La repressió franquista: política, social i cultural

La repressió

El règim va castigar sistemàticament demòcrates i republicans. La repressió va aplicar una lògica d'extermini amb graus extrems de crueltat. Aquesta repressió es considerava legítima: era una manera d'administrar la victòria sense deixar cap esperança de reconciliació. Per a Franco, el dolor era el just càstig diví per haver-se separat de la via patriòtica correcta.

La repressió política, social i cultural

La repressió dels moviments democràtics i d'esquerres es va articular mitjançant dues lleis, amb els delictes sotmesos a la jurisdicció militar:

• 1939: Ley de Responsabilidades Políticas.
• 1940: Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo.

Aproximadament 40.000 persones catalanes van ser jutjades per les seves idees polítiques. El 1963 es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per jutjar delictes polítics (excloent els delictes de terrorisme). El 1973 va tenir lloc el Procés 1.001, el judici més famós del TOP contra dirigents de Comissions Obreres.

La depuració funcionarial (en el món docent i laboral) tenia com a objectiu apartar els funcionaris per garantir que tots fossin fidels al règim. Els mecanismes utilitzats van ser la delació i els càstigs arbitraris per part de les autoritats. Es jugava amb la sospita: els funcionaris havien de demostrar la seva innocència sense conèixer l'acusació. Així es van acomiadar 25.000 empleats i es van imposar els valors dels vencedors a través dels llibres de text.

L'intent de genocidi cultural a Catalunya

La dictadura franquista va imposar un nacionalisme espanyol unitari, eliminant les diferències interiors lingüístiques, socials o religioses. Catalunya va patir una repressió específica dels seus senyals d'identitat:

• Àmbit polític: Derogació de l'Estatut.
• Àmbit cultural: Prohibició de l'ús públic de la llengua catalana.
• Àmbit simbòlic: Prohibició de la senyera o de ballar sardanes.
• Àmbit terminològic: Canvi de nom de places i carrers.
• Àmbit social: Confiscació de béns d'associacions catalanes.

Fins i tot es va exercir repressió contra militants catalans que havien ajudat Franco. El 1940, l'afusellament de Lluís Companys —detingut a França pels nazis— va ser l'acte més emblemàtic de la repressió anticatalanista.

Malgrat tot, la resistència catalana no va renunciar a l'ús de la seva llengua, impulsant activitats clandestines. La normalització va avançar amb fites com la fundació de l'Editorial Selecta (1943), els Premis de literatura Nit de Santa Llúcia (1951) i, finalment, el permís per publicar en català gràcies a la Ley de Prensa (1966).