La Segona República Espanyola: Proclamació, Reformes i Crisi (1931-1936)

La Proclamació de la República i l'Obra Constituent

Crisi de la Monarquia (1930)

Durant l’any 1930 es van reestructurar els partits polítics, la majoria molt moderats, que s’anaven pronunciant a favor de la República. Entre ells destacaven:

• La Dreta Liberal Republicana, amb Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura.
• Acció Republicana, amb Manuel Azaña.
• El grup Al Servicio de la República, amb José Ortega y Gasset.

Els principals grups de l’oposició es van reunir a Sant Sebastià l’agost del 1930 i van pactar posar en marxa un moviment revolucionari encaminat a fer caure la monarquia, proclamar la República, acceptar l’Estatut d’Autonomia i iniciar un procés de redacció d’una nova Constitució. Aquest acord, conegut com el Pacte de Sant Sebastià, va portar a la creació d’un Comitè Revolucionari encarregat de gestionar el moviment.

El desembre de 1930, se’ls va avançar l’aixecament d’una part de la guarnició de Jaca, manada pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández. Ràpidament, la insurrecció va ser neutralitzada i els dos capitans van ser afusellats. El Comitè Revolucionari va ser empresonat, fet que va augmentar el seu prestigi entre els grups opositors a la monarquia.

Alfons XIII va substituir al capdavant del govern el general Berenguer per l’Almirall Aznar. El nou cap de govern va rebre l’encàrrec de convocar unes eleccions municipals, que es van fixar per al diumenge 12 d’abril.

La Proclamació de la República

Les eleccions del dia 12 d’abril de 1931 es van convertir en un plebiscit a favor o en contra del paper del rei durant la Dictadura. Els resultats van ser, fins a un cert punt, contradictoris: en el conjunt de l’Estat van ser elegits més regidors monàrquics que republicans, fet que evidenciava la divisió del país i posava de manifest la influència que encara tenia el caciquisme.

No obstant això, a les grans ciutats el triomf republicà va ser clar. El plebiscit contra el rei resultava contundent, i això va aixecar una onada d’eufòria i un estat d’opinió favorables a un canvi immediat. El 14 d’abril es va proclamar la Segona República, primer a la localitat basca d’Eibar i molt poc després a la ciutat de Barcelona.

A Catalunya, es va constituir un partit nou, que es va denominar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el març del 1931, liderat per Francesc Macià. Es va donar la circumstància que Lluís Companys (ERC) va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona al migdia i, al cap de poc més d’una hora, Macià, del mateix partit, va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

La notícia va arribar molt ràpid a Madrid i a la tarda es va començar a reunir molta gent al centre de la ciutat. En aquelles hores, el rei i alguns dels seus col·laboradors, veient la magnitud que prenia la situació i que s’hauria pogut produir una massacre, finalment van optar per alliberar el Comitè Revolucionari, que es va dirigir a la Puerta del Sol, on hi havia el Ministeri de la Governació, i van proclamar la República Espanyola. Al vespre, el rei va marxar discretament de Madrid en direcció a Cartagena, on embarcà camí de l’exili.

L'Obertura d'un Procés Constituent

El Comitè Revolucionari es va convertir en el Govern Provisional de la República sota la presidència del moderat i catòlic Niceto Alcalá Zamora. La seva missió principal era convocar eleccions generals per formar unes Corts Constituents que permetessin discutir el text d’una nova Constitució.

Les eleccions es van celebrar el 28 de juny i el resultat va ser favorable a la denominada conjunció republicanosocialista. Es va crear una comissió encarregada de redactar el projecte de Constitució.

Aquest projecte definia el règim polític espanyol com una República democràtica de treballadors i treballadores de tota mena que s’organitza en un règim de llibertat i justícia. La Constitució limitava força les funcions del president, amb un sistema monocameral i un poder judicial independent que incloïa un Tribunal de Garanties Constitucionals. Preveia una organització territorial autonòmica i uns drets individuals i col·lectius força avançats, entre els quals el dret al treball, el sufragi universal amb incorporació de la dona, o el divorci civil.

