Renaixença Cultural, Noucentisme i Avantguarda a Catalunya

La represa cultural a les dècades dels 50 i 60

A finals dels anys 40 i, sobretot, a l'inici dels 50, la dictadura franquista es va estabilitzar definitivament, encaixant en el món de la Guerra Freda. Així, l'Espanya franquista es va incorporar a la UNESCO l'any 52, va signar el concordat amb el Vaticà al 53 i va entrar a formar part de l'ONU al 55. Totes aquestes actuacions demostren que la dictadura era un govern estable i que duraria un temps. Tothom es va posar a treballar des de dues perspectives: la clandestinitat i la legalitat.

Clandestinitat

S'estructura en tertúlies, fòrums i revistes, en què convivien diferents generacions i ideologies, tot i que dominaven les ideologies més conservadores, amb nombrosos integrants de l'Església que els donava suport. Es va intentar dinamitzar la vida cultural del país a través de grups de debat i la fundació de revistes. Destaquen Ariel (46-48), Dau al Set (48-51). Totes aquestes revistes estaven organitzades per gent diferent, però tenien l'objectiu primer i comú de lluitar contra la dictadura. Aquesta oposició també hi és a València amb intel·lectuals com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés. A les Illes Balears: Francesc de Borja Moll, Guillem Colom i Miquel Dolç. Una de les iniciatives de la clandestinitat va ser la campanya per la llengua, iniciada pels redactors del Diccionari Català-Valencià-Balear. Cal destacar el mecenatge de Fèlix Millet amb la fundació d'Òmnium Cultural l'any 1961. Els projectes més importants eren:

1. Creació i organització d'una xarxa d'ensenyament en llengua catalana.
2. Subvenció de l'Institut d'Estudis Catalans.
3. Promoció de premis literaris.
4. Creació del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

En la dècada dels anys 50 comença pels escriptors catalans una de les estratègies que va tenir més èxit i incidència en la societat, i que va servir d'incentiu per a la creativitat i per a la possibilitat legal de represa cultural: els premis literaris. Els primers premis literaris van ser l'any 1951, la Nit de Santa Llúcia, que agrupava els premis Joanot Martorell de novel·la i l'Óssa Major de poesia. L'any 1953 es va crear el Víctor Català de narrativa i el Sant Jordi de novel·la al 1960. Tot i la creació d'aquests premis literaris, l'arrencada editorial va ser lenta i difícil. Cal destacar l'Editorial Selecta i Barcino. És en aquesta dècada dels anys 50 quan els nous autors tenen l'oportunitat de publicar. Autors com Josep M. Espinàs, Estellés... A la universitat comencen a sorgir moviments de protesta estudiantil, influïts per les protestes obreres i pel compromís dels intel·lectuals i dels escriptors.

Poesia dels anys 50 i 60

La dècada dels anys 50 i, sobretot, la dels 60, van significar una renovació estètica en la literatura catalana. Per una banda, es va fer més sòlida l'obra dels poetes que van publicar abans de la guerra. Són autors que pateixen l'experiència de la guerra i de l'exili, i que finalment veuran la consolidació i difusió de la seva obra en aquests anys. Per l'altra banda, en la dècada dels 60, comença un nou període en la poesia catalana, anomenat de realisme històric, que es caracteritzava especialment per l'aproximació dels intel·lectuals a la realitat social de l'època, amb una voluntat de denúncia. Aquesta renovació estètica deriva a una poesia compromesa que participa en la lluita per l'alliberament individual i social. Aquest corrent realista es va imposar durant els anys 60, tant entre els autors més joves com entre els més grans. Feien una poesia centrada en el contingut social.

