Resum el cafe de la granota

UN BARRIL DE SABÓ MOLL

                El Llampec, un vaixell, arriba al port de la Ribera. D’ell en treuen un barril de sabó moll que primer cau a l’aigua però aconsegueixen treure’l sense danys. El capità, en Pere Camps, li diu al Florenci que porti el barril a la botiga d’Adelaida i l’amenaça si dient que com tardi molt rebrà. En Florenci mai replicava ni es defensava. Va tombar el barril i es va encaminar cap a la botiga. L’Adelaida s’havia escapat feia uns anys amb un noi i s’havia anat del poble. De camí va passar per davant de la barberia i tots li van dir que el Pere el tractava fatal i que el tindria que enviar a pastar fang. Va començar a ploure i es va quedar sol al mig del carrer. En Florenci va renegar. De sobte es va sentir un espetec; a en Florenci se li havia escapat el barril (o això van suposar perquè no van saber mai la veritat) i aquest s’havia esclafat contra la paret d’un cafè. Amb la pluja l’escuma va pujar enseguida i va anar fins al riu. Al Pere no li va fer tanta gràcia com als altres, perquè (els que sabien això ho van callar i ell mateix tampoc va dir res) quan a en Florenci se li va escapar de les mans el barril en Pere tot just pujava pel carrer i es va haver de tirar dins la barberia per no acabar esclafat.

LA PLAGA DE LA RIBERA

Jeroni Salses, l’agutzil li escriu al director de la presó de Lleida. Primer critica a altres agutzils que no saben fer el seu treball i es compara amb ells dient que ell sempre fa bé la seva feina. Després li explica que no es va derruir la Casa de la Vila per construir-ne una de nova fins que no es va ensorrar durant un judici. Cada regidor va haver d’endur-se algunes coses a casa seva fins que la nova Casa estigués construïda. A ell li van tocar uns capgrossos i un presoner que havien tancat a la garjola anomenat Valerià, alies la Plaga de la Ribera, que havien enxampat amb el tractor que havia robat just davant del cafè de la Granota. A la seva dona no li va fer gens de gràcia haver de compartir casa amb un delinqüent, però al cap de tres mesos ja era com de la família. Ajudava amb les feines de casa i havia pintat la cuina y ja començava amb l’habitació. A vegades s’enfonsava i deia que era un fracassat, però en Jeroni li deia que tenia molta traça per les feines de casa. Llavors el Valerià li explica que per a fer coses bones tot li surt bé, però que ell sempre ha volgut ser delinqüent i quan vol fer una dolenteria li surten les coses malament o l’enxampen. Per aquest motiu en Jeroni li escriu la carta al director de la presó. Vol demanar-li que deixi que en Valerià aprengui l’ofici d’algun delinqüent. Ell es farà càrrec de la factura de la seva estança com intern a la presó. Només desitja que pugui aprendre a ser un bon dolent.

ABSOLTES I SEPELI DE NICOLAU VILAPLANA

A l’enterrament de l’oncle Nicolau va anar-hi una bona colla i si en Nicolau els podia veure des de l’altre cantó de la mort s’estaria rient. El funeral va ser un èxit. Es van perdre el partit més important de la temporada per culpa de la mort del pobre home, però pensen que tampoc va ser que ell pogués fer alguna cosa al respecte. Si hagués estat el rector, Mossèn Silvestre, no se l’haurien perdut, perquè sempre era el primer en anar als partits i si algú es moria ho preparava tot per que no coincidissin les hores del funeral i del partit, però just aquell dia no estava perquè una germana seva que estava malalta a Balaguer el reclamava al seu costat. El rector del poble veí va estipular que l’enterrament seria el diumenge a les cinc i així va ser. Les grades del camp estaven buides i faltaven la meitat dels jugadors al partit. Van arribar a pensar que podien haver estat els de l’altre equip els qui s’havien posat d’acord amb el rector. Des de l’església s’escoltaven les cridòries del camp i els assistents estaven mig atents al que tenien davant mig atents al que devia estar passant al camp. Van passar una mala estona. Van esbrinar que havien marcat, però desprès els contraris els van marcar també. La comitiva va anar de camí al cementiri i el fill d’en Nicolau va demanar que es parés just davant del camp per poder veure acabar el partit (2-1 en favor de l’equip local). Tots s’ho van agrair. En acabar el partit tots els jugadors, l’àrbitre, l’equip contrari i les persones que l’havien anat a veure van seguir la comitiva i van acomiadar l’oncle Nicolau al cementiri.

