La Segona República i Catalunya: Un Anàlisi Històric

Tema 11: La Segona República i la Catalunya Autònoma (1931 – 1936)

1. La proclamació de la república i el període constituent

1.1 Com es va promulgar (adveniment) la II República Espanyola?

El 12 d’abril del 1931 van haver-hi eleccions municipals. Els partits s’havien coalitzat en el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes, nacionalistes), que va guanyar a la majoria de les ciutats i els resultats electorals van anar augmentant apostant per un canvi de règim.

El 14 d’abril, els regidors electes d’Eibar proclamen la República. Alfons XIII va renunciar i va abandonar el país, deixant en suspens el seu poder reial però no el seu títol.

El govern provisional va convocar el 28 de juny, eleccions generals per construir les Corts i poder redactar la Constitució. Va prendre una sèrie de disposicions d’urgència: amnistia (llibertat) general per als presos polítics, proclamació de les llibertats polítiques i sindicals i mesures per a protegir els pagesos expulsats de les terres per no haver pagat les rendes.

1.2 Què va passar a Catalunya un cop es va instaurar la II República?

A Catalunya va triomfar les candidatures republicanes i d’esquerres. La Lliga va perdre el poder i va guanyar Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril, Lluís Companys, cap de la llista, va proclamar la República i llavors Francesc Macià, dirigent d’aquest partit, proclamà la República Catalana unida en una Federació de Repúbliques Ibèriques.

La iniciativa dels dirigents va provocar un conflicte amb el govern provisional, ja que els acords de Sant Sebastià deien que la descentralització de l’Estat i la manera com es situarien les diferents nacionalitats serien establerts per la Constitució. Una comissió del govern provisional demanà a Macià que sotmetés la seva decisió sobre l’estructura de l’Estat a decidir l’arribada d’un règim d’autonomia. (El 21 d’abril, Niceto Alcalá Zamora viatjà a Barcelona per signar l’acord amb Macià).

2. Quines reformes es varen aplicar durant el Bienni Reformista (esquerres, progressista) (1931 – 1933)?

Govern presidit per Manuel Azaña i integrat per republicans d’esquerra i socialistes. Van impulsar reformes amb l’objectiu de modernitzar i democratitzar la societat espanyola.

2.1 Reforma religiosa

Objectius plasmats a la Constitució: limitar la influència de l’Església i secularitzar (=laïcitzar, exclaustrar) la societat espanyola.

Constitució: no-confessionalitat de l’Estat, llibertat de cultes, supressió del pressupost de culte i clero, autorització de divorci i matrimoni i cementiri civil.

Es va prohibir que l’Església es dediqués a l’ensenyament. Es va signar la Llei de congregacions (1933) on es van posar límits a la possessió de béns religiosos i possibilitar, en cas de perill a l’Estat, dissoldre els ordres religiosos.

Es van produir enfrontaments a causa de les limitacions com ara amb jesuïtes. El Papa va renunciar la República i la Companyia va ser dissolta i els seus béns es van nacionalitzar. Van haver avalots populars anticlericals amb incendis d’alguns edificis catòlics.

Cardenals com Francesc Vidal es van oposar a la República. Cardenal Segura, davant del seu comportament, va ser expulsat del territori (anticlericalisme militar).

2.2 Reforma militar (exèrcit)

Objectiu: crear un exèrcit professional i democràtic.

Es va reduir els efectius de l’exèrcit, es va posar fi a la macrocefàlia (reduir el nombre de comandants), abolir el fur especial dels militars, assegurar-ne el compliment del poder civil i prohibir les intervencions militars en la vida política (castrense).

Es va signar la Llei de retir de l’oficialitat (1931): els oficials havien de prometre la seva adhesió a la República, donant-los la possibilitat de retirar-se amb el sou íntegre si volien. Es van suprimir alguns rangs tradicionals, reduir nombre d’unitats i oficials i es va clausurar l’Acadèmia Militar com també les capitanies generals, els tribunals d’honor i el Consell de Justícia Militar i premsa militar. Es creà la guàrdia d’assalt, força d’ordre públic fidel a la República.

Es van disminuir les despeses militars però en va dificultar la modernització de l’exèrcit. Aquestes reformes van repercutir als africanistes i es van animar a fer una revolta militar contra la República.

El 193 es va crear una associació de militars clandestins de dretes anomenada Unión Militar Española.

2.3 Reforma agrària

Objectiu: posar fi al predomini del latifundisme i millorar les condicions de vida dels pagesos pobres (jornalers).

La majoria de la població activa es dedicava a l’agricultura i la majoria de la terra era en mans d’un grup reduït de grans propietaris i nobles.

Hi havia una sèrie de primers decrets que intentaven protegir els pagesos sense terra i els arrendataris prohibiren rescindir els contractes d’arrendament. Fixament de jornada laboral de vuit hores, establiment de salaris mínims i obligació de propietaris de conrear les terres aptes per aquest ús.

