo, un mercat negre molt estès durant la postguerra.

Obertura internacional i desenvolupament (1950-1960)

Amb la Guerra Freda, els Estats Units van considerar Espanya un aliat contra el comunisme, fet que va acabar amb l’aïllament internacional del règim. El 1953 es van signar els Pactes de Madrid amb els EUA, que permetien bases militars nord-americanes a canvi d’ajuda econòmica i militar. També es va firmar un concordat amb el Vaticà, reforçant la influència de l’Església.

A finals dels anys cinquanta, els tecnòcrates de l’Opus Dei van impulsar el Pla d’Estabilització de 1959, que abandonava parcialment l’autarquia i obria l’economia al capital estranger, el turisme i el comerç internacional. Aquest canvi va iniciar una etapa de creixement econòmic i modernització coneguda com el desarrollisme.

Creixement econòmic i oposició al règim (1960-1975)

Durant els anys seixanta, Espanya va experimentar un gran creixement econòmic gràcies al turisme, la industrialització i les inversions estrangeres. Moltes persones van emigrar del camp a ciutats industrials com Barcelona o Madrid. Tot i això, el règim continuava sent una dictadura sense llibertats polítiques.

Van aparèixer moviments d’oposició a les universitats i al món obrer, amb sindicats clandestins com Comissions Obreres. També van créixer els moviments nacionalistes, especialment ETA al País Basc. A Catalunya destacaren protestes culturals com la Caputxinada i el catalanisme impulsat per Jordi Pujol. Durant els últims anys del règim, la crisi econòmica, el terrorisme i les divisions internes van debilitar el franquisme. Finalment, Franco va morir el 20 de novembre de 1975, iniciant-se la Transició democràtica.