PARAULES DES D’UN OLIVER

L’Isidre troba el seu amic a l’hort, on està collint olives dalt de l’oliver. L’ha espantat perquè li ha semblat un fantasma o un malfactor. Últimament hi ha hagut molts robatoris per la zona i té por que un dia se li emportin els arbres sencers. Li diu que ha recollit les seves olives i ara se les portava a casa, que ho ha fet per que sempre pensava que el pobre Isidre no tenia temps i al final se li farien malbé. S’excusa dient que li havia encomanat a la seva dona d’anar a la botiga de l’Isidre i comunicar-li que li faria el favor d’agafar les olives, però que es devia haver oblidat. L’Isidre agafa el bastó i comença a agredir al seu amic, el lladre.

INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CORREGUDA D’ELIES

L’Elies Santapau va sortir de casa seva disparat i va creuar la vila. Cao dels testimonis no està segur de l’hora, tots en diuen una de diferent. Aquesta correguda va deixar a tothom bocabadat i impressionat; molt sorprès. En creuar la cantonada va atropellar en Jaume Vilanova, el sabater. Es va fixar que portava sabates, cosa poc freqüent en ell. Quan es va recuperar de l’ensurt va saber que devia passar alguna cosa greu. El mateix va pensar l’Antònia a la fruiteria. Va suposar que hauria empitjorat la salut de la Joana, la seva dona, que portava malalta dos mesos. Després va començar a criticar amb els clients l’Elies, que tenia una calaixera plena de bitllets de mil i racionava fins i tot l’aire a la seva dona. Va passar per davant de l’estanc on no li van fer gaire cas, però un gos el va començar a seguir. En passar pel mercat el gos es va entretenir amb les gallines i l?Elies va continuar el seu camí, ara ja més cansat però sense afluixar el pas. L’Elies va anar fins el cafè del Silveri, d’on surten els autocars cap a Lleida. El motiu de la correguda era dir-li al conductor, al qui li havia demanat que li portés unes medecines per a la seva dona de Lleida perquè ja no n’hi quedaven al poble, que ja no li calien perquè el metge havia confessat que ja no es podia fer res per ella.

FUTBOL DE RIBERA

Es parla sobre el dia en que es va prendre la fotografia de l’equip de futbol penjada en el cafè de la granota. El fotògraf era Ladislau Saboga i es va fer al 1958, just abans de començar un partit. La història l’explica el vell Cristòfol . Encara que cap d’ells era professional i semblaven badocs van ser els protagonistes del moment. El camp era especial perquè després d’una riada del Segre que va destruir el l’hort d’en Ramon de Tamariu es va decidir de construir-hi el camp d’esports. Es va construir en un no res, però l’espai era reduït entre els dos rius (l’Ebre i el Segre) i les pilotes altes anaven a parar a un d’ells. Per tal d’estalviar en pilotes van nomenar a un xicot el recull-pilotes, que havia d’anar en un bot agafant-les. Encara així alguna es perdia. Al 1960 l’ajuntament d’un poble de la ribera li va enviar una que havien rebut a través del riu per correu. A vegades també amenaçaven a l’àrbitre amb una capbussada al riu.

Al 1958 van quedar clares les característiques especials del camp. A les quatre de la tarda d’un dia de març feia un dia clar i hi havia partit. La Clenxa, el barber, també hi anava, encara que no li agradava massa el futbol. L’equip visitant eren els Monegres. Mitja hora després de començar el partit l’equip foraster ja va marcar. A més l’àrbitre deixava clar que estava de part dels forasters i els locals l’amenaçaves i li cridaven, insultant-lo. Deu minuts més tard va castigar als locals amb un penal. Després es va fer un silenci feixuc. La guàrdia civil estava tensa i s’ensumava que alguna cosa passaria. L’Oliveri Castells va cridar “Mori la repoblació forestal!” (encara que no tenia res contra l’agricultura ni la natura) i tothom va continuar llençant crits contra l’Estat. Els van marcar el penal.

De totes maneres, aclareix en Cristòfol, van guanyar el partit 6-2. Resulta que l’aigua del Segre va pujar i va fer que l’Ebre s’estanqués, provocant una petita inundació del camp. Els visitants tenien por d’ofegar-se i els locals, com ho trobaven normal, van aprofitar que els visitants anaven a un desnivell en el que no hi havia aigua per marcar sis gols. Es van parar al sisè perquè deien que tampoc era qüestió de desmoralitzar-los.