Noucentisme

Apareix en aquest bon moment cultural en què la burgesia està disposada a col·laborar amb els intel·lectuals. El nom de noucentisme és una invenció d'Eugeni d'Ors i el va fer popular a través del glossari que escrivia a La Veu de Catalunya. El nom juga amb l'homofonia del mot, referint-se al número nou i a l'adjectiu "nou", que era l'oposició de "vell". En el noucentisme, el que és més important és el seu poder de convocatòria, la seva capacitat de crear un grup d'intel·lectuals que pugui exercir una funció necessària en la gestió econòmica, política i cultural de la societat. Hi ha una diferència entre els intel·lectuals noucentistes i els modernistes. Podem definir el noucentisme com a fenomen ideològic que, entre 1906 i 1923, recull les aspiracions de poder dels nuclis més actius de la burgesia catalana, formula models i projectes que contribueixen a establir pautes de comportament social que fan possible l'acció reformista. Característiques:

1. Exaltació del present: consideren estar en una època privilegiada pel progrés tècnic i el bon moment econòmic.
2. Revisió del passat, identificant-lo amb el món grecollatí, és a dir, amb el classicisme (aporta ordre, harmonia, raó, mesura). Lligat amb el classicisme està la mediterraneïtat (aporta llum, natura i una interpretació idíl·lica de la natura).
3. Rebuig al segle XIX per tot allò que comportava de caos.
4. L'imperialisme, és a dir, intentar obtenir poder polític català dins de l'estat espanyol.
5. Artificiositat (l'obra ha d'estar treballada. L'artista ha de tenir un domini sobre la matèria).
6. Civilitat (desig de solucionar els conflictes que hi havia entre la ciutat i el camp). Lligat amb això tenim el civisme: diàleg. També està lligat el concepte de la ciutat ideal, que és una ciutat que barreja els elements clàssics i moderns, i que sigui un bon lloc per viure.

La diferència principal entre noucentisme i modernisme va ser que el noucentisme va tenir el poder polític per fer el que volien. També tenien coses en comú: afany de modernització del país i la normalització cultural. Els noucentistes volien aconseguir l'obra ben feta i, per això, necessiten dominar la llengua. L'estil dels noucentistes havia de dominar la tècnica i la raó, és a dir, l'artifici davant de l'espontani. El gènere que va tenir més èxit va ser la poesia i l'assaig. En aquesta època apareix l'home de lletres, que escrivia per diners, però també ho feia per unes necessitats culturals.

L'avantguarda

Final de la Primera Guerra Mundial i final de la Segona (1918-1945). Voluntat de revolta i de rebuig de les formes i dels criteris de la tradició cultural. Escriuen manifestos. Principals moviments: cubisme (Guillaume Apollinaire), futurisme (Filippo Tomasi Marinetti), dadaisme (Tristan Tzara), surrealisme (André Breton). Avantguarda, dos períodes:

1a etapa (1915-1924)

1915 es publica el primer cal·ligrama i 1924, mort de Joan Salvat-Papasseit. Conviuen l'avantguarda i el noucentisme, i també restes del modernisme. L'avantguarda i el modernisme coincideixen en el rebuig de la burgesia i el sistema de vida, en la valoració de la joventut i del risc, la modernitat en les formes i en el contrapolitisme. Gabriel Alomar participa en les avantguardes. El noucentisme no va estar afectat perquè les actituds rebels dels artistes van ser minoritàries. La primera etapa coincideix amb els primers símptomes d'acabament del noucentisme (mort de Prat de la Riba, 1917; declaració d'Eugeni d'Ors, 1920; crisi del sistema burgès). Moviments avantguardistes més importants: futurisme i cubisme. Primera aparició pública, 22 de febrer de 1909, publicar el manifest de Marinetti (futurisme), comença a publicar revistes que reflecteixen la ideologia, com La Trossos (1916-1918), Un Enemic del Poble (1917-1919). Autor més important: Joan Salvat-Papasseit (1894-1924). Temes: mariner, amorosos, entusiasme. Col·labora en algunes revistes en castellà. Ideologia anarquista. 1916 comença a escriure poesia. 1918, primer poema: "Columna vertebral: sageta de foc". Publica i dirigeix revistes. 1918 es casa i viu a Sitges. Es posa malalt, va a un sanatori i la seva producció augmenta. Publica molts poemes, com, al 1925, Ossa Menor. L'obra té doble vessant, una de bohèmia negra (lluita polític-social amb l'anarquisme), l'altra estètica avantguardista i dins del futurisme. Característiques dins de l'avantguarda: eliminació signes de puntuació, trencament dels versos, espais en blanc, paraules en llibertat, signes aritmètics, paraules flotants. La poesia de Joan Salvat-Papasseit utilitza el realisme humanístic, que incorpora l'optimisme vital i l'entusiasme. No parla mai de la mort.