La Constitució va ser aprovada el 9 de desembre del 1931. Temes com l’autonomia de Catalunya o la separació entre l’Església i l’Estat van crear profundes divisions en la nova Constitució.

El Bienni Reformista (1931-1933)

La Difícil Consolidació de la República

El govern va impulsar una política orientada a modernitzar i reformar les estructures del país. No va ser una feina fàcil i les dificultats van anar sorgint des del primer moment. La discussió de la Constitució va crear una profunda divisió entre les forces polítiques de dretes i esquerres.

A Catalunya, el nou règim va gaudir d'un suport molt gran als partits republicans. Al principi, el nou règim va gaudir d'un ampli suport dels treballadors i sindicalistes, fins i tot de la CNT. Però aquest suport es va refredar de seguida i els obrers més radicals van anar imposant les tesis insurreccionalistes.

L'hostilitat de l'Exèrcit envers el règim republicà va manifestar-se aviat. L'agost del 1932 es va produir un primer aixecament, encapçalat pel general José Sanjurjo. Tot i que va ser controlat, va preocupar molt les noves autoritats republicanes.

El 9 de desembre de 1931 es va aprovar la Constitució. El president de les Corts era Alcalá Zamora, i Manuel Azaña es va encarregar del govern.

L'Obra Reformista Republicana

Les reformes van ser profundes, tot i els pocs recursos de què disposava el govern de la República. Van haver-hi quatre grans reformes:

Reforma Militar

Es van reduir els efectius, es van modernitzar els estudis, es va limitar l'autonomia de la qual gaudien i es van reduir els desproporcionats pressupostos del cos de defensa.

Reforma Religiosa

Establiment de la laïcitat a l'Estat, reconeixement legal del divorci i el matrimoni civil, supressió de les assignacions estatals a l'Església.

Reforma Agrària

La Llei de Reforma Agrària va ser aprovada per les Corts el setembre del 1932 i el govern va crear l'Institut de Reforma Agrària per portar-la a la pràctica. La llei preveia l'expropiació sense compensacions dels latifundis. El govern de dretes sorgit de les eleccions del novembre del 1933 va congelar la reforma i la va bloquejar definitivament el 1935 i, fins i tot, va arribar a aprovar una llei de contrareforma agrària.

Reforma Autonòmica

Es tractava de resoldre la reivindicació catalana acceptada pel Comitè Revolucionari des del Pacte de Sant Sebastià (1930). Tanmateix, quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana, l'actuació del govern provisional va ser contundent, anul·lant aquesta iniciativa i instaurant amb caràcter provisional la Generalitat de Catalunya. L'Estatut català va ser aprovat el setembre del 1932.

La Crisi del Bienni d'Esquerres

Causes de la Caiguda del Govern d'Esquerres

La caiguda del govern d'esquerres es va deure a diverses causes:

• La crispació de les masses populars, frustrades per l’incompliment de les expectatives que el reformisme republicà havia desvetllat, va desbordar les autoritats republicanes. Va haver-hi una ràpida radicalització de l’anarquisme. A la CNT van perdre pes les posicions més moderades i es van imposar els radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La situació era crítica i els episodis de violència es van multiplicar amb enfrontaments entre obrers i camperols, per una banda, i les forces d’ordre públic, per l’altra.
• El govern va respondre amb la Llei de Defensa de la República. En el cas de Casas Viejas, les forces de l’ordre van provocar 8 morts i van afusellar 12 insurrectes. Azaña va haver d’assumir-ne la responsabilitat.
• Els socialistes es van anar radicalitzant, i dins del PSOE es va acabar imposant la postura de Francisco Largo Caballero, partidari de trencar la coalició amb els republicans.
• L’any 1933 l’extrema dreta va crear la Comunió Tradicionalista (d’inspiració carlista), la Renovación Española (que incloïa elements feixistes), fundada per Antonio Goicoechea, i el partit d’inspiració feixista Falange Española, fundat per José Antonio Primo de Rivera. Hi predominaren el Partit Radical que dirigia Alejandro Lerroux i, des del febrer del 1933, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) que dirigia José M. Gil Robles.

