René Descartes: El Dubte Metòdic i el Cogito Ergo Sum

El naixement de la filosofia moderna

René Descartes inicia la filosofia moderna amb l’objectiu de trobar un coneixement absolutament segur. Considera que molts dels coneixements que tenim poden ser falsos perquè sovint provenen dels sentits o de costums apresos sense revisar-los críticament. Per això es planteja construir de nou el saber des d’un fonament completament segur i indubtable. El seu punt de partida és la recerca de la certesa i la voluntat de trobar una veritat tan clara i evident que no pugui ser posada en dubte.

El dubte metòdic com a instrument racional

Per aconseguir-ho, Descartes proposa el dubte metòdic. No es tracta d’un dubte permanent ni d’un escepticisme definitiu, sinó d’un instrument provisional per arribar a una veritat segura. Aquest dubte té tres característiques principals:

• És universal perquè s’aplica a tot.
• És metòdic perquè és un procediment racional.
• És teorètic perquè només afecta el coneixement i no la vida quotidiana.

Els nivells del dubte i la hipòtesi del geni maligne

El primer que posa en dubte és la informació dels sentits, perquè a vegades ens enganyen. Si alguna vegada ens han enganyat, no són una base segura. Després dubta de la diferència entre estar despert i somiar, perquè mentre somiem també creiem que allò que vivim és real. Això el porta a dubtar de tota la realitat exterior. Finalment formula la hipòtesi del geni maligne: imagina que existeix un ésser molt poderós que l’enganya constantment i li fa creure que tot és cert quan podria ser fals. Amb aquest dubte radical sembla que res no queda segur.

La primera certesa: Cogito ergo sum

Però enmig d’aquest dubte Descartes descobreix una primera veritat impossible de negar: si dubto, penso; i si penso, existeixo. D’aquí apareix la seva afirmació més famosa: cogito ergo sum, “penso, per tant existeixo”. Aquesta és la primera certesa absoluta, perquè encara que m’enganyin en tot, no poden fer que no existeixi mentre estic pensant. Aquesta veritat és clara, distinta i evident, i es converteix en el fonament de tot el coneixement.

El criteri de veritat i la classificació de les idees

A partir d’aquí Descartes estableix el criteri de veritat: serà veritable tot allò que es presenti a la ment amb claredat i distinció. Una idea clara és aquella que es presenta directament a l’enteniment; una idea distinta és aquella que no es confon amb cap altra. Aquest criteri només pot funcionar, però, si hi ha una garantia que la raó no ens enganya.

Per això Descartes analitza les idees que troba dins la seva ment. Distingeix tres tipus:

• Les idees adventícies: semblen venir de l’exterior, com les que obtenim pels sentits.
• Les idees factícies: són construïdes per nosaltres mateixos, com imaginar un unicorn.