2a etapa (1925-1936)

Moviment predominant: dadaisme i surrealisme. Es dóna a conèixer al 1928 amb el Manifest Groc, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà. Màxim representant: Josep Vicenç Foix.

Salvador Espriu (1913-1985)

Comença amb la prosa. Preocupació per la llengua. Personatges i espais delimitats. Espais són: Sinera, el Farange (Catalunya), la Lavínia (Barcelona), Konilòsia (terra de conills, Espanya), Sefarad (nom hebreu que els jueus expulsats de la península Ibèrica donaven a la seva pàtria). Personatges: assumiran les tradicions culturals assimilades per Espriu (antic Egipte, la Bíblia, la tradició jueva, mitologia grega). Apareixen moltes imatges de sequedat. Apareixen mites grotescos i domèstics (personatges d'Ariadna al laberint grotesc). La fórmula literària es relaciona amb la política del moment i la vida quotidiana amb mites clàssics. Tema: mort a través de la simbologia. Simbologia: mur (parets del cementiri) = mort i allò que ens separa d'ella; homes secs que caminen al llarg del mur, pels camins d'un laberint (la vida), delimitats per parets; el comte del laberint, l'home titella (qui mou els fils de la vida, home o Déu?). Queda reflectit en el recull poètic El caminant i el mur (1954). Tres etapes:

Postguerra (1a etapa)

Prosa, segueix els models narratius del monòleg interior i de la novel·la psicològica (Doctor Rip, 1931; Laia, 1932; Ariadna en el laberint grotesc, 1935).

Postguerra (2a etapa)

Dos reculls de poesia: Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949). La primera història d'Esther (1948): homenatge a la llengua catalana, barreja elements bíblics i cabalístics. 1960, La pell de brau: reflexiona sobre la llibertat, tolerància i diversitat dels pobles de la península Ibèrica.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)