Elaboració de la Llei de reforma agrària (1932). Objectiu: modernitzar l’agricultura i millorar la situació social de la pagesia. Permetia l’expropiació sense indemnitzar de les terres d’una part de la noblesa, mentre que les conreades de manera deficient, les arrendades sistemàticament o les que podien ser regades i no ho eren, es podien expropiar indemnitzant els propietaris. La llei era encomanada per l’Instituto de Reforma Agraria (IRA), ja que disposava d’un pressupost anual per a la indemnització dels propietaris.

La reforma inicialment va fallir, perquè el nombre d’hectàrees que es van expropiar i l’assentament de pagesos va ser inferior del previst. La lentitud, les dificultats burocràtiques, la manca de pressupost i resistència de propietaris van fer que fracassés la reforma. A més a més va crear un augment de la tensió social, els grans propietaris es van mostrar a favor de fer caure la República i una part de la pagesia es va orientar cap a posicions revolucionàries i va promoure revoltes en demanda d’un repartiment més equitatiu de la propietat agrària.

2.4 La reforma de l’Estat centralista: les autonomies

Objectiu: configuració d’un Estat que permetés a les regions històriques accedir a l’autonomia.

La Constitució del 1931 va oferir el marc jurídic adequat per iniciar aquest procés i concedir institucions pròpies i estatuts d’autonomia a les nacionalitats històriques. Catalunya va ser la primera d’iniciar el procés creant la Generalitat de Catalunya (1931) i amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1932.

Al País Basc, nacionalistes del PNB i carlins van redactar l’Estatut d’Estella, un projecte estatut, no aprovat a causa de l’oposició del republicanisme d’esquerres i dels socialistes que consideraven que el projecte era confessional, poc democràtic i incompatible amb la Constitució republicana.

2.5 L’obra educativa i cultural

Objectiu educació: promoure una educació liberal i laica i fer que l’Estat garantís el dret a l’educació a tota la població, i així posar fi a l’hegemonia de l’ensenyament religiós i es va adoptar un model d’escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta.

Objectiu cultura: millorar el nivell cultural de la població i fer que la cultura sigui un dret per a la majoria. Es van promoure campanyes anomenades Missions Pedagògiques que portaven a les zones rurals biblioteques, cors, conferències, teatre i cinema.

2.6 Les reformes laborals

Objectiu: millora de les condicions laborals.

Llei de contractes de treball que regulava la negociació col·lectiva, la Llei de jurats mixtos, que els atorgava un poder d’arbitratge vinculat en cas de desacord. Estimulació d’augment de salaris i setmana laboral de quaranta hores. Les mesures van ser ben rebudes pels sindicats i treballadors.

5. El Bienni Conservador (“Bienni Negre”) (1933 – 1935)

Manuel Azaña va dimitir i el president de la República va dissoldre les corts i va convocar eleccions.

5.1 Les eleccions del 1933 i el govern de dretes

El 18 de novembre es van celebrar eleccions generals. Creix una desconfiança entre polítics i les dones van poder exercir el vot. L’esquerra s’hi va presentar desunida: republicans i socialistes van presentar candidatures separades. I dreta s’hi va presentar unida i organitzada amb un gran programa. El resultat va ser la victòria pels centredreta que va inaugurar dos anys de govern conservador anomenat per les esquerres Bienni Negre.

Les dues forces polítiques amb millors resultats foren el Partit Republicà Radical de Lerroux i CEDA de Robles. Davant la por que tenia el President de la República, Alcalá Zamora, per la CEDA, va confiar la formació del govern al Partit Republicà Radical però amb suport parlamentari de la CEDA a canvi d’una promesa d’una rectificació immediata de les reformes del bienni d’esquerres.

5.2 La paralització de les reformes

El nou govern presidit per Alejandro Lerroux va prendre una sèrie de mesures:

• Va paralitzar una gran part de la reforma agrària: devolució de terres a la noblesa, anul·lar la cessió de propietats mal conreades, llibertat total de contractació (augmenta tensió social i baixen els salaris i augmenten hores de treball).

• Reforma religiosa: va aprovar un pressupost de culte i clero i inici negociacions per a signar un concordat amb Santa Seu.

• Exèrcit: es va aprovar una amnistia per als qui s’havien revoltat juntament amb el colp d’Estat.

• Educació: es va mantenir els canvis però es va reduir el pressupost.

• Les corts van paralitzar la discussió del projecte d’estatut basc i el govern es va guanyar l’enemistat dels nacionalistes bascos.

Aquests canvis van tenir com a conseqüència, una radicalització del PSOE i de la UGT, que es va apropar a les posicions anarquistes i es produeixen intents revolucionaris i federalistes (vagues i conflictes).

5.3 El conflicte rabassaire a Catalunya

A Catalunya, la Generalitat estava en mans dels republicans d’esquerra i era contrària a les reformes de Lerroux. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de contractes de conreu (els pagesos rabassaires eren propietaris de terres treballades pagant als seus propietaris uns preus taxats pel govern), on els propietaris s’hi van mostrar contraris i es va anul·lar per les corts. Tot i així, la Generalitat no va acceptar aquesta anul·lació i es va tornar a aprovar. D’aquesta manera, es va poder observar en evidència les grans diferències polítiques i socials entre la Generalitat i el govern central.

