Republicanisme, Carlisme i Solidaritat Catalana: Política 1902-1910

El Republicanisme

L'any 1908, Alejandro Lerroux va trencar amb la Unió Republicana i va fundar el Partit Republicà Radical, que presentava iniciatives parlamentàries a favor d'algunes reivindicacions obreres. El lerrouxisme va arribar a tenir una gran influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní, emprant un discurs profundament anticatalanista i anticlerical. Més endavant, el Partit Radical es va estendre per tota la resta d'Espanya, però amb plantejaments cada cop més moderats.

D'altra banda, hi havia un republicanisme d'esquerres i catalanista. L'any 1910, diferents grups van constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que l'any 1914 van establir una aliança electoral amb el Partit Radical, però van tenir menys vots que els dos partits separats. La UFNR va entrar en una crisi greu, i va desaparèixer. L'any 1917, es va fundar el Partit Republicà Català, que va tenir una implantació feble.

Al País Valencià va destacar la figura del novel·lista Vicent Blasco, que desenvolupà una crítica radical del sistema polític i va tenir un ampli ressò popular. Aquest moviment s'ha denominat com a Blasquisme.

L'any 1909 es va constituir una coalició electoral entre tots els partits i totes les tendències republicanes i el PSOE, anomenada Conjunció Republicano-Socialista, que va permetre un increment dels vots republicans i una certa implantació en els nuclis urbans.

El Carlisme

El carlisme va continuar la seva oposició a la monarquia alfonsina. El pretendent carlí era Don Jaume de Borbó, que va mantenir fortes discrepàncies amb el cap del partit, Juan Vázquez de Mella. Aquest, finalment, va fundar el Partit Tradicionalista (1919).

El Regnat d'Alfons XIII i la Restauració

Podem dividir el regnat d'Alfons XIII en dues etapes diferents: de 1902 a 1923, en què es va mantenir el sistema polític de la Restauració, i a partir de 1923, quan, amb la proclamació de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, es va suprimir el règim constitucional. En la primera etapa, conservadors i liberals es van anar alternant en el govern. I front el desprestigi del règim monàrquic, destaquen dues figures polítiques, Antoni Maura i José Canalejas, els quals des del poder van intentar aplicar uns programes de reformes.

Antoni Maura i les Reformes

Maura havia estat ministre de Silvela i va ser president del govern l'any 1903 i durant el període 1907-1910. Va desenvolupar una política de reformes amb la finalitat de mantenir el sistema. Maura, entre altres coses, va reformar la llei electoral amb la finalitat de reduir el caciquisme i va redactar una llei d'administració local que no va arribar a ser aprovada, que va provocar l'oposició dels sectors més liberals i democràtics.

La Crisi de 1905: Llei de Jurisdiccions

L'any 1905 es va produir la primera crisi política d'importància. Arran d'un acudit en el qual es ridiculitzava l'exèrcit pels seus fracassos al Marroc, un grup d'oficials de la guarnició de Barcelona va assaltar la redacció del setmanari esmentat i la del diari de la Lliga Regionalista. La reacció del govern va ser promulgar la Llei de Jurisdiccions, per la qual es posaven sota jurisdicció militar les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l'honor de l'exèrcit. Aquesta interferència militar en els afers polítics trencava una característica del sistema de la Restauració: la subordinació del poder militar al civil.

La Solidaritat Catalana (1906-1907)

La Llei de Jurisdiccions era una amenaça a la llibertat d'expressió i criminalitzava el catalanisme polític. A Catalunya, aquesta llei va ser àmpliament contestada amb la constitució de la Solidaritat Catalana, que era una aliança de les forces polítiques catalanes, des dels carlins fins als republicans, passant pels regionalistes, per lluitar contra aquesta llei. L'any 1906 es va celebrar a Barcelona una manifestació a favor de la Solidaritat Catalana: va ser la concentració política més multitudinària que s'havia vist fins aleshores. Es posava de manifest que el catalanisme havia esdevingut un veritable moviment de masses. L'any 1907 els partits dinàstics van perdre la majoria de la Diputació i Prat de la Riba en va ser elegit president. L'èxit més clamorós de la Solidaritat Catalana es va produir en les eleccions generals d'aquell mateix any, aquest fet va suposar la fi del caciquisme en tot el país. Els partits que constituïen la Solidaritat eren tan diferents que era difícil que continuessin units. Aquestes diferències es van posar de manifest amb motiu del projecte de llei d'administració local presentat per Maura, i també hi va haver tensions entre els dos sectors de la Solidaritat (regionalistes i republicans) a l'Ajuntament de Barcelona, on la Lliga afavoria els interessos de l'Església.