Resum per capítols de solitud

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 13,26 KB

 
El capítol primer serveix per veure la relació distant que té amb el seu marit, d’angúnia i desconfiança. En Matias li dóna l’esquena, enmig d’un sentiment de decepció per part de la Mila, a la qual li sap greu que el seu marit hagi triat un ofici improductiu, més propi d’un vell que no pas d’un home adult. D’aquest primer capítol també ens hem de fixar en les mirades, ja que es converteixen en un element molt expressiu. En aquests moments inicials és quan es produeix la primera visió del paisatge de la muntanya, que a la Mila li sembla buit; això es correspon amb la pròpia sensació de buidor interior.
En el capítol segon s’insisteix en l’oposició de caràcters entre en Matias i el Pastor, a qui ja han conegut. Mentre que el primer manté una actitud abúlica i no té ganes de fer res, el segon s’ofereix a ensenyar l’ermita a la Mila, malgrat que sigui fosc i no s’hi vegin gaire. El paper de guia i protector s’inicia des del primer moment.

El capítol tercer funciona de manera diferent que l’anterior; ja no es tracta d’avançar donant voltes a una mateixa idea, sinó que s’introdueixen elements nous. Si bé la Mila s’aixeca trasbalsada a causa de l’estrany somni que ha tingut, queda molt més decebuda en veure l’estat en què es troba el lloc on haurà de viure. Mentre això passa, en Matias continua dormint. Tot plegat provoca que la Mila es posi a plorar, però com que en aquell moment apareixen el Pastor i en Baldiret torna la calma. Ja en aquest moment el Pastor comença a explicar-li històries (la de l’Orifany), que no reprodueixen la realitat de manera objectiva, sinó embellida, filtrada per l’art. El Pastor continua creant un efecte paternal i protector en la seva relació amb ella. En aquest capítol, en definitiva, es donen les coordenades per les quals es mourà la novel·la: el Bé i el Mal, personificats en el Pastor i l’Ànima, que apareix de manera fugaç. A més, el tema de la maternitat s’esmenta per primer cop, provocat per la presència d’en Baldiret.
Elcapítol quart és el que presenta la neteja que la Mila fa de l’ermita,que funciona com una mena de metàfora, ja que la Mila vol deixar de ser una víctima de la realitat per esdevenir qui l’ordena i qui, per tant, en pren el control i la fa seva. Després de netejar la capella de Sant Ponç, es fixa en els exvots, i juntament amb el Pastor, que il·lumina la capella amb ciris i altres estris, descobreix aquell espai des d’un punt de vista artístic. L’art esdevé un instrument que serveix a la Mila per acomodar-se a la realitat d’una manera més cordial. En aquest moment, i gràcies a les narracions del Pastor, la Mila ja ha començat a canviar, encara que d’una manera molt intuïtiva; ell li ha explicat la narració «El sol de Murons», que suscita una reflexió sobre l’egoisme dels homes.
El capítol cinquè accentua la diferència de caràcters entre la Mila i el seu marit, que continua sota la influència de l’Ànima i s’està convertint cada cop més en un paràsit. La cargolada suposa un intent de reconciliació entre els dos, tot i que, de fet, serveix per mostrar la dualitat entre el Bé i el Mal, encarnats en el Pastor i l’Ànima. D’altra banda, l’aparició dels cargols no és gratuïta (la forma de la closca, l’espiral, és el símbol del cosmos, de l’univers), ja que és l’element que permet veure, un cop més, el tarannà del Pastor (que reutilitza les closques dels cargols que s’han menjat) i del’Ànima (que ganiveteja les closques, les trenca). L’Ànima és, doncs, un personatge destructor i depredador, és l’instint més feréstec. L’aparició de l’Arnau, presentat com un possible pare potencial, torna a evocar el tema de la maternitat, entès com una variant més de la necessitat d’estimar que té la Mila.
En el capítol sisè, el Pastor continua explicant rondalles, de cadascuna de les quals se’n pot treure alguna conclusió. La que porta per títol «L’encantada» adverteix del perill de cedir a l’instint, a la pura intuïció, ja que quan això passa l’home perd aquella espiritualitat que el feia home, que l’acostava a Déu. Fins ara, la Mila gairebé no havia canviat gaire. A partir d’aquest moment començarà a produir-se l’inici del canvi de personalitat.
El capítol setè presenta la Mila canviada físicament, potser per influència de la primavera. A més, en aquest punt, reflexiona sobre les relacions que manté amb els personatges masculins de la novel·la.