5.4 La revolució d’octubre del 1934

La CEDA va reclamar participar directament en el govern, sinó era així amenaçaven de retirar-se, i Lerroux va haver d’acceptar. Però esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva cap al feixisme i és aleshores quan es dispara una conflictivitat social.

Per iniciativa de la UDG, es va iniciar una vaga general per impedir la consolidació del nou govern, però va fracassar per la falta de coordinació i perquè el govern va decretar l’Estat de guerra.

A Astúries, els miners protagonitzaren una revolució social, a causa de l’acord entre anarquistes, socialistes i comunistes. Van ocupar els pobles de la conca i van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris. Els miners disposats a defensar la revolució, van posar setge a la ciutat d’Oviedo i van enfrontar-se amb les forces de l’ordre.

Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar-hi des d’Àfrica la Legió, comandada pel general Francisco Franco. Va haver-hi resistència durant 10 dies però la revolta va ser vençuda. La repressió va ser molt dura.

A Catalunya, la revolta va comptar amb el suport del president de la Generalitat, Lluís Companys, que també estava en contra de l’arribada de la CEDA al govern. Companys proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola. També, una aliança de partits i sindicats d’esquerra organitzaren una vaga que també fracassà. Finalment, el govern va declarar l’Estat de guerra a Catalunya, i l’exèrcit ocupà el palau de la Generalitat, empresonant els seus membres.

5.5 La crisi del segon bienni

Les conseqüències de la revolució d’octubre van ser notables. La CEDA va augmentar la seva influència en el govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar José María Gil Robles ministre de la guerra, i Francisco Franco, cap de l’Estat Major. La CEDA va presentar un projecte per a modificar la Constitució (recollia revisió autonomies, abolició divorci i negociació de possibilitat d’expropiar terres), no s’aprovà per la crisi de govern.

A Catalunya, suspensió de l’Estatut Català i Llei de contractes de conreu.

Va esclatar una forta crisi de govern i el Partit Radical es va veure afectat per un seguit d’escàndols (cas de l’estraperlo i casos de malversació de fons) que van agreujar les diferències a l’interior de la coalició governamental i es va decidir convocar noves eleccions legislatives.

6. El triomf del Front Popular

6.1 Les eleccions de febrer del 1936

Per presentar-se a les eleccions...

• A Catalunya, els partits catalanistes d’esquerra es van agrupar en el Front d’Esquerres. Pel que fa als partits dretans, van formar el Front Català d’Ordre, una coalició electoral organitzada per la Lliga.

• A Espanya, el Front Popular, una coalició de republicans d’esquerra, socialistes i comunistes, pretenia conquerir el poder i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels governs dels radicalcedistes. Les dretes es van agrupar en el Bloque Nacional.

A les eleccions del 16 de febrer del 1936, el Front Popular va ser la força guanyadora.

D’acord amb el que s’havia signat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format per republicans d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana). Manuel Azaña va ser el president de la República i Santiago Casares Quiroga, president del govern.

6.2 El Front Popular

Un cop guanyades les eleccions, a Espanya s’hi van fer unes reformes:

• Amnistia per als presos polítics.

• Es va obligar a les empreses a readmetre els obrers acomiadats arran de les vagues de l’octubre del 1934.

• Negociació de diferents Estatuts.

• Ocupació de terres que causà una situació molt violenta entre propietaris i treballadors de les terres.

A Catalunya es va restablir la Generalitat i les seves institucions i Lluís Companys fou el president del Parlament. No es va desenvolupar un clima de crispació com a altres llocs de l’Estat.

6.3 Cap al cop d’Estat

En els primers moments la conspiració militar va tenir poca força, fins que s’hi va posar al capdavant el general Emilio Mola. El seu pla consistia a organitzar un pronunciament militar simultani a totes les guarnicions possibles. Per a poder frenar els rumors colpistes, el govern va canviar la destinació dels generals sospitosos de participar-hi.

La conspiració militar comptava amb el suport de les forces polítiques de la dreta i amb l’aquiescència de la Itàlia feixista i Alemanya nazi. El dirigent monàrquic José Calvo Sotelo va ser assassinat per part d’esquerrans el 14 juliol a Madrid, com a resposta de l’assassinat del tinent Castillo que col·laborava amb les milícies d’esquerra. Això va fer que el colp avancés amb més rapidesa i comencés el 17 juliol.

Tema 12: La Guerra Civil (1936–1939)

1. L’esclat de la Guerra Civil

1.1 Del cop d’Estat a la Guerra

El 17 de juliol del 1936, el coronel Yagüe, es va oposar a la República i la insurrecció (Alzamiento nacional) es va estendre ràpidament. La majoria de l’exèrcit, com també falangistes i carlins, s’uniren al cop d’Estat. Franco es va dirigir cap a la Península al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica.

Davant de l’actuació dels rebels, Casares Quiroga, al no poder aturar la insurrecció, va ser substituït per José

Giralt, que va decidir dissoldre l’exèrcit i lliurar armes als sindicats (socialistes i anarquistes) i als partits del Front

Popular (republicans, socialistes i comunistes).

