La Segona República Espanyola: Reformes, Crisis i el Triomf del Front Popular

L'obra educativa i cultural

Una altra reforma important fou la de l'ensenyament, l'objectiu del qual era promoure una educació liberal i laica. Es van crear 10.000 escoles i 7.000 places per a mestres, i es va adoptar un model d'escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta. D'altra banda, els dirigents republicans estaven convençuts de la necessitat de millorar el nivell cultural de la població. Les anomenades missions pedagògiques, formades per grups ambulants d'estudiants, professors i intel·lectuals, portaven a les zones rurals biblioteques, cors, conferències, cinema i grups de teatre.

Les reformes laborals

El socialista Largo Caballero inicia, des del Ministeri de Treball, una sèrie de reformes per a millorar les condicions laborals. Es va aprovar la Llei de contractes de treball i la Llei de jurats mixtos, amb poder d'arbitratge vinculant en cas de desacord.

Els problemes de la coalició republicano-socialista

Una conjuntura econòmica desfavorable

El canvi de règim va coincidir amb la fase més greu de la depressió econòmica mundial, iniciada amb l'enfonsament de la Borsa de Nova York l'octubre del 1929. Aquesta crisi va incidir de manera més feble que en altres països occidentals.

La conflictivitat social

La lentitud de les reformes va provocar el desencís i la impaciència dels treballadors, atès que l'atur era molt alt. La voluntat revolucionària dels partits i dels sindicats d'esquerra va aguditzar els enfrontaments. La CNT hi va veure l'ocasió idònia per al seu projecte revolucionari i va fomentar la conflictivitat laboral. Les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van augmentar progressivament. Aquestes revoltes consistien en la presa de l'ajuntament, la crema del registre de la propietat, la col·lectivització de la propietat i la declaració del comunisme llibertari, i acabaven amb l'arribada de les forces de la Guàrdia Civil. La repressió subsegüent solia ser molt dura i, de vegades, causava la mort d'alguns llauradors, com en el cas de Casas Viejas (Cadis). Aquests fets van produir un enorme desgast del govern, que es va veure desacreditat com a conseqüència de les dures mesures policials adoptades per a establir l'ordre públic.

La reorganització de les dretes

Les reformes republicanes (autonomia de Catalunya, reformes agrària, religiosa i militar...) i la conflictivitat social van disgustar les elits econòmiques, socials i ideològiques (Església, grans propietaris de terres, organitzacions patronals...). Tots aquests grups es van anar organitzant al voltant dels partits conservadors tradicionals. El centredreta es va reestructurar al voltant del Partit Radical de Lerroux. La CEDA, sorgida l'any 1933, va comptar ràpidament amb un bon nombre d'afiliats i amb un líder indiscutible: José María Gil Robles. Igualment, Renovación Española i, de manera molt especial, els grups feixistes de Falange y de las JONS, tot i que minoritaris, van dur a terme una intensa activitat d'agitació.

El Bienni Conservador (1933-1935)

Les eleccions del 1933: el govern de dretes

Les eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Van ser les primeres a Espanya en què van poder votar les dones, i hi va haver una abstenció molt alta. La dreta s'hi va presentar unida i organitzada. El resultat fou la victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys de govern conservador, període conegut també com a Bienni Negre. Dues forces polítiques van obtenir els millors resultats: el Partit Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de Gil Robles. El president de la República, Alcalá Zamora, va confiar la formació de govern al Partit Radical, que va conformar un gabinet monocolor, però que comptava amb el suport parlamentari de la CEDA.