Comença amb provatures en el teatre. Periodisme a Madrid. Publica revistes en castellà. Servei militar a Navarra i va començar a escriure poesia. 1948 treballa al diari Las Provincias. Mort de la seva filla: temàtica de la seva obra. 1984, Premi d'Honor de les Lletres Valencianes. Panorama sociocultural: inicia poesia poètica en la postguerra. Primers anys de la postguerra, intent d'eliminació de la cultura catalana al País Valencià. Literatura catalana només en alguns esdeveniments anuals: Falles, Jocs Florals, Lo Rat Penat. Dècada dels 50 iniciaren cursos de gramàtica valenciana. Dècada següent, batalla de València fins als anys 70, episodi d'actuació feixista de la dreta valenciana per impedir que els intel·lectuals d'esquerres poguessin ser els protagonistes de la transició cap a la democràcia. Després de les eleccions del 1978 es crea Unió Valenciana. Introducció a l'obra: conrear el teatre, narrativa, prosa autobiogràfica, periodisme, poesia. Escriu molts versos, però fins a l'any 1970 només publica cinc poemaris: Ciutat a cau d'orella, La nit, Donzell amarg, L'amant de tota la vida, Lletres de canvi. Esclat de la poesia comença amb Llibre de meravelles (1971), crònica de la València vençuda de la postguerra, i amb Recomane tenebres (1972). Obra: diversa, polièdrica i multiforme. Singularitat d'una veu molt plural, arrelament al poble i a l'entorn. Fa l'inventari d'una època i dóna testimoni a la història del país, persones, coses, etc. Mètrica: diversitat de formes. Versos curts i llargs, decasíl·labs cesurats a la quarta, decasíl·labs italians sense cesura, hexasílavos, dodecasíl·labs, alexandrins, sonets. Versos lliures. Experimentació i varietat de registres. Temes: poemes de realitats més que no pas realistes. Vida quotidiana durant la postguerra, poble de València, classe social baixa. Colectivitat i individualitat. Cada poema, tros de vida. Fam, misèria, amor, pàtria, llibertat, tot! Llengua i estil: creació d'un nou llenguatge poètic. Té de base tres referents: tradició literària culta, literatura catalana contemporània i la llengua parlada al carrer. Sorgeix to subversiu. Estil de la seva poesia està relacionat amb la professió de periodista. Recursos: paraules o expressions col·loquials, situacions quotidianes donen efecte sorpresa i trenquen el to solemne ("aquell llum tenia el color del pixum"); ús de la conjunció "o" com a nexe d'unió entre paraules o imatges ("segle o fúria", "riu o tigre"); abundància d'adjectius i superlatius, doble adjectivació ("paraules humils i bellíssimes", "resignada i dolorosa lluita"); ús d'indefinits = to de confidencialitat al poema = solemnitat ("certa font", "certes nits", "unes places"); ús de topònims amb valor de referent espacial i cultural ("Roda de Ter", "el pont", "la fàbrica", "el riu"); hipèrbatoes que alenteixen el ritme del poema; enumeracions, comparacions ("t'agradava la vida com el pa amb oli i sal"); creació d'imatges amb referents mediterranis ("un nom festiu de vinyes i crepuscle en el mar", "i teníem els ulls plens de raïm i festa, les parres de la vida"); referències al cinema = contraposició a la misèria quotidiana; ironia, sàtira i paròdia. Referències literàries: als clàssics grecollatins, Horaci i Virgili, Ovidi. Poetes catalans: Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Martí i Pol. Medievals: Llull, Marçal, Jordi de Sant Jordi. Altres: Pablo Neruda. La poesia d'Estellés es caracteritza pel seu compromís humà i literari. No defuig l'adjectivació, la temporalitat o la concreció de l'article, reivindica totes aquestes condicions.

Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1986)

Jove ric, formarà el grup de Sabadell. Actitud de rebel·lia revolucionària contra els poders establerts, les mentalitats i benpensants. Enfrontament contra la burgesia, a la qual pertanyia. Títol del primer poema: Les decapitacions (1934): decapitacions sociològica i d'innovació literària. Guerra Civil, es compromet amb el govern republicà, lluita antifeixista, té una posició nacionalista i revolucionària. Pèrdua de la guerra, s'exilia a França i després marxa a Santiago de Xile. Col·labora en revistes d'exili. Torna a Catalunya, detingut i empresonat dos mesos i mig. 1955 accepta de dirigir la col·lecció de novel·la "El Club dels Novel·listes". Anys 60, publicació Vacances pagades (1960) = reconeixement social i literari. Literatura escèptica, irònica i sarcàstica, inconformista i militant. Actitud crítica. La seva poètica s'oposa a l'hermetisme de la poesia catalana dels anys 30. Intenció moralitzadora de la literatura i la consciència històrica. Objectiu: voluntat de comunicació. Característiques del llenguatge que fan possible: rebuig de la retòrica, utilització del vers lliure, to col·loquial i vulgar, estructures sintàctiques pròpies de la prosa, ús dels recursos retòrics més senzills, predomini del substantiu i del verb davant l'escassetat d'adjectius; adjectius sovint amb funció satírica o irònica. Poeta realista. Temes: crítica a la burgesia, consciència històrica, reflexió religiosa, destaca la figura de Jesús com a revolucionari, episodis bíblics (parodiats), reflexió sobre l'ofici del poeta (paròdia). Tres etapes:

Postguerra (1a etapa)

Tragèdia a Lil·liput (narrativa, 1928), Decapitacions (1934), Allò que tal vegada s'esdevingué (teatre, 1936). Crítica social despietada (ironia i humor).