L’insurrecció, però, va triomfar a tota Espanya interior i va fracassar allà on les forces obreres d’esquerres tenien més presència (Rojos: lleials a la República).

Els insurrectes havien previst un pronunciament militar que els permetria apoderar-se dels òrgans de govern i decretar Estat de guerra. Però la divisió de l’exèrcit de les forces d’ordre públic van fer evident la divisió en dos bàndols que s’enfrontarien en una guerra civil.

1.2 El fracàs de la insurrecció a Catalunya

L’encarregat de liderar el cop militar a Catalunya va ser el general Goded, on rebels i caps de l’exèrcit tenien un suport civil escàs. Pel que fa a molts catalans, estaven en contra de la insurrecció i els partits polítics que hi estaven a favor tenien poca instauració en el Principat català. A part de tot això, la Lliga Catalana, el primordial partit conservador català, no hi va participar ni tampoc hi va donar suport, la qual cosa va fer que després del 19 de juliol molts dirigents d’aquest partit sortissin de les terres catalanes per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i l’escàs suport civil, els militars comptaven amb l’exèrcit, que contribuiria i que la Guàrdia Civil els acolliria. Quan esclatà la insurrecció el 19 de juliol, els rebels foren parats gràcies a l’acció dels rojos (població, partits i sindicats), que es van mantenir lleials a la República. El fracàs de la rebel·lió a Barcelona va causar una rendició dels militars per la resta de les ciutats catalanes. Va ser una gran victòria que es va viure com un gran triomf popular.

Pel que fa al general Goded, després de la seva rendició a les terres catalanes, va ser detingut i seguidament jutjat i executat.

1.3 La consolidació dels bàndols

Es van formar dos bàndols:

· Insurrectes: dirigits per militars amb suport de classes altes, grups catòlics, monàrquics, tradicionalistes.

S’oposaven a les reformes de la República. Els militars manifestaven que la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís “l’ordre” i aturés el risc d’una revolució social.

·Rojos: lleials a la República, constituïts per classes populars com obrers, pagesia i petita burgesia; molts

d’ells eren afiliats d’organitzacions.

La Guerra Civil fou l'enfrontament armat entre aquests dos bàndols.

Les reformes republicanes eren imprescindibles per a la modernització de la societat espanyola i per a l'altre era també imprescindible per poder continuar exercint el domini.

1.4 La internacionalització de la Guerra Civil

La Guerra Civil espanyola va tenir una repercussió internacional. L’esclat va ser vist com una lluita entre les forces democràtiques, els règims feixistes en expansió (Alemanys i Itàlia).

La Guerra d'Espanya fou un esdeveniment que va dividir els governants, els mitjans de comunicació, l'opinió pública i els intel·lectuals. Els governs feixistes van veure en la insurrecció que podien aprofitar l'oportunitat per posar fre a l'expansió del comunisme, i van donar suport als rebels i els hi van enviar ajuda militar. També el règim filo-feixista portuguès, catolicisme tradicional i el papa van ser aliats dels insurrectes.

L'opinió democràtica i progressista mundial, els partits obrers de tot el món i l'URSS van donar suport a la República. La República va demanar suport militar i polític a França, però Gran Bretanya, que defensava una política de contenció davant l’amenaça nazi, va dir que si intervenia per ajudar la República, no donaria suport a la política internacional francesa davant l'amenaça de Hitler.

França no va donar suport i va crear el Comitè de No-intervenció (agost 1936) (seu a Londres) on s’hi van afegir 26 països. La política de no-intervenció va ser una de les causes de la derrota republicana.

1.5 L’ajuda exterior

L’aparició del Comitè de No-intervenció no impedí que els dos bàndols rebessin ajuda exterior. Les ajudes foren les següents:

· Insurrectes: rebien armes alemanyes i italianes. Alemanya va enviar la seva aviació (Legió Còndor) que es va fer servir a la Guerra Civil. Itàlia va enviar una gran unitat: el Corpo Truppe Volontarie, com també armament.

· Republicans: el govern decidí enviar diners a la Unió Soviètica per pagar armament i aquests van tenir un paper destacat en l’organització tàctica de la guerra i van exercir la seva influència política a través del partit comunista (PCE). Va comptar amb tropes de voluntaris, les Brigades Internacionals, que arribaren de tot el món. Molts europeus i americans eren d’ideologia progressista o d’esquerres.

2. La zona republicana: la revolució continguda

2.4 El tomb dels Fets de Maig del 1937.

A la primavera del 1937, hi va tornar a haver un enfrontament entre les forces republicanes sobre la manera com s’havia d’encarar el procés revolucionari i la guerra. Un sector, format pels republicans, comunistes i part dels socialistes, volia posar ordre a la rereguarda, organitzar un exèrcit potent, controlar les col·lectivitzacions i reconstruir un Estat fort. Un altre, format per anarquistes i el POUM, resistia a integrar les seves milícies en l’exèrcit regular i deia que per guanyar la guerra en necessitava aprofundir l’obra col·lectivitzadora i consolidar les transformacions revolucionàries.