El Bienni Negre (1933-1936)

El Triomf Electoral de les Dretes a Espanya

Les eleccions a diputats del novembre del 1933 es van fer d’acord amb la nova llei electoral, en la qual per primera vegada s’incorporava el vot de les dones. Una gran mobilització de les dretes i una divisió de les esquerres, amb la CNT fent una gran campanya a favor de l’abstenció que, lògicament, va desmobilitzar electoralment potencials votants d’esquerra. El resultat d’aquestes eleccions va significar el gir parlamentari cap a la dreta. Alguns analistes republicans, sorpresos, van arribar a dir que la causa del fracàs es devia al vot de la dona, immadur i influït per l’Església; però les raons eren la debilitat dels partits republicans i de l’aliança republicanosocialista. Les declaracions d’Azaña que Catalunya era > (text incomplet en l'original).

Els Governs de les Dretes

El Partit Radical va comptar amb el suport de la CEDA, amb la finalitat que la dretanització fos més ràpida i radical. El cap de govern va ser Alejandro Lerroux, que es va proposar neutralitzar el reformisme.

Els temes que van centrar primer l’atenció del nou govern van ser el religiós, el laboral i l’agrari:

• L'aplicació de la Llei de Confessions i Congregacions es va aturar.
• El pes sindical en les negociacions laborals va ser retallat considerablement.
• La Reforma Agrària es va aturar i es van tornar les terres als grans propietaris.

Amb el gir conservador del govern, la conflictivitat social va continuar augmentant i la mobilització de la dreta, obertament anticonstitucional, contribuïa a la crispació quan acusava el govern de passivitat davant els creixents brots de desordre social. Aquesta tensió va provocar la destitució de Lerroux i el nomenament del també radical Ricardo Samper.

Conflictes destacats d'aquest període inclouen:

• L’estiu del 1934 va haver-hi una vaga general de treballadors del camp.
• Conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la seva iniciativa d’aprovar una Llei de Contractes de Conreu que afavoria els rabassaires.

La resposta del govern a aquests conflictes va ser la incorporació de Gil Robles i la CEDA al govern: el 4 d’octubre de 1934 es va formar un nou govern en què la CEDA tenia tres ministres (Treball, Justícia i Agricultura).

Astúries i Catalunya: l'Octubre de 1934

La incorporació de la CEDA al govern va causar una gran alarma entre les esquerres arreu de l’Estat, ja que integrava grups i personalitats obertament contràries a la República i alguns feixistes declarats.

A Astúries, el 6 d’octubre es va iniciar un moviment revolucionari. Això va ser possible gràcies a l’aliança tàctica entre la UGT socialista, els anarquistes de la CNT i elements comunistes que van formar el Comitè Regional de l’Aliança Obrera. El centre de la revolta es va situar a les conques mineres. El Comitè es va fer càrrec de les comunicacions, va socialitzar la producció i va emprendre una dura repressió contra aquells que considerava enemics de la República, especialment els propietaris i els religiosos.

El govern central va encarregar la repressió a un cos de l’Exèrcit colonial amb el general Francisco Franco al capdavant.

A Barcelona, el 6 d’octubre mateix, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, similar al que havia fet Macià el 1931. Companys i part del seu govern van quedar aïllats a la Generalitat. El govern central va actuar amb la declaració de l’estat de guerra i l’ocupació del Palau de la Generalitat per les tropes dirigides pel general Domènec Batet, que va neutralitzar la situació al cap de poques hores.

La repressió va ser duríssima i es va estendre a tot Espanya, amb detencions, tortures, condemnes a mort i cadena perpètua.

