Resum les quatre grans croniques: Jaume i, bernat desclot, Ramón muntan er i pere iii
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,73 KB
nològicament és el primer text historiogràfic. Jaume I narra la seua biografia des del seu engendrament fins la pròpia mort, òbviament, els darrers capítols pertanyen a altre autor. Es basa en els fets del seu regnat;
Les conquestes que va encapçalar i també en records íntims de la seua vida i en cançons de gesta.
A més dels trets comuns amb les altres cròniques, la de Jaume I mostra un profund sentiment religiós. Per al rei, la voluntat de Déu es manifesta en totes les decisions que pren i també en els fets d’armes; tant si la corona sortia victoriosa com si perdia, era per l’acció de Déu. Per a Jaume I l’ajuda divina era el millor front a l’enemic. D’altra banda, el protagonista i l’heroi és sempre el rei, és a dir, el propi autor del text, i s’expressa amb el plural “Nos” majestàtic.
De vegades els fets d’armes són contats amb minuciositat fins i tot els detalls més desagradables com ara les ferides sagnants i el patiment. Entre les característiques lingüístiques, destaca el polisíndeton (abundància de nexes).
Bernat Desclot redacta la crònica d’un ampli període; abasta els regnats de Ramón Berenguer IV, Alfons I el Cast, Jaume I el Conqueridor, i se centra en el de Pere II el Gran.
La crònica destaca pel seu rigor històric, i és que gràcies a l’ofici com a funcionari de la Cancelleria Reial, Bernat Desclot tenia accés directe als arxius de la cort i, per tant, a una documentació fiable. A més, el fet de ser coetani del rei Pere va propiciar-li informació de primera mà a l’hora de glorificar la figura del monarca, com s’observa en la narració de les lluites del rei contra els italians i els francesos. D’altra banda, s’han identificat cançons de gesta prosificades entre el text.
Aquesta crònica és la que més regnats relata; comença amb el de Jaume I i continua els successors: Pere II el Gran, Alfons II el Franc, Jaume II el Just i Alfons III el Benigne. Ramón Muntaner, diplomàtic i cavaller d’ofici, concep
la crònica com un llibre de memòries. Destaca pel fort sentiment patriòtic, molt present en l’exaltació dels diferents reis de la corona catalanoaragonesa. Així mateix mostra una gran estima per la llengua catalana, o com ell l’anomena: bell catalanesc. Muntaner va redactar la crònica per ser llegida en veu alta com mostra l’abundant presència de recursos propis de la transmissió oral que utilitzaven els joglars per mantenien l’atenció del públic, per exemple quan diu: “que us diré?” o “ara oireu”.
El rei Pere escriu la crònica del seu regnat amb la finalitat de justificar la seua política. El llibre se centra en els moments més assenyalats del seu temps, sobretot en la reincorporació de Mallorca, o en les revoltes de nobles valencians i aragonesos. Aquests episodis en què el rei fa justícia solen reflectir una gran crueltat i molta sang freda. La crònica està redactada en to autobiogràfic i amb el tractament de “nós”, de la mateixa manera que el rei Jaume I. Tanmateix, sabem que no la va escriure ell sinó diversos escrivans que sotmetien els escrits a la supervisió del monarca i aquest donava el vist-i-plau.
uí!
Les conquestes que va encapçalar i també en records íntims de la seua vida i en cançons de gesta.
A més dels trets comuns amb les altres cròniques, la de Jaume I mostra un profund sentiment religiós. Per al rei, la voluntat de Déu es manifesta en totes les decisions que pren i també en els fets d’armes; tant si la corona sortia victoriosa com si perdia, era per l’acció de Déu. Per a Jaume I l’ajuda divina era el millor front a l’enemic. D’altra banda, el protagonista i l’heroi és sempre el rei, és a dir, el propi autor del text, i s’expressa amb el plural “Nos” majestàtic.
De vegades els fets d’armes són contats amb minuciositat fins i tot els detalls més desagradables com ara les ferides sagnants i el patiment. Entre les característiques lingüístiques, destaca el polisíndeton (abundància de nexes).
Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats, Bernat Desclot
Bernat Desclot redacta la crònica d’un ampli període; abasta els regnats de Ramón Berenguer IV, Alfons I el Cast, Jaume I el Conqueridor, i se centra en el de Pere II el Gran.
La crònica destaca pel seu rigor històric, i és que gràcies a l’ofici com a funcionari de la Cancelleria Reial, Bernat Desclot tenia accés directe als arxius de la cort i, per tant, a una documentació fiable. A més, el fet de ser coetani del rei Pere va propiciar-li informació de primera mà a l’hora de glorificar la figura del monarca, com s’observa en la narració de les lluites del rei contra els italians i els francesos. D’altra banda, s’han identificat cançons de gesta prosificades entre el text.
Crònica, Ramón Muntaner
Aquesta crònica és la que més regnats relata; comença amb el de Jaume I i continua els successors: Pere II el Gran, Alfons II el Franc, Jaume II el Just i Alfons III el Benigne. Ramón Muntaner, diplomàtic i cavaller d’ofici, concep
la crònica com un llibre de memòries. Destaca pel fort sentiment patriòtic, molt present en l’exaltació dels diferents reis de la corona catalanoaragonesa. Així mateix mostra una gran estima per la llengua catalana, o com ell l’anomena: bell catalanesc. Muntaner va redactar la crònica per ser llegida en veu alta com mostra l’abundant presència de recursos propis de la transmissió oral que utilitzaven els joglars per mantenien l’atenció del públic, per exemple quan diu: “que us diré?” o “ara oireu”.
Crònica de Pere III, el Cerimoniós, Pere el Cerimoniós
El rei Pere escriu la crònica del seu regnat amb la finalitat de justificar la seua política. El llibre se centra en els moments més assenyalats del seu temps, sobretot en la reincorporació de Mallorca, o en les revoltes de nobles valencians i aragonesos. Aquests episodis en què el rei fa justícia solen reflectir una gran crueltat i molta sang freda. La crònica està redactada en to autobiogràfic i amb el tractament de “nós”, de la mateixa manera que el rei Jaume I. Tanmateix, sabem que no la va escriure ell sinó diversos escrivans que sotmetien els escrits a la supervisió del monarca i aquest donava el vist-i-plau.
uí!