El 3 de maig del 1937 les tensions van esclatar a Barcelona amb el desallotjament per part de la Generalitat, dels anarquistes que havien ocupat l’edifici de Telefònica. Van començar diversos enfrontaments CNT i POUM contra PSUC, ERC i UGT i es van formar barricades. Aquest conflicte provocà molts de morts, derrota dels anarquistes i del POUM i una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig van fer evidents dos problemes del bàndol republicà: les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció política i militar de la guerra i del procés revolucionari, i les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic per les resistències del Govern Central.

4. Les operacions militars

4.1 La lluita per Madrid (juliol 1936–març 1937)

El juliol del 1936, les tropes d’Àfrica, comandades pel general Franco, tenien l’objectiu de prendre Madrid (capital símbol del poder republicà). L’agost els insurrectes del coronel Yagüe ocuparen Badajoz i van obrir un enllaç amb l’exèrcit del nord, del general Mola. El setembre, Franco ocupà Toledo, on resistien militars insurrectes amb les seves famílies. L’octubre ja eren a les portes de Madrid.

El 29 d’octubre decretaren la mobilització general per aturar l’ocupació de Madrid i milers d’homes i dones van fortificar la ciutat. Van escampar consignes com “No passaran” i “Madrid, tomb del feixisme”.

El 6 de novembre, el govern republicà va prendre la decisió de traslladar-se a València. L’autoritat va quedar en mans del general Miaja i l’estratègia de defensa en mans del comandant Rojo. Madrid va resistir gràcies a l’ajut de les primeres Brigades Internacionals, voluntaris catalans i tancs russos.

A Catalunya, les columnes de voluntaris van anar cap a Aragó amb la intenció de recuperar Osca i Saragossa però no ho aconseguiren i el front s’estabilitzà sense haver complert l’objectiu. També, una expedició de la Generalitat comandada pel capità Bayona va aconseguir recuperar Mallorca per a la República.

Un cop rebutjat l’intent d’ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres per aïllar la capital i tallar les dues comunicacions amb València:

1- Batalla d’El Jarama (febrer 1937): els insurrectes van travessar el riu però foren detinguts per republicans.

2- Batalla de Guadalajara (març 1937): les tropes italianes aliades de Franco foren derrotades per l’Exèrcit Popular de la República.

Durant el febrer, un exèrcit insurrecte va ocupar Màlaga deixant un territori andalús reduït en mans dels rojos.

4.2 L’ocupació del nord (abril–octubre 1937)

Davant la dificultat de Madrid, Franco va decidir concentrar els esforços a la zona nord. Astúries, Cantàbria i Biscaia havien quedat dels republicans, aïllats de la resta de la Península. Els insurrectes, comandats pel general Mola, atacaren Biscaia i el 26 d’abril la ciutat basca Gernika va ser bombardejada. Bilbao va ser ocupada el dia 19 de juny.

El mes de juliol, la República va emprendre Brunete (aprox. de Madrid) i Belchite (aprox. de Saragossa), però Franco atacà Santander i Astúries. Aquestes derrotes republicanes van fer que una zona d’importància econòmica passés a mans dels insurrectes. Persones fugiren cap a zones que encara eren de la República.

4.3 L’arribada a la Mediterrània (novembre 1937–juny 1938)

A finals del 1937, els republicans encara confiaven en la possible victòria i van intentar fer una sèrie de reformes de l’exèrcit: el van dotar de comandaments professionals, van integrar quadres procedents de les milícies i de les Brigades Internacionals i van col·locar al capdavant el general Vicente Rojo, defensor de Madrid. L’hivern del 1937-38 els republicans ocuparen Terol.

Però el febrer del 1938 tornaren els insurrectes a ocupar Terol i van iniciar la campanya d’Aragó que comportà el desplaçament de la guerra a Catalunya ocupant Lleida i avançant cap al sud. El territori republicà es va dividir en dues zones i una part de Catalunya quedà aïllada de la resta.

4.4 L’ocupació de Catalunya (juliol 1938–febrer 1939)

Els insurrectes van quedar aturats quan l’exèrcit republicà que havia rebut un nou armament, va reorganitzar les unitats des de Catalunya i va desfermar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre. Les autoritats republicanes eren conscients de la situació i l’única esperança era reconquerir.

La batalla de l’Ebre va ser un dels episodis militars més importants de la guerra. Començà el 25 de juliol del 1938 amb un atac republicà que va travessar el riu Ebre i va conquerir diverses poblacions, van avançar cap a l’interior i es van fer forts a la zona de Gandesa on van resistir durant tres mesos. Franco va enviar reforços i va aconseguir aturar l’avanç i contraatacar. El novembre, els republicans van haver de replegar-se a l’altra riba del riu mentre que Franco ocupava el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre. El 16 de novembre es va acabar la guerra.

