René Descartes: Cogito, Dualisme i Meditacions Metafísiques

René Descartes (1596-1650)

Cogito = pensament = principi de la filosofia cartesiana. Definició que no cal justificar perquè és un principi de tota demostració (axioma). La substància = cosa (RES), per tant, la substància és allò concret i existent, allò propi de la substància és l’existència independent, allò que no necessita res més que ella mateixa per existir. Substància infinita (Déu), substància finita (la resta, però necessita a Déu per existir. Ànima-cos = DUALISME). Atribut = constitueix l’essència de la substància, és a dir, cada substància té un sol atribut. Ànima = pensament (RES COGITANS), cos = extensió (RES EXTENSA). Modes = diverses formes com està disposada la substància.

Substància infinita (Déu)

Idea de perfecció que no pot ser fictícia ni adventícia (prové dels sentits) perquè ni JO ni les coses del món som perfectes. Per tant, és una idea innata que ha estat posada en mi per un ésser perfecte, Déu. La idea de Déu és una evidència perquè Déu no pot enganyar-nos, a més és la garantia de l’existència de les altres substàncies i és el primer impuls que mou el món.

Meditacions metafísiques

Llibre de Descartes que surt publicat al 1661. És una ampliació de la 4a part del discurs del mètode on parla de metafísica, del JO, de la substància i de Déu. 1647: Descartes escriu “Principis de filosofia” on fa una antologia, una comparació entre el seu sistema filosòfic i un arbre (Arbre de la filosofia). Arbre = arrels (metafísica i primers principis), tronc (física i estudi de les coses materials) i branques (medicina - cura els mals humans / mecànica - alliberament de l’esforç físic / moral - dirigeix la conducta humana). “Les meditacions” tracta de les arrels (coneixement de Déu, distinció entre ànima-cos i idees innates). Es divideix en: Part destructiva (intenta destruir les creences no justificades) i Part constructiva (intenta suprimir els dubtes i elaborar un sistema de coneixement segur).

Meditacions

• Primera (Part destructiva i dubte metòdic (manera que té Descartes de dubtar per arribar a la V) plantejant tots els dubtes. Intenció = superar el dubte escèptic. Idea inicial = qualsevol idea que pot ser F és F fins que no es demostri el contrari. Per tant, hem de revisar les nostres creences perquè tot allò que creiem del món pot ser F, però és molt difícil així que revisem les fonts de coneixement (sentits i raó) a través del dubte moderat - els sentits a vegades ens enganyen i amb la raó de vegades fem errors i el dubte hiperbòlic - els sentits són l’argument del somni (somnis-realitat) i la raó ens fa creure que podem tenir un Déu enganyador = no hi ha món extern, estic sol, penso falsetats i no tinc cos. Per tant, si puc dubtar, pensar, somiar, equivocar-me i creure que no hi ha món extern, JO, mentre faig això existeixo. = 1a V indubtable)
• Segona (1a V i doctrina de la substància dient que la 1a V és clara i distinta = evidència racional. JO sense realitat material = essència del JO = pensar, per tant, ment = substància que pot existir sense cos = DUALISME. Exemple cera = únic essencial és forma, lloc i canvi o moviment. Ment = substància RES COGITANS i essència pensament (tenir idees), Coses materials = substància RES EXTENSA i essència extensió (forma, lloc i canvi o moviment)
• Tercera (existència de Déu com a causa a partir de la 1a V, JO existeixo si penso i els cossos que hi ha fora de la ment són qualitats primàries. Imatge = idea pròpiament dita perquè representa alguna cosa. Hi ha 3 tipus: Adventícies = facultat - sensació i origen - extern a la ment, Fictícies = facultat - imaginació i origen - intern, produïdes per mi i es poden modificar i Innates = facultat - raó i origen - innat, no canvien = trobem les nocions dels objectes matemàtics, la idea de mi mateix com a cosa pensant i la idea de Déu. Volicions = acte de la voluntat i Judicis = acte d’acceptació del que és V o de rebuig del que és F)
• Quarta (eliminació dels dubtes i de la causa dels errors, és a dir, si hem demostrat que Déu existeix, per què ens equivoquem? En dir que Déu existeix elimino el dubte hiperbòlic = Déu perfecte. Però a vegades, JO arribo a errors, per tant, ens preguntem per les fonts de coneixement (enteniment i raó). Enteniment = capacitat d’intuir clara i distintament, a més de deduir coneixements a partir d’altres. Voluntat = capacitat de decidir sobre la V o F del coneixement. Error = es produeix quan la voluntat s’extralimita i afirma o nega coses que l’enteniment ignora)
• Cinquena (tracta del coneixement matemàtic dels cossos i de la prova ontològica (ésser) de l’existència de Déu. Idea innata de cos = idea que prové de mi mateix i és innata entesa com a substància extensa en 3D. Argument ontològic = noció de Déu. Déu no existeix és impossible perquè l’existència és una qualitat positiva que forma part d’un infinit perfecte, no es pot pensar aquesta substància sense alguna de les qualitats i no caure en contradicció. Per tant, la idea de Déu = 1a en l’ordre metafísic i l’ordre de coneixement perquè la resta de coses les sabem gràcies a ell, i ell és garantia del meu coneixement i de que les coses existeixen)
• Sisena (prova de la realitat del món material a partir de les sensacions i del DUALISME (cos-ment) i realitat-somni. V del saber = coincidència de pensament i realitat garantida per Déu perquè ell posa en mi les idees innates de matèria i moviment i posa en el món la matèria i les lleis d’aquestes idees. Per tant, l’enteniment pot construir “a priori” l’estructura matemàtica del món físic sense referir-me a l’experiència). Passos a seguir (argumentació): tinc idees sensibles que tenen certa realitat representacional que han de tenir una causa que pot ser Déu, un altre ésser superior o que vingui dels mateixos cossos. Però la causa de les idees sensibles no pot ser Déu perquè són diferents i seria que ell ens enganya. Però tampoc pot ser un ésser superior (infinit) que existeix en la realitat perquè no sé si existeix. Així que les idees sensibles venen dels mateixos cossos. Per tant, si les sensacions són causades pels cossos materials és perquè els objectes del món existeixen.