Els capítols vuitè i novè són punts estructuralment independents, perquè els personatges principals passen a un segon terme en convertir-se, la multitud, en el veritable personatge. Se celebra la festa de les roses, en el transcurs de la qual la Mila observa com l’Ànima escorxa uns conills; ella, però, els veu com si fossin éssers humans, en qualitat de víctimes –tal com ho és ella.
Les conseqüències de la festa apareixen al capítol desè, amb la desfeta econòmica, l’allunyament gairebé total entre en Matias i la Mila, i l’apropament entre la Mila i el Pastor. Apareix la possibilitat de cedir al desig per l’Arnau, però la Mila té por i el rebutja, després que durant un instant li passa pel cap la imatge d’uns ulls dels quals no sap reconèixer-ne el propietari.
No serà fins al capítol tretzè que es dibuixaran els passos que provocaran el canvi radical de la Mila coma persona.Després que les frustracions s’hagin incrementat enels capítols anteriors, la Mila entra en una etapa de depressió (capítol onzè) i el Pastor desideix emportar-se-la a la muntanya, moment en què conversen i la Mila explica la seva vida(capítol dotzè).Mentrefanl’itinerari,elspensamentsdelaMilavanapararal’àmbit sexual, i es planteja que seria capaç d’oferir-se a tenir relacions sexuals amb el Pastor (però no amb l’Arnau, perquè aquest darrer és massa instintiu). Mentre pensa tot això, els camins es van fent més amples, igual que l’actitud de la Mila, que comença a sentir-se més segura. Les cabòries i les pors van marxant. Mentre pugen, la Mila compara aquesta ascensió amb la primera, quan van arribar amb en Matias des de la plana. La diferència fonamental rau en el guia. Ara és capaç de reconèixer el paisatge a partir de les històries que el Pastor li va explicant, fins que arriba a trobar-se en un moment de certa tranquil·litat i felicitat. El seu estat d’ànimés, un cop més, paral·lel al de la muntanya; al principi, veia el paisatge buit i ella se sentia buida. Ara se sent felíç i aquesta felicitat se li ha encomanat de la muntanya. Aquesta felicitat només es trencarà amb la presència de l’Ànima
Al capítol catorzè es produeix novament un trencament en els desigs de normalitat que té la Mila, ja que s’assabenta de l’edat del Pastor. Ella sempre li havia atribuït una quarantena d’anys, però resulta que enté 64,i amb aquesta edat la Mila considera que l’amor seria incomplet i antinatural. Fins ara no ho havia volgut veure, en canvi, ara la Mila es fixa en les marques de la vellesa en el Pastor. Els seus desigs sexuals queden insatisfets, ja que ni un vell ni un negat poden oferirli cap mena de solució. Les idealitzacions en les quals la Mila s’havia recolzat deixen de tenir força, i fins i tot es produeix una decepció paral·lela a la que té per l’edat del Pastor quan veu el mar per primera vegada, atès que no és un paisatge tan espectacular com s’havia pensat. És l’inici del desenllaç.
El capítol quinzè provoca un gir important en la línia argumental, ja que el Pastor mor. La pèrdua d’aquest personatge protector agreuja la solitud de la Mila. Hem de recordar que, a més de la frustració matrimonial, en Baldiret tampoc no venia gaire a veurela, perquè havia d’anar a col·legi. A això s’hi afegeix el rebuig que la gent del mas de Sant Ponç manifesta envers la Mila, abans fins i tot que s’hagi produït la mort del Pastor. Si bé ella ho atribueix a un mal dia de l’àvia o al ressentiment que encara pot tenir l’Arnau per haver-lo rebutjat, posteriorment ens assabentarem que la raó d’aquest rebuig es Déu a les infàmies que l’Ànima ha anat escampant, segons les quals la Mila i el Pastor s’entenien. És en aquest punt que es remarca la punta de roïnesa d’algunes persones, que potser actuen per retreure-li que sigui més jove que elles. Aquesta pressió social que sent la Mila no l’ajudarà de cap manera. Un element important d’aquest capítol és el soroll metàl·lic que, durant la tempesta, escolta la Mila. En un primer moment ,la Mila creu que es tracta d’un mut de Muronque venia a demanar aixopluc, però com que a la porta no hi troba ningú, se li ocorre que podria estar relacionat amb una història que li havia explicat el Pastor, segons la qual aquell so esdevenia un avís de desgràcia. A la Mila no se li acudeix res més que patir