Guerra Civil

Oda a Barcelona (1936). Teatre: La fam (1938).

Postguerra (3a etapa)

Saló de tardor (1947). Terra de naufragis (1956). Fa tres tipus de poemes: religiosos, els que reflexionen sobre l'ofici de poeta i els de denúncia política. Continua amb la crítica implacable de la realitat i un tema nou: la mort.

Allò que tal vegada s'esdevingué

Primera etapa de l'autor. Personatges són més rics i complexos. Obra té dues versions. Trama argumental al voltant de la prohibició, per part de Jahvè, que els homes penetrin en el jardí després que Eva i Adam fossin expulsats. Caim, personatge principal, atret per Nara, la seva germana; ella vol la pera del jardí, Caim l'aconsegueix, no la tasta ningú, els àngels la recuperen. Adam otorga Nara a Abel = mort d'Abel, que Caim el mata. Personatges: set personatges + uns àngels i la veu en off de Jahvè. L'autor es basa en el primer llibre del Gènesi. Caim: rival d'Abel. Individu positiu de la història, artista, creador d'objectes. Capacitat de raonament molt madura. Desobediència contra el que li imposen. Figura molt humana, impulsos sexuals, atacs d'ira. Arquetipus d'humanitat. Rebel·lia, treball, creativitat, enginy. Abel: contrafigura de Caim. Feble, envejós, covard, trets afeminats. Adam i Eva: conformistes, resignats pel destí, Eva més tendra, comprensiva, treballadora. Adam, gandul, feble, egoista. S'aprofita del treball de Caim. Nara: germana de Caim i Abel. Agradable, capritxosa, senzilla, despreocupada (tòpics femenins), centre de les disputes dels seus germans. Querubí: ala mig rostida = moment de feblesa, a punt de ser arrossegat a l'infern. No es considera ni àngel ni home ni diable. Personatge més proper a Caim, segon més ric. Diable: excessiva eloqüència, bondadós, massa afectuós i carregós. Presència a l'infern = engany = error, s'apropa a Eva, Caim el defineix com bon minyó, capaç de trair a Satanàs per protegir els homes. Jahvè: veu en off. Prohibicions, ordres, amenaces, càstigs. Poder suprem. Adam accepta les ordres, Caim no. Estructura i tècniques teatrals: un acte. Gira al voltant de Caim i la seva rebel·lió. Estructura evoluciona de manera paral·lela al personatge, planteja la situació de l'obra fins arribar al clímax. Autor introdueix decorats senzills, ens orienta sobre l'aspecte físic dels personatges. Efectes especials com llamps i trons. No hi ha divisió d'escenes, posa acotacions per indicar el moviment, actituds i estat d'ànim. Indica les pauses, els canvis de comportament i situació. Dura un dia, de matí fins abans que es faci de nit. No tots els fets tenen lloc a l'escenari. Temes: autoritarisme, el mite bíblic, la crítica del conformisme. Primer es representa a través de l'autoritat paterna i divina. El segon, en la utilització del mite bíblic. Critica les relacions familiars de la societat burgesa. Personatge més negatiu: cap de família. Tercer: inconformisme de Caim. Comèdia i humor: comèdia burgesa. Teatre que s'adapta a la visió del món d'aquella classe social, presenta ambientació i personatges d'origen burgès, conflictes familiars, gairebé sempre resolts feliçment. Els personatges mostren les seves febleses i manies. Moments humorístics. L'enginy verbal ens demostra l'autor al llarg de tota l'obra, el domini pel llenguatge. Llenguatge: voluntat de fer-se entenedor i transparent. Mantenir-se allunyat de la vulgaritat, però també de la dificultat gratuïta. Combinar un llenguatge literari ric i acurat i culte, ús del registre popular per fer-se més entenedor. Els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Diàlegs són àgils, ràpids, vius, frases curtes, exclamacions i preguntes, frases fetes ("el pare, que ha fet figa", "somies truites de dos ous"), exclamacions ("rellamp!"), insults ("imbecil", "capsigrany") = to col·loquial deliberat.