Resum per capítol la plaça del diamant

6.- Context històric i referències literàries

La plaça comença amb la proclamació de la II República. Mercè Rodoreda serà testimoni de la convulsió del
36, en serà un testimoni excepcional en la seua doble condició de dona i d’escriptora. La Guerra Civil i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alienada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que sofreix la història com Natàlia-Colometa en La plaça del Diamant. Les circumstàncies històriques que adquirien volum de tragèdia – i en aquesta tragèdia cal incloure la II Guerra Mundial- queden tamisades per un personatge com Colometa que viu una peripècia individual i humana.

   Els esdeveniments històrics que s’hi reflecteixen són:

- Proclamació de la República el 14-4-1931.

«I tot anava amb maldecaps petits fins que va venir la República i en Quimet...» Capítol XIV.

Hi apareixen diverses connotacions positives: primavera, etc.

- G. Civil:

«Va venir el que va venir» Capítol XVI

- L’ocupació de Barcelona el 26 de Gener de 1939.

  «Entre el temps de marxar els uns i entrar els altres» Capítol XXXIII

  Fa referència a l’exili dels republicans i a l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes.

- Els llums blaus que pintaven per evitar els bombardejos.

   En la seua obra trobem moltes coincidències amb els escriptors europeus de la postguerra, sobretot dels existencialistes Sartre i Camús. Hi ha una certa semblança entre el personatge de L’estranger de Camús i l’abúlia de Natàlia  que no sap ben bé què fa al món.

  Fins i tot les seues primeres obres, les úniques escrites en un context català, responen també a un corrent que es desenvolupava de forma paral·lela a Europa i que dominava àmpliament en la nostra literatura: ens referim a la novel·la psicològica. Podríem dir, per tant, que es trobava totalment integrada en el context històric i cultural de la literatura catalana dels anys trenta.

   Ara bé, a partir de l’exili, la perspectiva literària de l’autora canvia. Allunyada de Catalunya, M. Rodoreda vivia des de feia temps dins de l’àmbit cultural de la llengua francesa. Se sentí especialment atreta per Virgínia Wolf, Joyce, Proust, Kafka, Artaud i Mansfield, entre altres. Aquesta última va influir sobretot en el seu estil.

  A part dels existencialistes francesos, també cal destacar Pavese, Hemingway. Per tant, podem afirmar que fou una escriptora totalment europea.

   Ara bé, malgrat les dificultats, no deixà de llegir els escriptors catalans: B.Metge, J.Verdaguer, J.Carner, L.Villalonga.

   Si fem una anàlisi més detallada de les referències literàries, podrem comprovar més clarament la vinculació amb M. Rodoreda:

- F.Kafka amb La metamorfosi: M. Rodoreda afirma que volia una obra molt kafkiana, absurda, amb molts coloms.

- Voltaire: M. Rodoreda considera que si Voltaire no hagués escrit el Càndid és possible que La plaça no hagués vist mai la llum.

- Bernat Metge: Rodoreda diu que si no hagués llegit Bernat Metge no se li hauria acudit fer la descripció de Quimet. (Metge fa descriure a Orfeu les gràcies de la seua estimada)

- Novalis: Per a Novalis la flor és un símbol de l’amor i l’harmonia. S’identifica amb la infantesa. La flor blava de Novalis s’identifica amb la naturalesa i la puresa. En els últims capítols apareix el blau al món del somni o semisomni de la senyora Natàlia.

- Existencialisme de Sartre i Camús: El tret fonamental és la possessió de la llibertat com a element fonamental.

7.- L’escriptura parlada

La plaça... s’allibera del narrador des de les primeres línies, seguint un camí que Rodoreda havia encetat en Vint-i-dos contes. Carme Gregori diu que es tracta d’una narradora autodiegètica ja que la narradora conta en primera persona la pròpia història.

   A. Cohn parla de monòleg autobiogràfic: un locutor narra el seu passat amb la intenció d’autojustificar-se.

Tant en el monòleg interior com en l’escriptura parlada, ambues tècniques venen expressades per mitjà de la primera persona.  La supressió del narrador li permet  donar l’entrada a la paraula del personatge de manera que el lector es troba instal·lat des de les primeres línies en el desenvolupament ininterromput del pensament del personatge principal. Ens mostra el que el personatge fa i el que li passa, aquesta és la definició que Joyce dona al monòleg interior.
Ara bé, en l’escriptura parlada el discurs no ha de tenir una organització lògica perquè el pensament és el flux de consciència dominant, no va dirigit a ningú ja que tot passa en la intimitat del personatge. Només alguns passatges finals de La plaça recorreran al monòleg interior. La resta és del domini de l’escriptura parlada i, per tant, hi pressuposa un destinatari , encara que en aquest cas concret siga mut. Natàlia-Colometa parla amb algú, li explica la seua vida a una veïna, coneguda...La seua personalitat és inconcreta, en canvi no ho és la seua presència.

    Es tracta d’un discurs parlat i hi ve declarat sovint pel verb «parlar»

   «I si parlo tant, de la casa, és perquè encara la veig com un trencaclosques» És Colometa qui ens explica la seua vida.

   Aquesta novel·la en realitat és el discurs de Natàlia-Colometa que evoca fets de viva veu a algú que l’escolta però que no parla i per tant tenyida de subjectivisme. S’hi arriba a una focalització interna però el personatge focal no és mai descrit o només de manera indirecta. Però en canvi en sabem més que si fora retractat minuciosament. Tot això és expressat a través del seu parlar, amb les seues paraules, amb la seua visió del món naïve o popular que mostra uns prejudicis, uns errors unes supersticions, és a dir, una percepció del món de les capes populars de les quals és Natàlia-Colometa la principal exponent.

        La plaça té com a protagonista una dona de les classes inferiors, que amb la seua pròpia veu, relata els increïbles i dramàtics episodis de la seua vida, amor, angúnia, fam, desesperació i resignació. En dir veu pròpia, fem referència a la veu de Natàlia-Colometa, una veu urbana que sembla real tot i que és una veu literària. La llengua col·loquial imprescindible per a aquest tipus de tècnica narrativa era tot un repte perquè M. Rodoreda ha sigut capaç de mantenir l’equilibri entre el llenguatge viu i la normativa.
És també una novel·la lírica. Les paraules i els fets evoquen o relaten moments tètrics o alegres.

  En definitiva, és la sublimació del llenguatge popular, d’una visió naïve, evocadora i, per tant, plenament poètica.