Context històric

Viu la Guerra dels 30 anys, segle XVII = fam, pesta, guerres, descobriments científics. Amb el naixement de la filosofia moderna Descartes és considerat el pare de la filosofia en la qual intenta explicar com podem conèixer l’ésser, com és la raó humana (antropocentrisme racionalista) i què pot arribar a conèixer l’home. A més, es diu que amb Descartes neix el subjectivisme modern perquè diu que el subjecte és capaç de tenir l’evidència del coneixement. Per una banda, hi ha el trencament amb l’escolàstica perquè hi ha racionalisme (confiança en la raó. Home = centre = antropocentrisme vs teocentrisme), perquè l’escolàstica fonamenta tot basant-se en Déu i Descartes intenta trobar un fonament indubtable que sigui a la raó. Per altra banda, la física de Galileu només mostra interès per la causa eficient en lloc de la causa final. Per tant, es basa en el com passa el que passa al món a través del mecanicisme (món = màquina) i les matemàtiques. A més, juntament amb Descartes, s’oposen a la idea divina del món dient que el que hi ha són un conjunt d’idees físico-matemàtiques que es basen en el moviment local. Des d’aquest moment, es van fer 3 lleis que expliquen el moviment de l’ésser: Principi d’inèrcia (tot és = si no hi ha una altra cosa que el fa canviar), Principi de la conservació de la quantitat de moviment (allò que impacta en el cos per moure’l perd el seu propi moviment, es queda quiet) i Principi de privilegi del moviment rectilini (després de moure’s els cossos continuen en línia recta).

Revolució científica

Durant el Renaixement (s. -) = canvi de model científic. Abans es tenia la imatge d’Aristòtil i Ptolomeu: geocentrisme (centre univers Terra / esfericitat de l’univers = finit / heterogeneïtat de l’univers = món supralunar que és perfecte i compost d’èter, món sublunar que és la Terra - terra, aigua, foc i aire amb moviment natural. Moviment causat per un 1 motor immòbil i immaterial que pot ser Déu). Ara s’adopta la imatge de Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton... que defensen l’heliocentrisme (Copèrnic; centre univers Sol), les òrbites el·líptiques (Kepler; no esfericitat de l’univers perquè està fet d’òrbites i coincideix amb les prediccions de l’observació experimental), la homogeneïtat (Terra = no diferents mons), la força (Newton; moviment del món és a través de la gravitació universal) i es fa la hipòtesi d’un món infinit (Galileu i Giordano Bruno). Això va implicar una nova metodologia científica (Galileu) que es basa en el mètode hipoteticodeductiu (coordinació d’experiències sensibles a la qual arribem a través de la raó i demostracions matemàtiques). Per fer-ho hi ha 3 passos a seguir: Resolució (analitzar un fenomen i reduir les seves propietats essencials), Composició (construir una hipòtesi) i Comprovació (fer experiments que confirmin la hipòtesi).