pel seu marit, ja que creu que en Déu haver fet alguna, com a conseqüència de la seva relació amb l’ÀnimaNo serà fins després que hagi acabat la tempesta que, havent baixat al mas, li comuniquen la notícia de la mort del Pastor, en teoria com a conseqüència d’una relliscada que l’ha fet caure daltabaix d’un penya-segat. En aquell moment sentirà remordiments per la seva mort , especialment per no haver pensat en ell i sí en el seu marit. L’aigua ja no és només font de vida, sinó que també pot generar mort. La Mila ha interpretat malament els signes que la muntanya li enviava, ja que el soroll metàl·lic (l’esquellinc) anava pel Pastor. Al final del capítol, la Mila troba l’Arnau i s’adona que, d’alguna manera, i a causa d’ella, l’Arnau s’alegrava de la mort del Pastor, cosa que encara li sabia més greu. La Mila tornarà a l’ermita molt afectada, després d’haver vist en Baldiret, també molt commogut, i el cos sense vida del Pastor. Aquest capítol agreuja la situació en què es trobava la Mila, perquè si bé amb el Pastor anava canviant (les seves històries tenien, com ja s’ha dit, un cert contingut pedagògic, i per exemple, li ensenyaven a anar per la muntanya), ara la Mila s’ha quedat sense el guia, que no només li havia mostrat el món muntanyenc –que la Mila desconeixia–, sinó que també l’orientava en el món. Ha perdut aquella ment sàvia i intel·ligent que l’estava ajudant, d’alguna manera, a «despertar» una nova consciència de si mateixa. Aquesta pèrdua, en definitiva, s’afegeix a la seva frustració matrimonial i maternal.
El capítol setzè obliga la Mila a recloure’s, a aïllar-se encara més de la resta del món, l’acusen d’haver-se quedat els diners del Pastor i de mantenir-hi relacions íntimes, cosa que ella nega. Les acusacions es fonamenten en el fet que en Matias ha estat qui ha pagat els deutes del Pastor, i a més se l’ha vist amb objectes que pertanyien al mort. Tenint en compte que ell és un jugador i que manté una amistat sòlida amb l’Ànima, sembla clar que el marit hi té alguna cosa a veure. En aquest moment la trama fa un cert gir, i s’utilitzen tècniques pròpies de la novel·la policíaca. S’ha produït un crim i se’n van ajuntantlespeces que es coneixen, especialment durant la conversa entre el senyor Rector i la Mila. La pressió social augmenta, doncs, i la solitud de la Mila es va fent cada cop més espessa, més absoluta. El Pastor no hi és, en Baldiret tampoc, en Matias és com si no hi fos, ja que cada cop li fa menys companyia, i arribarà un moment que la Mila gairebé no el suportarà.
El capítol dissetè és, possiblement, el més impactant de la novel·la, perquè s’hi produeix l’agressió física que acabarà amb la violació de la Mila per part de l’Ànima. Després que en Matias hagi decidit quedar-se entre la gent, que fa una festa, la Mila decideix tornar a l’ermita i es posa a fer feina a la capella. És en aquest espai on es produeix l’atac; hem de  recordar que la Mila havia associat idees de mort a aquest espai. Paradoxalment, s’hi realitza un acte potencialment generador de vida, i davant d’un sant. La Mila, com que està desmaiada, no pot defensar-se. L’important no és tant la violació com el fet de quedar a mercè d’aquesta força salvatge.
El darrer acte de dignitat que li queda és assumir la pròpia derrota i marxar sola, cosa que acaba fent al capítol divuitè, que és el darrer, després de parlar-ne amb en Matias i prohibir-li que vingui amb ella. Ensíntesi,lanovel·lapreténexplicaruntemaclaramentrelacionatambelmodernisme, com l’ésser humà es relaciona amb el seu entorn: la Natura, que pot arribar a intentar destruir l’individu. A diferència de les novel·les naturalistes, es defuig el determinisme, per la qual cosa el personatge principal aconseguirà trencar amb el món que l’envolta, encara que haurà de pagar-ne un preu ben alt. No es pretén analitzar la realitat d’una manera objectiva, tal com ho feien els escriptors detradiciórealista,sinó donaruna puntdevista subjectiudelavisió delmón,cosa que implica expressar els sentiments i les sensacions del personatge principal. Per suggerir aquests estats d’ànim es fan servir símbols, que es converteixen en un dels recursos més importants del relat i que confereixen a la novel·la una dimensió universal.

Entradas relacionadas: