Que es el repartiment tradicional dels costos
Els preus de Ramsey per una empresa multiproducte són els que maximitzen el benestar social, subjecte a la restricció pressupostària de l'empresa establerta. L'empresa establerta ha de recuperar tots els seus costos. El regulador maximitza el benestar social, W(p), que es defineix com la suma de l'excedent dels consumidors, V(p), i el benefici de l'empresa (p). Quan λ=0 obtenim els preus òptims de primer ordre.Quan λ≠0 (la restricció pressupostària està activa)Els preus de Ramsey redueixen el marge sobre cada servei fins que els ingressos totals de les empreses igualen als seus costos totals.El número de Ramsey reflecteix quant han d'incrementar-se els preus per sobre del cost marginal per eliminar les pèrdues. El preu de cada un dels productes dependrà de l'elasticitat preu de cada producte. Així, els preus dels bens s'incrementarà més pels bens amb demandes més inelàstiques. Generalment són els bens més necessaris aquells que presenten menor elasticitat de la demanda.Per tant, el resultat és aparentment paradoxal ja que el que s'estava maximitzant és el benestar social i aquest es veu menys afectat si augmenten els preus d'aquells bens amb una demanda rígida (bens de primera necessitat).La informació que es requereix per aplicar els preus de Ramsey és molt exigent. Per aplicar els preus de Ramsey es necessita conèixer els costos marginals de cada servei, així com les elasticitats de la demanda pels diferents tipus de consumidors.
Model de BertrandEs tracta d'un joc simultani entre empreses, que competeixen en preus. Això significa que ambdues produeixen la mateixa quantitat del mateix producte i les seves estratègies es basaran en els preus que cobraran.La Paradoxa de BertrandTot i que solament existeixen dues empreses, el resultat és perfectament competitiu.En un duopoli es pot generar suficient competència com per aconseguir la solució òptima.Amb un duopoli d'empreses que competeixen a la Bertrand oferint un producte homogeni i que tenen un cost marginal constant i idèntic, hi ha un equilibri que satisfà els següents punts:Les empreses estableixen els preus iguals als costos marginals.Les empreses no tenen cap poder de mercatPer tant, quan existeix un producte homogeni preus més alts, menor quantitat, i beneficis més elevats amb competència en quantitats (cournot) que en preus (bertrand).La Paradoxa de Bertrand sorgeix perquè la demanda i els beneficis són discontinus: Qui ven al menor preu s'emporta tota la demanda.Què succeeix amb costos asimètrics? El preu d'equilibri és qualsevol preu No es complirà l'equilibri p1=p2=c. A la vida real, aquesta situació no es dóna, la mera competència en preus no condueix als resultats de competència perfecta, i molt menys en un oligopoli.Exemple: LPA-MAD (Air-Europa) (Iberia) (Ryanair).
.Col·lusió tàcita ("conductes col·lusòries"):Coordinaciódel comportament competitiu de lasempreses. Resultat probable: Pujada de preus, una restricció de la producció i un augmento dels beneficis. El comportament col·lusori no sempre se estableixmitjançant acords explícits entre les empreses: situacions en queles empreses actuen per la seva compteperò, per la seva interdependència amb els competidors, exerceixen conjuntament el poder de mercat amb la resta de competidors en col·lusió
.
Càrtel:
Tot acord secret entre dos o més competidors que té com objectiu la fixació de preus, de quotes de producció o de venta, el repartiment del mercat, o la restricció de les importacions o les exportaciones.Joc simultani i cooperatiu en quantitats entre 2 empreses.
El resultat que s'assoleix no és un equilibri de Nash, pel que no és estable. L'acord haurà de cimentar-se en:1) La confiança2) Incentius paral·lels (suborns)3) Un apropiat sistema de càstigs
Monop. Un sol produc: Existeixen costos mitjos decreixents, no hi ha eficiencia assignativa ja que al tenir poder de mercat l'utilitzen per fixar preus per sobre del CMg, es a dir, hi ha una ineficiencia assignativa. Tot i això, és necessari protegir als consumidors dels potencials abusos dels monopolis. En un mercat liberalitzat és necessari controlar els preus de les empreses establertes.
First-best (P=Cma
Quantitat òptima però amb subvenció (serveis bàsics pagats amb impostos
)
Second-best (P=Cme)
cobreix costos però amb pèrdua d'eficiència (Subvenció difícil de justificar)
Regulació del price-ca:
A la pràctica, els preus màxims (price caps) no fixen el nivell de preus sinó el seu percentatge màxim d’increment anual
Aquest percentatge es calcula com IPC-X, sent X el factor de productivitat. Generalment, el factor X se redefineix en el mig terminiambé és possible establir un factor X negatiu per acomodar inversions en capacitat.