SENYORA MORT, CARTA DE MIQUEL GARRIGUES

En Miquel Garrigues escriu una carta a la mort. Se la dicta a la Clenxa, el barber, perquè ell no en sap molt, d’escriure. Diu que els vius mai saben quan han de morir. Posa l’exemple que un any abans va morir un home fort, l’oncle Campells, en aquella mateixa taula del Cafè de la Granota. Deixa clar que ell és dels Garrigues del carrer Nou, i no pas del Major o de la Carpa. Els del Major tenen l’ull esquerre de color negre i el dret blau cel i els del carrer Nou al revés. A uns els anomenen els Garrigues del Dia i la Nit i als altres els de la Nit i el Dia. Als de la plaça de la Carpa els anomenen Cruïlles perquè cada ull mira a un cantó.

En Miquel li pregunta a la Mort si no se’n recorda d’ell. En una ocasió que un ase va matar a Tomàs de Veriu i ell va córrer a agafar la bèstia per que no causés més mal. Això va passar a al barca de la vila i ell era el barquer (ofici de família). S’ho passava bé fent de barquer i era molt traçut. Llavors van construir un pont i se li va acabar la feina. Va haver de treballar de miner. Després de vint anys es va jubilar. La dona el va enviar a per medicines a la farmàcia i el botiguer el va demanar la seva opinió sobre un quadre que havia pintat ell mateix, l’Honorat. Era un quadre de la seva barca rodejada de gent nua i un home amb barba blanca. Era el riu que passaven les ànimes en morir per anar al cel.

Llavors a en Miquel se li va acudir de fer-li la carta a la senyora Mort per a demanar treball per quan morís de barquer, que esperava que tardés en vindre aquesta data. Només desitjava l’oportunitat de poder demostrar el que valia i recuperar en la mort el treball que li havien tret en vida.

PRELUDI DE TRASPÀS

El protagonista explica que la seva àvia s’està morint i que tots es tornen per estar al costat d’ella. Ella està molt nerviosa. Explica que l’oncle Orestes va dir-li a la seva dona que aprofitaria que ella estava fent l sopar per morir-se i així ho va fer. L’àvia té molta por de morir-se. Diu que la culpa no es més que seva (de l’àvia) per haver fet el que va fer. La tia Ramona se’n recorda de tot; mai s’oblida de res, ni quan està malalta, i en ocasions recorda fins i tot els records d’altres persones. El que va passar es que una tarda l’avi, en tornar de la mina, va dir que plantaria una figuera al jardí de casa. A l’àvia no li feia gràcia, però no va poder convèncer l’avi, que a l’endemà la va plantar. L’àvia, anys després, quan es va cansar de la figuera, la va serrar. L’avi feia un quart d’hora que acabava de morir, però la tia Ramona va necessitar ajuda per amortallar-lo perquè es va encarcarar. Per això l’àvia tenia por de morir-se, perquè sabia que el seu marit l’esperava de feia quinze anys per demanar-li comptes.

ELS DELFINS

El protagonista (Miquel) diu que ha tingut un dia en que tot li ha sortit bé. Ha hagut d’anar al velatori del seu amic Constantí Cirera. Va donar el condol a la vídua, Carme, però no de manera molt específica per a que la gent no malparlés, perquè en una ocasió (45 anys enrere) va ballar amb ella tres cops seguits i tothom ja parlava. Els vilatans el deixen anar sempre el primer a donar el condol als enterraments, i diu que això només és mèrit seu i de les seves facultats. Una vegada tres homes van caure damunt un taüt quan van intentar passar-li davant (les males llengües diuen que ell els va parar la traveta) i des de llavors que ell sempre és el primer, sense discussió per part de ningú. Ell és igual de respectuós amb tots els morts, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tingui els ideals que tingui... A vegades el critiquen perquè diu més paraules en un enterrament que en un altre o en un porta corbata i en l’altre no. En Miquel té un dubte: qui el substituirà quan ell mori? Hi ha tres candidats, però cap no és com ell. Un es molt baixet, l’altre no té suficient paciència i l’últim es mostra més efusiu als enterraments de gent important que als de la resta. A vegades es desperta durant la nit amb aquesta qüestió al cap i no vol amoïnar a la seva dona.

UN ENIGMA I SET TRICONIS

La vila contava amb set guàrdies, de diferent pes cadascun. El sergent era l’Hermògenes Martínez. Tots set es van organitzar un dia per solucionar un enrenou que s’havia produït. Passava alguna cosa (l’autor encara no ha dit què). Doncs no havia passat res de res, res en especial, el mateix de sempre; això posava a l’informe de la Broca, un dels guàrdies. Aquella setmana les forces democràtiques clandestines havien celebrat dues reunions: una a la mina Antònia i l’altre al forn de l’Heracli Planes, una dona estrenava amant, un home s’havia enamorat d’un davanter del Barça, els vaixells feien negocis il·legals en anar a Tortosa... Però ningú sabia què havia produït aquell enrenou que s’havia format.