La Radicalització del Govern de les Dretes

El govern de coalició entre el Partit Radical i la CEDA va prosseguir la tasca de neutralitzar les reformes, que es va completar amb:

• La suspensió de l’Estatut de Catalunya, amb el pretext de l’acte de sedició de Companys i el seu govern.
• En la Reforma Agrària, es va aprovar una llei de contrareforma.
• En la Reforma Militar, es van col·locar en els llocs de màxima responsabilitat oficials obertament antirepublicans: Franco va ser nomenat cap de l’Estat Major.
• Van començar a sortir a la llum pública casos de corrupció.

Alcalá Zamora va veure en aquesta possibilitat l’amenaça real d’un cop d’estat en contra de la República i va optar per encarregar de formar govern a Manuel Portela Valladares amb el suport de les Corts.

Alcalá Zamora va acabar decidint de dissoldre les Corts i convocar eleccions generals el 16 de febrer de 1936.

La República a Catalunya

Diferències amb la Resta d'Espanya

Catalunya va ser diferent a la resta d’Espanya. Tenia un sistema de partits i sindicats propi, que es va anar consolidant durant el primer terç del segle XX. Els corrents predominants eren el catalanisme, l'anarquisme i el republicanisme.

Després de la Dictadura, els catalanistes conservadors van continuar agrupats a la Lliga Regionalista que, sota el predomini de Cambó, va continuar optant per la defensa i la modernització de la monarquia. El centre polític catalanista era ocupat per Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. A l’esquerra, el catalanisme era un partit petit.

Exceptuant la Lliga Regionalista, tots els altres partits catalanistes s’havien compromès més o menys amb el moviment generat pel Pacte de Sant Sebastià i havien quedat afectats per la caiguda del Comitè Revolucionari. Davant la nova situació, el març de 1931 es va convocar una assemblea. D’aquesta assemblea va néixer Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Francesc Macià.

Les Eleccions i la Proclamació de la República

El partit ERC no comptava treure gaires vots a les eleccions del 12 d’abril amb un programa mig fet i amb poc temps de donar-se a conèixer. Es va voler presentar en coalició amb Acció Catalana, però aquest no va voler. El resultat d’aquestes eleccions va ser una sorpresa per a tothom. La participació va ser altíssima. Els votants van optar per una força catalanista radical, republicana i molt propera a les reformes socials que propugnava el socialisme. A més, Macià va triomfar en vots. Els resultats van ser espectaculars. Després, durant tota la República, ERC va continuar sent el partit que va predominar en la política catalana.

Lluís Companys va proclamar la República des de l’Ajuntament de Barcelona el 14 d’abril, poc després Francesc Macià, del mateix partit que Companys, va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Aquesta segona proclamació, com a república, trencava la legalitat monàrquica i, com a catalana, trencava el model d’estat espanyol, centralista i uniforme. Es va crear la Generalitat a Catalunya. El 14 d’abril, una gran onada d’entusiasme popular, destacava la presència de les dones en totes les manifestacions.

L'Obra Inicial de la Generalitat de Catalunya

Francesc Macià es va convertir en el president d’aquesta Generalitat provisional. Aiguader va ser el primer alcalde de Barcelona i Companys, el primer governador civil de la província. La Generalitat va sobresortir en la cultura (Consell de Cultura) i l’educació. Va generar comissions d’estudi, una de les quals era l’encarregada d’estudiar la divisió territorial catalana, que el 1933 va proposar el mapa de les 38 comarques i 9 regions que es va implantar oficialment a partir del 1936.

El màxim esforç es va posar en la confecció, l’aprovació catalana i la presentació a les Corts del text de l’Estatut (Estatut de Núria), que va ser aprovat el 9 de setembre del 1932. Amb la nova legalitat republicana i autonòmica es van convocar eleccions autonòmiques i el nou Parlament de Catalunya va ser elegit el 20 de novembre: ERC hi tenia majoria absoluta i Macià va ser elegit president de la Generalitat fins al 1933. Després va sortir Lluís Companys.

