La Renaixença: Moviment cultural i literari a Catalunya al segle XIX

La Renaixença va ser un moviment cultural que va sorgir als anys trenta del segle XIX per reivindicar l’ús públic i literari de la llengua catalana. El començament de la Renaixença va ser per la publicació en català de l’oda a La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau. I també per les propostes de Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841), de recuperar el català com a llengua literària.

Es van agrupar nombrosos intelectual i erudits que van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. D’aquesta manera, va ser el redescobriment de la idea de pàtria i el fet d’assimilar-la amb la llengua materna que va donar origen a la Renaixença.

L’any 1858 es van començar a celebrar els Jocs Florals com una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies a això, es va crear un model de llengua literària culta. Hi van destacar escriptors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.

Contraris a l’ús d’una llengua medievalitzant, plena de paraules incomprensibles, hi van haver uns quants escriptors, d’idees progressistes, que propugnaven l’ús del ‘català que ara es parla’.

Hi va destacar Serafí Pitarra, que va començar escrivint un teatre caricaturest i sarcàstic, i en els ambients més cultes era qualificat de mal gust.

També hi va destacar Anselm Clavé, que va contribuir a l’arrelament del català entre obrers. Abdó Terradas, que va escriure la seva obra com a instrument de propaganda i d’agitació. Valentí Almirall, que va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme.

Paral·lelament, van sorgir noves publicacions periòdiques que van incorporar l’ús de la llengua catalana (La Renaixensa, el Diari Català, La Tramontana, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa).

Per a Almirall, no sols la història, la llengua i la cultura justificaven les reivindicacions polítiques catalanes, sinó també les diferències entre una Catalunya industrial, i una Espanya fonamentalment agrària, amb un sistema polític centralista. Amb aquesta idea, va justificar la seva teoria sobre el ‘particularisme català’, en que defineix Catalunya com una nació, publicat en ‘Lo catalanisme (1886)’.

Va ser el principal redactor del ‘Memorial de Greuges (1885)’. Era una memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, en la qual va ser presentat al rei Alfons XII, per una comissió representativa de personalitats de la societat catalana.