El dissabte es van fer apostes i el diumenge tothom era present al partit. Mentre jugaves primer anaven guanyant ells (locals), però després va començar a girar-se el partit. Quan anaven a marcar els contraris es sent un xiulet i tothom s’encara amb l’àrbitre, que diu que ell no ha estat. Des de feia dos mesos que els jugadors de l’equip de la vila anaven perdent i just des de feia dos mesos també havia aparegut aquest fals àrbitre que xiulava quan l’equip contrari anava a marcar, cosa que era una ajuda per l’equip local.

La policia volia enxampar el fals àrbitre i per això s’havia desplegat d’aquella manera. Com el xiulet mai venia del mateix lloc van pensar que es tractaria d’un peripatètic (persona que volta al voltant del camp buscant les millors jugades). No van trobar a ningú.

Un dia un home va anar a l’església i va confessar que era l’àrbitre pirata i que tenia remordiments. S’havia vist a l’infern, condemnat a ser àrbitre de l’equip de l’avern. El rector no volia que l’equip local perdés just quan només quedava un partit de la lliga, així que mitjançant argumentacions el va convèncer perquè continués fent-ho. Així va entrar en acció el Cristòfol quan el rector el va demanar ajuda. La Broca ja sospitava qui era el vertader àrbitre fals i cap volia carregar a la seva consciència amb l’enxampament del pobre home que només volia ajudar al seu equip. El Cristófol va estabornir la Broca el següent diumenge per a que no pogués acudir al partit i així protegir el fals àrbitre, que no era ningú més que el sergent de la vila.

AMARGA REFLEXIÓ SOBRE UN MANAT DE CEBES

El sereno, l’Horaci Campells, veu com en Manuel la Lloca sortia d’una casa al costat de la ferreteria tot misteriós i en silenci. Es va aturar per no ser vist per dos paisans que sortien del Café del Centre. Quan els tres homes, després de parlar del temps, es van anar, ell va seguir el seu camí. Hi ha un parell d’hores de buit en el diari del sereno perquè estava a l’habitació d’una dona. Després el sereno va trobar el Manuel la Lloca sota els porxos de l’Arrupit. Havia robat un manat de cebes i l’havien enxampat. Després havia explicat als guàrdies tot l’assumpte de les cebes i el que es bullia pel poble. Tot s’ho explicava a l’Horaci mentre el portava a casa seva. Ha de fer de confident de la policia o sinó anirà a la garjola, i la veritat és que a vegades li agradaria ser-hi, d’empresonat. Resulta que mentre els policies el peguen perquè parli quan surt l’esperen els vilatans que ha delatat, que l’estoven també. Així l’Horaci, sempre que el troba pel carrer, el troba fet un drap: tot blau i ferit. Ningú, per la fama que tenia el Manuel de xerraire, el volia confiar cap altre secret. Així que amenaça a l’Horaci amb dir-li al comissari que s’està anant a llit amb la seva dona per a que aquest li digui qui organitza la vaga de miners. L’Horaci estomaca al Manuel.

L’ASSASSINAT DEL ROGER ACKROYD

El protagonista explica al jutge, Sebastià, que ha disparat a en Teodor de Peris. Ho ha fet davant de molta gent. Li demana al jutge que deixi de fer sorolls amb el llapis. Comença a explicar-li que li agraden molt les novel·les de detectius. Torna a demanar-li que deixi el llapis. Diu que la nit abans havia començat el llibre de l’Agatha Christie (l’assassinat del Roger Akroyd). La seva dona no el va deixar llegir gaire i el va enviar al llit. Al dia següent es va llevar d’hora per llegir. Es va posar a la porta de casa seva. Tothom el va començar a interrompre per una o altra cosa, no deixant-lo llegir. Li diu una vegada més, al jutge, que deixi el llapis quiet. La seva dona el va tornar a interrompre i ell la va fer callar a crits. Va tornar a la lectura (li explica la història del llibre al jutge). Arriba el seu cunyat i deixa l’escopeta al seu costat mentre va a comprar tabac. Quan la història estava més interessant arriba el Teodor de Peris i li diu que l’assassí de la història és en Sheppard. Agafa l’escopeta i li dispara, però la somera de Joanet Cistella encaixa el tret i ell es desmaia en veure la sang. Torna a reprendre al jutge perquè segueix fent soroll amb el llapis.