Tensions Socials a Catalunya

Al final de la dictadura s’havien produït canvis importants en la CNT; la massa de treballadors havia augmentat. Entre aquesta massa d’obrers es van imposar les tesis radicals de la FAI i els vells líders sindicals van anar sent arraconats; aquests van crear una plataforma, que es va conèixer com la dels trentistes, partidaris d’una acció més moderada que incloïa la col·laboració amb la Generalitat. L’any 1932 el sector moderat va ser marginat i finalment expulsat del sindicat. A la CNT es va imposar l’estratègia de la confrontació i els conflictes socials van proliferar.

El món agrari també va ser un element de conflicte. Els rabassaires es van unir en un sindicat, la Unió de Rabassaires. La Generalitat, per solucionar el conflicte, va fer aprovar pel Parlament la Llei de Contractes de Conreu, que beneficiava els rabassaires. Els propietaris, agrupats en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, es van mobilitzar i, en no assolir que el Parlament votés en contra de la llei, la van recórrer davant del Tribunal de Garanties Constitucionals. La Generalitat va entendre aquest fet com un atac directe de la dreta al poder i del govern central contra l’autonomia.

El 6 d'Octubre i la Suspensió de l'Estatut

Companys va proclamar l’Estat Català el dia 6 d’octubre de 1934. Pretenia iniciar un moviment que permetés que l’esquerra espanyola recuperés el poder i era també un acte valent de defensa de l’autonomia catalana. A l’hora de la veritat, les dretes es van mantenir en el govern central i el govern català va ser empresonat. La repressió es va estendre per Catalunya. Els principals ajuntaments van ser intervinguts per delegats del govern i el país va viure sota l’estat de guerra fins l’abril del 1935. El govern de la Generalitat va ser suspès i en el lloc del president es va instituir el càrrec de governador general de Catalunya. També es va suspendre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es va conèixer el període com el Bienni Negre.

El Front Popular i la Crisi de la República

Les Eleccions de Febrer de 1936

Els anys dels governs de les dretes van accentuar les tensions socials i la bipolarització política del conjunt d’Espanya. La campanya electoral del febrer del 1936 va enfrontar les dretes i les esquerres.

Els republicans, els socialistes i els comunistes espanyols van pactar una aliança electoral, el Front Popular, basant-se en la recuperació de l’obra reformista del primer període republicà i en la dictació d’una àmplia amnistia per a tots els presos d’esquerres. El partit majoritari va continuar sent la CEDA, que proposava una profunda reforma de la Constitució del 1931. L’extrema dreta va constituir el Bloque Nacional, que propugnava sense embuts la creació d’un nou estat autoritari.

A Catalunya, es van enfrontar el Front d’Esquerres i el Front Català d’Ordre. L’esquerra es presentava amb un programa de: llibertat per als presos del 1934, restabliment de l’Estatut i compliment de la Llei de Contractes de Conreu. Els resultats d’aquestes eleccions van comportar el triomf de les esquerres.

El Retorn de l'Esquerra al Poder

Manuel Azaña va formar govern amb els republicans. El nou govern va retornar l’autonomia a Catalunya, va aprovar una àmplia llei d’amnistia i va reprendre la política reformista en matèria religiosa, agrària, laboral i militar. Aquest fet va acabar de crispar la situació: els conflictes socials van augmentar i els complots de les dretes no van parar de créixer.

La llei d’amnistia va permetre que el president Companys i bona part del seu govern sortissin del penal de Cadis. El 29 de febrer, el Parlament de Catalunya va ratificar Companys en la presidència de la Generalitat.

Els Complots contra la República

El complot ordit entre l’extrema dreta (Falange Española) i els militars agrupats a la Unión Militar Española es va acabar de concretar. El govern no va actuar amb fermesa per aturar-lo i apartar els oficials implicats del comandament directe de les tropes (Mola, Franco i Goded). A partir del març del 1936 ja tenien decidit un aixecament militar a cada província que aniria seguit d’un moviment repressiu. L’assassinat de José Calvo Sotelo el 19 de juliol va precipitar l’aixecament.