L’derrota republicana va suposar l’esfondrament de la rereguarda. El 23 de desembre Franco va decidir ocupar Catalunya, primer Tarragona i després Barcelona. Amb la caiguda de Girona es va produir l’èxode cap a França de milers de fugitius: Govern de la Generalitat amb Lluís Companys, Govern de la República amb Manuel Azaña, i el cap del govern Juan Negrín, i tot el govern basc. També membres de les Corts republicanes i dirigents polítics i sindicals més destacats. Abans de la retirada es va celebrar l’última sessió de les corts republicanes a Figueres.

4.5 La fi de la guerra (febrer–abril 1939)

El febrer del 1939, l’únic territori a mans de la República era l’anomenada zona centre que comprenia Madrid, la Manxa i la regió mediterrània des del nord de València fins a Almeria. Juan Negrín, que havia tornat de França, va fer un últim esforç per reorganitzar l’exèrcit i defensar el territori republicà.

Al març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern republicà dirigida pel coronel Segismundo Casado, responsable de la defensa de la capital, que havia mantingut contactes amb el servei d’espionatge franquista.

Després d’una forta lluita amb les unitats comunistes, el coronel Casado va aconseguir el seu objectiu. Amb el suport d’alguns socialistes i d’una part de la UGT es va crear una Junta de Defensa amb la missió de negociar amb Franco una “pau honorable” basada en la “generositat del Caudillo”. Però Franco només va acceptar una rendició sense condicions i va obligar els defensors de la ciutat a lliurar les armes. El dia 28 de març les tropes de Franco van entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència.

Els dies posteriors l’exèrcit franquista va conquerir tota la zona mediterrània i l’1 d’abril va signar a Burgos el comunicat anunciant la derrota de l’exèrcit republicà i la fi del conflicte.

Tema 13: El Franquisme; la construcció d'una dictadura (1939–1959)

1. Un règim dictatorial

Franquisme: és un règim dictatorial i totalitari, ultranacionalista, ultracatòlic, antiliberal, anticomunista, antidemocràtic, antiseparatista i defensor del capitalisme i la burgesia.

1.1 Característiques del franquisme

El franquisme va instituir un estat legitimat només per la Guerra Civil i caracteritzat per un autoritarisme extrem. Característiques generals:

- Totalitarisme: dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany. Es va suprimir la Constitució del 1931, garanties individuals i col·lectives; es va clausurar el Parlament i es van prohibir els partits polítics i sindicats. Es va permetre l’existència d’un partit únic.

- Cabdillisme: Franco (“Caudillo d’Espanya”), concentrava tots els poders en la seva persona. Cap de l’Estat, generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de la Falange i JONS, el partit únic.

- Concepció unitarista i centralista de l’Estat: abolició dels estatuts d’autonomia.

- Repressió constant i planificada de l’oposició. Es va crear una parell legislativa i institucional per eliminar opositors i atemorir.

- Control dels mitjans de comunicació sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com a propaganda franquista.

1.2 Els pilars i “famílies” del règim

Les influències en el règim franquista vindran de tres tipus d’autoritats: exèrcit (suport més destacat del règim i el que va participar activament en el poder), partit únic i Església Catòlica.

A cadascuna de les ideologies que influeixen en el franquisme l’anomenem “família”.

El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET i de les JONS), va proveir el règim de bases ideològiques, encarregat de subministrar càrrecs de l’administració. Per a rebre suport social, el partit va crear organitzacions (Frente de juventudes, Sección Femenina, Sindicato Español Universitario i Central Nacional Sindicalista).

L’Església Catòlica va tenir un pes important ja que el règim franquista es definia com un Estat confessional catòlic. Benefici econòmic, control del sistema educatiu i predomini de la moral i els valors catòlics a la societat. Retorn de la dona en l’àmbit domèstic, adoctrinament polític i religiós a l’escola.

1.3 Els suports socials

La societat estava dividida.

La dictadura va tenir suport de les elits econòmiques i socials, i recuperen el poder econòmic, social i polític: grans terratinents i empresaris, gran burgesia en general, mitjans i petits propietaris agrícoles, nobles i església. També van rebre suport dels propietaris agrícoles petits i mitjans del centre i del nord.

Les classes mitjanes es mostren passives i apolítiques.

Els sectors populars es senten perdedors de la guerra i tenen por de criticar la política, cosa que els va portar a la passivitat política i al silenci.

1.4 Els franquistes catalans (marginats) Puritanisme:

Integrada per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, que estaven a favor del nou règim, cosa que era un nombre molt reduït a Catalunya. La militància catalana estava formada per pocs falangistes, grups d’extrema dreta, carlins i excombatents.

El personal polític, que tenia càrrecs de responsabilitat era designat a persones que juraven fidelitat al règim franquista. Els designats majoritàriament eren antics militants de l’extrema dreta, lerrouxistes i membres de política conservadora. Tot i així, se’ls hi oferí llocs polítics secundaris en l’administració local, ja que les principals autoritats catalanes provenien de fora de Catalunya, cosa que creà una desconfiança del franquisme envers els polítics catalans.

