Reneixença
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en catalán con un tamaño de 4,36 KB
LOS DOS CAMPANARS: Aquest poema va ser escrit per Jacint Verdaguer l'any 1880 i més tard el va incloure, com a epíleg, en el poema èpic Canigó, al 1885. Diem que el poema és una elegia, és a dir, un lament o un plany dels dos campanars de St..Miquel de Cuixà i St..Martí de Canigó, on el tema principal, és l'enyorança d'una pàtria perduda. Aquesta situació es mostra atravès d'un diàleg d'aquests dos campanars que simbolitzen la pàtria i, al mateix temps, són una prolongació del paisatge natural, respectivament, de la muntanya del Canigó, i això fa possible que el poeta projecti el seu estat anímic i, finalment, fa un cant a la terra i a la natura per tal d'unir-les i així poder simbolitzar Catalunya.
Aquest poema el podem estructurar en tres parts, on la primera consta de l'estrofa 1 fins la 7. En aquesta part, el poeta en si ens explica l'enyorança per una pàtria perduda i una cultura destruïda projectant les ruïnes dels monestirs cap al passat i s'evoca a la història de la construcció d'aquests que ara forma part de la llegenda. Aquesta història també fa referència a la fundació de Catalunya com a nació, per tant, apareixen dos elements del romanticisme. Per una banda, el patriotisme, i per l'altra, el naixement de Catalunya com a nació i l'enyorança del passat, és a dir, d'allò perdut en el pas de temps.
En la segona part, que consta de les estrofes de la 8 a la 18, es basa simplement en un diàleg entre els dos campanars i també és on comença l'elegia, és a dir, els laments dels dos campanars personificats, els quals són els últims testimonis de la construcció dels monestirs. En bona part, considerem aquests dos campanars, muts, ja que no tenen campanes amb les quals avisaven a tothom.
L'autor fa evident el seu estat en ruïnes i la destrucció que han patit per la destrucció del temps i finalment la seva desaparició.
A continuació, trobem la tercera part, que consta de les estrofes 19 a la 21 on torna a aparèixer el poeta, el qual es projecta cap al futur on torna a tenir protagonisme la natura, la muntanya i els campanars. En resum d'això, Verdaguer considera que l'obra dels homes no resisteix al pas del temps, i com a resultat, apareix imponent i indestructible un monument de Déu que és el Canigó, referint-se a la muntanya i amb un aspecte més general, a la natura.
Verdaguer amb la seva creació poètica pretén construir un món ideal que resisteixi al pas del temps i, això, també és un element comú en el romanticisme.
Identifica el poema comparant un seguit d'elements on trobem la caducitat de totes les coses, entre elles, la poesia. Per això, diem que l'autor utilitza la creació poètica per tal de crear un món ideal on refugiar-se de la realitat.
Aquestes idees són la vivència per del poeta ja que tot el que construïm en el món acaba desapareixent i això li provoca un cert desengany, i aquest sentiment és propi del poeta romàntic.
Seguidament li pregunta a la poesia que perquè li ha ensenyat a fer poesia, si aquesta tampoc pot perdurar en el temps. També podem trobar els sentiments de tristesa i de desengany com a elements propis del romanticisme.
En aquest poema, el tipus d'estrofa que predomina és el quintet ja que cada estrofa consta de 5 versos i són decasíl·labs i, referint-nos a la rima, observem que és consonant quedant, per tant, un esquema mètric 10A/10B/10A/10A/10B.
Com a conclusió del poema direm que tracta d'algú que enyora la seva pàtria i la seva cultura catalana unida als seus tres grans temes de l'amor per Déu, per la natura i finalment per Catalunya.