La Segona República Espanyola: Eleccions, Constitució i Partits

1.1. Les eleccions i el govern provisional

El 12 d'abril de 1931 es van celebrar eleccions municipals a Espanya, per mitjà de sufragi universal masculí. Amb una alta participació, els republicans van guanyar a les grans ciutats. El 14 d'abril es va proclamar la República. Davant la nova situació, el rei Alfons XIII va renunciar a la potestat reial i va sortir del país.

Mentre a Madrid, els partits que van firmar el Pacte de Sant Sebastià van formar un govern provisional que el 14 d'abril va proclamar la Segona República Espanyola. Aquest govern estava format per republicans conservadors, d'esquerra i radicals, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs. El mateix govern va convocar eleccions a Corts Constituents.

El govern, al mateix temps, va decretar mesures d'urgència: la concessió d'una amnistia general per als presos polítics, llibertats polítiques i sindicals. Així com també es van fer algunes tasques urgents: reforma de l'exèrcit, inici de negociacions amb catalans i bascos, i actuacions per a fer front a la crisi econòmica. Aquests canvis van estar suportats popularment, però també tenien en contra els grans propietaris agrícoles, part de l'exèrcit i l'Església. Les eleccions del 28 de juny van ser guanyades per la coalició republicano-socialista.

1.2. La Constitució de 1931

Niceto Alcalá Zamora es va proclamar cap de govern. Aquesta constitució va ser molt avançada per a l'època, ja que posseïa un elevat contingut democràtic i progressista, que es pot observar en el seu articulat, en el qual defineix a Espanya com una república de treballadors de totes les classes que s'organitza en un règim de llibertat i justícia, i els poders del qual recauen sobre el poble.

Principis de la Constitució:

• L'Estat es configurava de manera integral amb possibilitat de constituir governs autònoms.
• El poder legislatiu el posseïen les Corts, constituïdes per una sola cambra.
• L'executiu requeia sobre el govern i en el president de la República, el cap de l'Estat i el seu representant institucional.
• El judicial es confiava a uns jutges independents.
• Reconeixia una àmplia declaració de drets i llibertats i es concedia el vot a les dones.
• No es declarava cap religió com a oficial i es reconeixien el matrimoni civil i el divorci.

Entre altres, les qüestions religioses i autonòmiques van crear profundes discrepàncies entre l'esquerra i la dreta. Això va fer que dimitissin els sectors catòlics i que Manuel Azaña substituís Niceto Alcalá Zamora (que va passar a ser el president de la República).

1.3. Els partits i els sindicats de la Segona República

Les formacions d'esquerra

En l'esquerra van destacar dos partits republicans: els radical-socialistes (implantats entre les classes mitjanes i intel·lectuals) i Acció Republicana. El partit més sòlid i estructurat era el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Dintre d'aquest hi havia dos corrents: un de socialdemòcrata (volien retardar els plantejaments revolucionaris i al front del qual hi havia Indalecio Prieto), i un altre de més revolucionari que veia la República com un camí cap al socialisme (el líder era Largo Caballero, que era el secretari de la central sindical socialista, la UGT).

A l'esquerra també va destacar el Partit Comunista d'Espanya (PCE), que va néixer de la branca bolxevic del socialisme. El 1936 va néixer el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), de tendència antiestalinista.

El sindicat anarquista CNT tenia dos corrents: els trentistes (orientació més moderada i sindicalista, que mostraven suport a la República; la revolució havia de ser un esforç col·lectiu dels treballadors organitzats sindicalment) i un corrent més radical al voltant de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que defensaven la via armada i insurreccional, dirigida per Durruti.

Els grups de la dreta

Algunes formacions de centredreta van ajudar a l'adveniment de la República, com el Partit Radical (Alejandro Lerroux) o la Dreta Liberal Republicana. Els partits més conservadors i catòlics tradicionals van decaure després de la proclamació de la República. El Partit Agrari, el Partit Liberal Demòcrata i Acció Española van acceptar el règim republicà, però amb pensaments molt conservadors i tenien com a objectiu armar la dreta i presentar la monarquia catòlica com a única defensa de la revolució social.

La Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) va ser el gran partit de la dreta catòlica, dirigida per José María Gil-Robles. Defensaven la propietat agrària, l'Església i l'exèrcit.

Amb aquests objectius, però amb una actitud contrària a la República, estaven els grups monàrquics com ara Renovació Española (José Calvo Sotelo), que defensava la necessitat d'un cop d'estat i van arribar a acords amb els carlins agrupats en la Comunió Tradicionalista.

Les Juntas d'Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) era un grup de caràcter nacionalsocialista i feixista dirigit per José Antonio Primo de Rivera, que després va passar a ser la Falange Española. La seva ideologia era antidemocràtica.