3. Relacions internacionals i evolució del règim

3.1 La Segona Guerra Mundial i l’hegemonia del nacional-sindicalisme (1939–1945)

Al si nics de la Segona Guerra Mundial, el franquisme va donar suport a les potències de l’Eix, que l’havien ajudat durant la Guerra Civil, però no es trobava en condicions materials per involucrar-se i es declarà neutral. En el nou Estat nacional-sindicalista, la Falange i la JONS volien construir una Espanya a imitació dels règims feixistes.

La no-belligerància (= no entrar en guerra però es decanta cap a un bàndol)

La victòria d’Alemanya a França el 1940, va motivar la no-belligerància, que donava suport econòmic i diplomàtic a les potències de l’Eix. Alemanya i Itàlia van donar possibilitats d’integrar Espanya a la guerra i Franco es va trobar amb Hitler i Mussolini. Considerava una possibilitat d’ampliar colònies africanes i plantejar un seguit de compensacions econòmiques i territorials com la recuperació de Gibraltar.

Tot això va fer pensar a Hitler, ja que la recompensa era massa alta i finalment no va entrar en guerra però va col·laborar en l’esforç bèl·lic enviant material i aprovisionament, com també una unitat de voluntaris, División Azul, i envià gent per a treballar a Alemanya.

Retorn a la neutralitat

El 1943, la guerra era desfavorable per a l’Eix i el règim britànic i nord-americà va pressionar a Franco perquè

es distanciés de l’Eix, cosa que provocà la dissolució de División Azul i tornà a la neutralitat.

Després de la derrota alemanya, el 1945, el franquisme es separà i abandonà el feixisme i es va definir com un règim catòlic, conservador i anticomunista que podia evolucionar cap a una monarquia.

3.2 Els anys del boicot internacional (1945 – 1947)

La fi de la Segona Guerra Mundial va ser per al franquisme una etapa d’aïllament i de rebuig internacionals. No

tingué relacions amb l’exterior.

Els aliats, vencedors en la guerra, aïllen el règim franquista, qualificant-lo de feixista i amenaça potencial, però no l’envaeixen: no l’accepten a l’ONU (1945) ni l’OTAN, la majoria retiren els seus ambaixadors d’Espanya (1946) i l’aïllen políticament (França tanca la frontera amb Espanya) i econòmicament.

Els monàrquics, des de dins i fora d’Espanya, pressionen Franco perquè restableixi la monarquia amb don Juan com a rei (Manifest de Lausana, 1945).

Augmenta la lluita de guerrilles republicanes a l’interior.

Encara que es pateix l’aïllament, la misèria, la fam i la manca d’ajuda exterior, Franco resisteix fins 1947 i el seu anticomunisme li serà útil quan s’inicia la Guerra Freda entre les potències capitalistes i comunistes, suposant l’inici de la fi de l’aïllament espanyol.

3.3 Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947 – 1953)

L’inici de la Guerra Freda del 1947, va alterar la situació internacional, ja que els Estats Units i països occidentals volien comptar amb un bon aliat en la lluita contra el comunisme.

El règim va començar a tornar a ser acceptat internacionalment i els EUA van negar imposar noves sancions i

van pressionar perquè Espanya entri a l’ONU.

Franco decidí fer una remodelació del govern per a facilitar el contacte amb les potències occidentals i aconseguir èxit en la política exterior. Es va obrir una nova etapa on hi havia un predomini del nacionalcatolicisme, que donava més pes als catòlics. Luis Carrero Blanco va ser subsecretari de presidència.

El 1953 Espanya va obtenir el definitiu reconeixement internacional amb els acords amb els EUA i el concordat amb la Santa Seu. El Vaticà exigia una confessionalitat de l’Estat i un privilegi per a l’Església Catòlica. Espanya i els EUA es van comprometre amb ajuda mútua en cas de conflicte i els americans tenien dret d’establir i utilitzar instal·lacions militars i Espanya rebia material bèl·lic i ajuda econòmica i tècnica. Aquests acords van ajudar pel que fa a les relacions diplomàtiques i comercials amb l’occident (oest).

3.4 Els primers intents d’obertura (1953 – 1959)

La situació econòmica era bastant dolenta ja que la producció augmentava lentament i el nivell de vida era inferior que a altres països europeus i les ajudes nord-americanes no van salvar la crisi interna. Es produïren protestes obreres i els primers moviments de dissidència a la universitat.

Dins del règim eren conscients de la necessitat de posar fi a l’autarquia i de procedir a la liberalització

econòmica, i les protestes i les males condicions de vida van obligar a realitzar un nou canvi de govern.

El 1957, Franco va fer una remodelació de l’executiu, apartant-ne els falangistes i promovent els sectors catòlics, especialment de l’Opus Dei (de Carrero Blanco), que van ocupar llocs decisius en la direcció econòmica del país.