Racionalisme

Defensa 7 tesis: confiança en la raó (la raó és millor que la fe perquè és necessària i objectiva), despreci del coneixement sensible (raó = objectiva perquè els sentits ens poden enganyar; sentits = subjectius perquè només serveixen per arribar a la raó), innatisme (hi ha coses que són evidents en si mateixes, JO penso = JO existeixo. La ment és com un llenç en blanc (Tabula Rasa) i a partir de l’experiència, que és particular i subjectiva, l’omplim), matemàtica com a model científic (té com a guia la demostració i només accepta V universals i calculables. És ciència del raonament, per tant, s’explica el món de manera racional, universal i necessària), centralitat del mètode = discurs del mètode (maneres de conèixer com arribar al coneixement del món), lluita contra l’escepticisme (la raó és objectiva i necessària, per tant, menysprea els escèptics perquè dubten amb la raó, és a dir, es contradiu) i racionalitat del món (raó = instrument de coneixement per l’home, per tant, home i món = racionals).

Discurs del mètode (=ordre)

Tracta la importància del dubte dient que puc dubtar de les coses que penso, però no del fet de pensar. 1a part (és autobiogràfic. Comença el discurs amb una ironia i fa una crítica a la filosofia escolàstica perquè passa de Déu a l’home), 2a part (filosofia = matemàtiques i tota V universal ha de ser evident per ella mateixa), 3a part (preocupació per la Tª del coneixement = moral provisional que serveix com a guia. Sense religió ni política tot i que necessitarà la substància divina, però que és propi de la raó), 4a part (si dubto d’alguna cosa pot ser F, per tant, no existeix. JO penso, ergo JO sóc = idea innata i principi indubtable. Home = substància pensant. Pensament = s’explica sol. Per tant, home = cos i pensament (DUALISME). Penso i existeixo = intuïcions simultànies. Déu = arribem de forma intuïtiva = raó, per això Descartes és considerat ateu), 5a part (el món és una gran màquina que funciona amb regles que podem deduir i el cor és el motor (0 filosofia cartesiana) Amettrie diu que el mecanicisme es pot aplicar a l’home.) i 6a part (defensa la filosofia de la religió).

Plató

El procés de coneixement va per graus. Plató divideix el món en món sensible (accedim amb els sentits i obtenim opinió) i de les idees (accedim amb la raó i obtenim ciència). De la mateixa manera, l’ésser humà està format per 2 principis: cos i ànima. En el cos hi tenim sentits i està lligat al món sensible perquè és material i mortal. És en el cos que hi ha sentits i a través d’aquests obtenim informació d’aquest món sensible. L’ànima conté la raó, la nostra capacitat racional, i és immortal i preexistent. L’ànima és un principi espiritual i, abans d’unir-se al cos (neixi), ja existia en el món de les Idees i les havia contemplat. En un moment donat l’ànima com a càstig perquè ha fet alguna cosa dolenta o cau perquè és una llei universal. Cau i s’uneix al cos. És el moment en què l’individu neix. L’ànima unida al cos, oblida tot el que havia contemplat (les Idees) i queda submergida en els desitjos i les necessitats que el cos li imposa. Segons la doctrina pitagòrica el cos esdevé la presó de l’ànima i, Plató, ens diu que la majoria dels humans al llarg de la seva vida viuen així. Hi ha una minoria que no. Plató ens explica com s’inicia aquest procés cap al coneixement, anomenat procés d’alliberament de l’ànima. Pot passar que alguns d’aquests individus, en mirar al seu voltant, se n’adoni de la bellesa de les coses o també d’alguna persona en concret. Aquesta bellesa desvetlla en l’ànima una mena de record, primer molt confós, que s’haurà d’anar clarificant amb esforç i al llarg del procés, de les Idees que havia contemplat. Es dóna a partir d’aquí Eros (amor), un sentiment d’enyorança amorosa, de tal manera que l’ànima sent la necessitat de retornar al seu V origen i veu el cos i tot el sensible com quelcom imperfecte i insignificant, de tal manera que desitja alliberar-se. Es tracta d’un procés de purificació, pel qual l’ànima mira d’alliberar-se de tot allò que el cos l’imposa (tant necessitats i desitjos com opinions) i busca aconseguir el coneixement V retornant a l’origen, és a dir, el món de les Idees. El coneixement per Plató és una Reminiscència o Record perquè l’ànima torna al món de les idees i busca recuperar allò que havia après o que sabia al món de les idees i busca recuperar allò que havia après o sabia. Per tant, el procés cap al coneixement que el filòsof ha de portar a terme, és un procés llarg i difícil que té diversos graus o nivells i que alhora és un procés que afecta a tots els aspectes de la vida d’un individu, és a dir, per una banda és un procés teòric, perquè es tracta d’arribar al coneixement V, però per l’altra, és un procés pràctic, perquè proposa un estil molt concret de vida. El saber afecta a la nostra vida de forma positiva.