Republicanisme lerrouxista i partits catalanistes (1900–1931)

El republicanisme lerrouxista

El republicà Alejandro Lerroux, periodista i polític d'origen andalús establert a Barcelona, feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical (contra l'Església).

• Lerroux era revolucionari i utilitzava una retòrica populista que va atreure amplis sectors de les classes populars barcelonines, donant interès a algunes de les seves demandes (com la jornada de vuit hores).
• Era anticatalanista, perquè estava relacionat amb els interessos de la burgesia i de l'Església i s'oposava a les reivindicacions obreres.
• A partir de les eleccions de 1907, la Unión Republicana es va acostar al catalanisme, i una part d'aquesta es va integrar a la Solidaritat Catalana. El sector lerrouxista ho va rebutjar i Lerroux, el 1908, va fundar el Partit Republicà Radical, que va continuar tenint un important suport social i electoral a Barcelona.
• Al 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre part de la seva influència a Catalunya, i Lerroux va decidir moderar el seu discurs i el seu ideari, i es va traslladar a Madrid.

Els partits catalanistes

• Durant el segle XX la Lliga Regionalista es va consolidar com a partit hegemònic a Catalunya.
• Reclamava el dret de Catalunya a la autonomia i volia intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l'Estat.
• Dirigent: Enric Prat de la Riba, qui va definir l'ideari a La Nacionalitat Catalana (1906). També va ser el responsable principal de la política catalana del partit juntament amb Francesc Cambó (portaveu dels interessos catalans a Madrid).
• La Lliga va haver de fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes.
• Al 1901 van aconseguir la victòria; al 1902 es va fer una vaga general en què els obrers van ser reprimits. Al 1903 i al 1905 van guanyar els republicans.
• Aquestes desfetes electorals van fer evident la falta d'enteniment entre un grup d'intel·lectuals i professionals de caràcter més progressista.
• La crisi va esclatar al 1904, arran de la visita d'Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no van obeir els acords del partit de boicotejar la visita reial: Cambó va fer un manifest i el va lliurar al rei, però no el van expulsar del partit. Alguns militants dirigits per Montaner se'n van escindir i van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906). Partit nacionalista, democràtic i republicà.
• La crisi de Solidaritat Catalana va apropar les forces republicanes d'esquerra i l'any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana. Més tard s'ajunten amb Lerroux, anomenat Pacte de Sant Gervasi, i això provoca una desfeta electoral al 1914, provocant la desaparició del partit el 1916.

Del carlisme al tradicionalisme

• Al principi del segle XX, el carlisme i l'integrisme de Nocedal van acceptar la participació electoral i sempre van tenir representació al Congrés.
• A partir de la Primera Guerra Mundial, es va produir una escissió quan un sector del partit es va manifestar germanòfil (admiració per Alemanya) i un dels seus dirigents, Juan Vázquez de Mella, va fundar el Partit Tradicionalista (1919).
• Des de 1917, aquests sectors antiliberals van reclamar la necessitat d'un govern autoritari que imposés l'ordre social. Llavors, amb l'arribada de la República, es va formar la Comunión Tradicionalista (1931), on es van integrar carlins, integristes i tradicionalistes en un sol partit.