5. Autarquia i racionament

5.1 L’autarquia i els seus efectes (1939 – 1959)

Un dels objectius del franquisme va ser l’autosuficiència econòmica (autarquia), amb una política econòmica d’aïllament exterior i la intervenció de l’Estat en l’economia. Aquesta política autàrquica va tenir tres grans àmbits d’actuació:

- Control del comerç exterior: l’Estat controla totalment les importacions i exportacions: decideix quins

productes són necessaris i dóna els permisos per a comerciar amb l’exterior, per tal de limitar al màxim

els intercanvis amb l’exterior, reduint les importacions. Resultat: Encariment dels productes, escassetat de béns de consum, manca de matèries primeres, descens de la producció industrial i corrupció.

- Foment de la indústria: amb la finalitat d’assegurar la independència militar i política de l’Estat.

S’impulsen les indústries considerades d’interès nacional (béns d’equipament) amb ajuda pública i monopolis de mercat. Resultat: despesa pública elevada. Es nacionalitza les xarxes de ferrocarrils, es crea la RENFE i també altres sectors.

- L’Estat regulava la producció, comercialització, els preus i el consum, cosa que va afectar el sector

agrari. Van baixar els preus oficials que provocà un descens de la producció.

L’autarquia crea un estancament econòmic i com a resultat:

- La renda nacional de 1935 no es recupera fins 1954 (mentre la resta d’Europa creix molt).

- Els preus pugen molt per damunt dels salaris.

- Les condicions de vida dels treballadors empitjoren molt.

- Augmenta la corrupció i el tràfic d’influències.

- Augmenten els desequilibris regionals entre les zones de secà i les zones urbanes i d’agricultura

intensiva.

- El capital s’acumula en mans dels bancs i l’alta burgesia (inversions posteriors).

5.2 Racionament i mercat negre

La reglamentació de l’economia autàrquica comportava el control del mercat per part de l’Estat. Els productors estaven obligats a lliurar la producció a un preu de taxa i l’Administració era l’encarregada de vendre productes a un preu regulat. Això va produir la manca d’abastament d’aliments i el racionament dels productes de primera necessitat.

La taxació dels aliments va comportar que molts productors preferissin vendre la producció al mercat negre o obtenir més guanys, superiors als oficials.

5.3 Unes dures condicions de vida

El nivell de vida de la població va disminuir a causa dels sous baixos que van créixer lentament. El 1945 la renda per capita real cau en picat i el poder adquisitiu d’un treballador era mínim.

La fam afectà la població i també hi va haver manca d’habitatges dignes, cosa que va provocar un augment del

barraquisme i la utilització de coves i el desenvolupament del fenomen dels rellogats.

Tornen moltes malalties i la mortalitat augmenta, a causa d’higiene. El creixement vegetatiu va baixar i

l’esperança de vida era d’uns 50 anys aproximadament.

TEMA 14: EL FRANQUISME; CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC (1959 – 1975)

Entre 1959 i 1973 l’economia espanyola viu un gran creixement per la seva obertura a una Europa que creix encara més que ella (sobretot) i a les pròpies mesures dels tecnòcrates (en segon lloc).

Claus del desenvolupament econòmic: l’obertura de l’economia a l’exterior (arriben capitals estrangers a invertir), la disponibilitat de mà d’obra en la indústria i els serveis (que emigra des del món rural), el fort creixement del turisme i les remeses de divises dels emigrants a Europa.

1. El canvi d’orientació de l’economia

1.1 Els governs del “desarrollismo”

Davant les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’autarquia, des del 1957 predominaran els governs amb majoria de ministres tecnòcrates. Aquesta nova generació de polítics vinculats a l’Opus Dei, consideraven el creixement econòmic com a principal garantia d’estabilitat social. L’objectiu d’aquests tècnics reformistes era la incorporació a la gestió de l’Estat de criteris de racionalitat i d’eficàcia econòmica. Apostaven per un reformisme tècnic que trobés la sortida de la situació econòmica i social derivada de l’autarquia, sense canvis polítics.

Europa vivia en una etapa de recuperació econòmica i Espanya estava disposada a aprofitar les condicions favorables del mercat internacional.

1.2. Pla d’estabilització (1959)

Objectiu: posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera. Va tenir tres grans eixos:

- Estabilització de l’economia: menys despeses de l’estat, reforma fiscal per recaptar més, pujada dels tipus d’interès, limitació del crèdit, congelació salarial i control de la inflació.

- Liberalització interior de l’economia: fi de la regulació de preus i forta limitació de les intervencions estatals.

- Liberalització exterior de l’economia: eliminar obstacles a l’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exteriors. Devaluació de la pesseta per a facilitar intercanvis.

Es van atorgar préstecs i s’incorporà l’economia espanyola als mercats internacionals.

1.3. Plans de desenvolupament

El 1960 es posaren en marxa uns plans de desenvolupament econòmic i social. El projecte que està a càrrec de Laureà López, consistia a aplicar una planificació econòmica indicativa per impulsar el creixement de l’economia.

Es van encetar dues línies d’actuació: les accions estructurals per a solucionar deficiències de la indústria i el pols de desenvolupament per a reduir els desequilibris econòmics.

La planificació franquista no va assolir els objectius perquè els recursos públics eren exigus i els plans de desenvolupament van tenir escassa rellevància. Es va proveir la iniciativa d’infraestructures i productes bàsics que van afavorir el creixement industrial.