La paralització de les reformes

El nou govern, presidit per Alejandro Lerroux, va iniciar la seva acció paralitzant una part del projecte reformista anterior. En el camp, es va frenar la reforma agrària: es va fixar la devolució de terres a la noblesa. Els propietaris van mostrar la seva voluntat de revenja per les reformes anteriors i els llauradors van respondre amb vagues. La qüestió agrícola va enfrontar també el govern central amb la Generalitat de Catalunya, arran de la promulgació de la Llei de contractes de cultiu. El govern central també es va guanyar l'enemistat dels nacionalistes bascos quan va paralitzar en les Corts la discussió del projecte d'estatut basc impulsat pel PNB. El govern va intentar contrarestar la reforma religiosa aprovant un pressupost per al culte i el clero i començant negociacions per a signar un concordat amb la Santa Seu. Això va produir una radicalització del PSOE i de la UGT, liderada per Largo Caballero. El sector radical del PSOE i els anarquistes van declarar una guerra oberta contra el nou govern, que es va materialitzar en la proliferació de vagues i conflictes. Davant d'aquesta situació, la CEDA va endurir la seva posició i va exigir participar directament en el govern amb l'amenaça de retirar el seu suport parlamentari. El cap del govern, Lerroux, va accedir a aquestes peticions i el 5 d'octubre del 1934 va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA.

La Revolució d'Octubre del 1934

. L'sqerra va interpretar l'ntrada d la CEDA al gvern cm una deriva cap al feixisme. S vn produir vagues i manifestacions. El moviment va fracasar a nivell nacional xró els esdevenimnts van assolir un relleu specialment greu a Astúries i a Catalunya. A Astúries, els miners vn protagonitzar 1 revoluc social, fruit d l'acord preví entre anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de miners armats ocuparn els pobles d la conca, van prendre gran part d ls csernes d la Guárdia Civil i van substituir els ajuntaments per comités revolucionaris que van asumir el proveiment d'aliments, el funcionament dels transports i el subministrament d'aigua i d'electricitat. El govern hi va enviar des d'África la Legió, comandada pel general Franco, per a reprimir l'alçament. La resisténcia es va prolongar durant 10 dies, peró finalment va ser derrotada. La repressió va ser molt dura: més de 1000 miners morts, molts de resultes d'execucions sumaríssimes ordenades pels comandaments militars. . A Catalunya, la revolta va tenir un carácter més polític que a Astúries. Va comptar amb el suport del president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar la República Catalana dins de la República Federal espanyola. Va ser declarat l'estat de guerra i l'exércit, comandat pel general Batet, va ocupar el palau de la Generalitat. Hi va haver més de 3.500 detinguts, entre els quals tots els membres del govern de la Generalitat i de 1'Ajuntament de Barcelona. 4.4. La crisi del segon bienni. La CEDA va augmentar la seua influencia en el govern i es va mostrar partidária d'aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació més dura de la política del govern. Es va suspendre 1'Estatut de Catalunya. Es van tornar les propietats ale jesuites i es va nomenar Gil Robles ministre de la guerra i Francisco Franco, cap de 1'Estat Major. La CEDA va presentar, el juliol del 1935, un avantprojecte per a modificar la Constitució, que recollia una revisió molt restrictiva de les autonomies, 1'abolició del divorci i la negació de la possibilitat d'expropiació de terres. peró el projecte no va arribar a ser votat. La tardor del 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical es va veure afectat per un seguit d'escándols de corrupció, com el ras de l'estraperlo. Alcalá Zamora s'hi va negar i va decidir, a la darreria de desembre, convocar noves eleccions per al febrer del 1936. 5. EL TRIOMF DEL FRONT POPULAR. 5.1. Les eleccions de febrer del 1936. Per a presentar-se a les eleccions, els partits d'esquerra (republicans, socialistes i comunistes) es van agrupar en el Front Popular, una coalició electoral basada en un programa comú que defensava la concessió duna amnistía per ale empresonats per les revolucions d'octubre del 193, 1'aplicació de la legislació reformista suspesa per la coalició radicalcedista. Els partits de dreta van formar coalicions, constituides per la CEDA, ele monárquics i ele tradicionalistes (Bloque Nacional). Peró les dretes no van aconseguir confeccionar una candidatura única per a tota Espanya. En les eleccions, el Front Popular va obtenir el 48 % dels vote i va ésdéveríir la forja guanyadora. El nou govern va quedar format exclusivament pels republicans. Manuel Azaña va ser nomenat president de la República, i Casares Quiroga, cap del govern.