La Restauració Borbònica i el Sistema Canovista (1875-1898)

La Restauració

L'artífex de la restauració monàrquica havia estat el polític unionista Antonio Cánovas del Castillo, el qual va encapçalar la regència fins que el 1875 va arribar el nou rei a Espanya.

Sistema Canovista

Tenia un caire conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic. El cop d'estat va ser ben rebut pels conservadors, que volien el retorn de la monarquia, l'estabilitat política i l'ordre social. El nou règim volia un caràcter partidista i excloïa els moderats, així com la intervenció de l'exèrcit en la política.

Les bases de la Restauració van ser fixades en la Constitució de 1876, de caràcter moderat. La constitució establia la sobirania entre les Corts i la Corona, la qual tenia privilegis (dret a vet, potestat legislativa compartida amb les Corts, nomenament de ministres...). Les Corts estaven dividides en dues cambres (Congrés i Senat) i es reconeixia la confessionalitat catòlica. També es reconeixia una àmplia declaració de drets civils (que es tendien a restringir per lleis). Una llei va restablir el sufragi censatari.

L'estabilitat del nou règim es basava en l'alternança en el poder de dos partits (conservadors i liberals) que renunciaven als cops de força militars per accedir al poder. La monarquia es considerava prèvia a qualsevol decisió i tenia un paper arbitral en la política (assegurava el torn pacífic i la bona entesa entre els dos partits). Es volia allunyar l'exèrcit de la vida política, amb la supremacia del poder civil sobre el militar, aquest últim amb autonomia total en els assumptes militars.

Fi dels conflictes bèl·lics

L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de la guerra carlina i la cubana. La restauració dels Borbons va fer que els carlins perdessin legitimitat i alguns personatges carlins van reconèixer Alfons XII. A Catalunya, la guerra es va allargar sota el comandament de Francesc Savalls. El 1875, Martínez Campos (comandant de l'exèrcit liberal) va fer perdre les places dels carlins. Carles va travessar la frontera cap a França i es va donar per finalitzada la guerra.

En acabar la guerra carlina, noves tropes van anar a Cuba i el general Martínez Campos va acabar amb el conflicte. Es va signar la Pau de Zanjón, que incloïa una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud i promeses de reformes polítiques.

Bipartidisme

Dos partits formaven el torn dinàstic: conservadors i liberals. Ideològicament eren iguals en el fonamental, però eren complementaris. Defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació d'un estat liberal, unitari i centralista.

• Partit Conservador: Antonio Cánovas del Castillo.
• Partit Fusionista (liberal): dirigit per Práxedes Mateo Sagasta (progressistes + unionistes + exrepublicans moderats).

L'actuació dels dos partits no diferia gaire i hi havia un acord de no promulgar mai una llei que obligués l'altre partit a abolir-la quan arribés el seu torn.

Torn pacífic

El torn quedava garantit perquè el sistema electoral invertia els termes propis d'un esquema parlamentari. Quan el govern al poder patia un procés de desgast, el rei deia al partit contrari de formar govern i convocar eleccions per aconseguir la majoria parlamentària suficient per governar. El frau electoral assegurava al partit que les convocava. Entre el 1876 i el 1898, va haver-hi sis eleccions guanyades pels conservadors i quatre pels liberals. Tot va funcionar regularment fins a la crisi per la derrota a Cuba.

Els conservadors es van mantenir al poder del 1875 al 1881 i els liberals van accedir-hi per primer cop. Conservadors i liberals van signar el Pacte del Pardo per mantenir la continuïtat del sistema. En el govern llarg de Sagasta es va abolir l'esclavitud, es va aprovar la llei d'associacions i el sufragi universal masculí.

Manipulació electoral i caciquisme

L'alternança va ser possible per un sistema corrupte i manipulador, amb compra de vots, falsificació d'actes i cacics que obligaven el poble a votar en la direcció correcta gràcies a la seva influència econòmica. El control del procés electoral el feia el ministre que governava, que feia la llista de candidats que haurien de ser elegits a cada districte, i els cacics.

El conjunt de fraus electorals es coneix com la tupinada: falsificació del cens, incloent-hi persones mortes i no deixant votar a les vives, manipulació de les actes, compra de vots. A més del falsejament electoral, el sistema era recolzat pel caciquisme. Els cacics (individus o famílies econòmicament amb molt de poder) controlaven l'electoral. El caciquisme era més evident a les zones rurals. Els cacics permetien exercir activitats discriminatòries i agraïen o penalitzaven la fidelitat electoral segons els seus interessos.

Els més perjudicats en el torn de poder van ser els carlins, republicans, socialistes i nacionalistes, que no podien aconseguir els diputats mínims per formar govern.

Republicans i federals

Els republicans estaven molt fragmentats per diferents corrents polítiques:

• Partit Possibilista: seguidors d'Emilio Castelar.
• Partit Republicà Progressista: seguidors de Ruiz Zorrilla (radicals).
• Partit Centralista: unionistes seguidors de Nicolás Salmerón.
• Partit Republicà Federal: de Pi i Margall, la força més influent i amb més suport.

Amb la introducció del sufragi universal, es va crear la Unió Republicana (federals, centralistes i progressistes). Van obtenir bons resultats i, per primer cop a les Corts, va haver-hi una minoria republicana.