Renaixença Catalana: Romanticisme, Jocs Florals i Autors Clau

El Segle XIX: Romanticisme i Realisme

El segle XIX, en l’àmbit artístic, vindrà marcat, sobretot, pel romanticisme i el realisme.

La Renaixença: Recuperació Cultural

La Renaixença pretén i aconsegueix ser un moviment de recuperació cultural, que s’estendrà entre 1833 i 1877, aproximadament. Promou l’ús culte de la llengua, pretén ampliar la literatura nacional, promoure el coneixement de la història de Catalunya i crear les infraestructures, institucions i plataformes que ho facin possible (revistes, editorials, grups de pressió, premis, etc.).

Una de les fites de la Renaixença és la creació dels Jocs Florals, que premien, entre d’altres, el poeta Jacint Verdaguer (artista romàntic), el dramaturg Àngel Guimerà (que experimenta una transició del romanticisme al realisme) i el narrador Narcís Oller (que exemplifica la transició del romanticisme al realisme i el naturalisme i n’és un dels principals representants europeus).

Romanticisme

• Té com a antecedents les idees de Rousseau (l’home és bo per naturalesa i es corromp en entrar en contacte amb la societat) i l'evolució a Alemanya de la idea del geni (tant individual com del poble, entès aquest últim com a comunitat lingüística).
• Importància de l’individu, del geni individual i de la subjectivitat.
• Reacció contra les poètiques i normes de l’art clàssic.
• Importància de la llibertat i del sentiment.

El romanticisme entra a Catalunya gràcies a les traduccions publicades en una sèrie de diaris i, en particular, de: El Europeo (1823-1824) i El Vapor (1833-1836).

Bonaventura Carles Aribau ha quedat com l’autor de la primera mostra de la poesia romàntica en català i com el generador de la Renaixença, gràcies al poema «La Pàtria», conegut generalment com «Oda a la pàtria», publicat a El Vapor el 1833.

Els Jocs Florals

L'any 1859 es va instaurar el certamen literari dels Jocs Florals amb el propòsit de prestigiar la llengua catalana i la seva literatura davant la societat; estimular l'aparició d'escriptors nous; recuperar una institució establerta pels antics reis, i disposar d'una plataforma editorial des de la qual es poguessin difondre les obres guanyadores i l'esperit de la Renaixença.

Al segle XV desaparegueren els Jocs de la Gaia Ciència, que foren fundats el 1393 seguint el model dels Jocs de Tolosa de Llenguadoc. Cinc segles després, es va reprendre la tradició amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, que es van celebrar l'any 1859.

En aquesta festa anual, es va ressuscitar la divisa medieval “Patria, Fides, Amor” per establir els temes a propòsit dels quals calia escriure per concursar en un dels tres premis ordinaris: Englantina d'or; la Viola d'or i argent, i la Flor natural. Quan un poeta obtenia tres vegades un premi ordinari, era proclamat Mestre en Gai Saber. Més tard, també es convocaren premis extraordinaris per a peces teatrals, contes, novel·les... amb l'afany que es conreessin en català tots els gèneres literaris.

La Poesia: Jacint Verdaguer

• La carrera eclesiàstica li proporciona una sòlida formació en retòrica i cultura clàssica.
• Té també un coneixement ampli i profund del folklore i la cultura popular.
• La seva poesia, que s’inscriu en un romanticisme ideològicament conservador, representa la culminació de la Renaixença.
• Es caracteritza per la importància concedida a la natura, emprada com a correlat dels sentiments del poeta o com a símbol i interpretada com a quelcom viu. Verdaguer és, amb la seva poesia, el creador d’una bona colla de símbols i mites nacionals (Canigó, Montseny, Montserrat, etc.).
• El somni, la nostàlgia i la infantesa són molt presents en la seva poesia, que es mou entre la poesia culta i la popular (la qual cosa contribueix a explicar el seu èxit).
• L’Atlàntida (1877), centrada en l’enfonsament del continent mític i plantejat com un relat amb marc (l’ermità que l’explica a Colom), és el seu poema èpic més famós.
• El gruix de la seva poesia pertany, però, al gènere líric i té un vessant patriòtic (sovint d’evocació historicomítica) i una altra de religiosa (o d’experimentació personal del sentiment religiós).

En conjunt, en un moment en què la llengua escrita no comptava encara amb una norma, la de Verdaguer es va convertir en un model de llengua, genuïna i a mig camí entre allò clàssic i allò modern.

El Teatre

Els primers anys trenta del segle XIX s’havia produït una certa renovació del panorama amb l’èxit del melodrama lacrimogen (deutor en certa manera de la novel·la fulletinesca) i del teatre històric (evolució a partir del drama d’honor del Segle d’Or espanyol).

Anys 1840: Progressiva catalanització del teatre. El teatre, finançat per la burgesia, es professionalitza i es converteix en el gran oci.

• Serafí Pitarra: a partir dels corrents d’èxit en aquell moment va crear les paròdies del teatre heroic anomenat «gatades» (Cia La Gata), com ara El castell dels tres dragons, i obres on prenien protagonisme la música, un nou sentit de l’humor i una certa interacció amb el públic, però també amb una reformulació de les tendències d’èxit del teatre en castellà: drames històrics (Batalla de reines) i drames de tema contemporani (La dida).
• Víctor Balaguer: va intentar donar resposta a la voluntat de la Renaixença de crear un teatre autènticament català, modern i equiparable a l’europeu amb les seves Tragèdies (1876) i Noves tragèdies (1879), que en bona part partien d’una relectura i reinterpretació del teatre shakespearià i de l’assumpció de la influència del teatre de Schiller.

Àngel Guimerà

Va començar a escriure poemes, inicialment en castellà, però el 1870 està datat el seu primer poema publicat, a La Gramalla, ja en català, coincidint cronològicament amb la seva entrada a La Jove Catalunya (una organització catalanista de cert caire polític).

Guimerà es va donar a conèixer al gran públic com a poeta el 1877, quan als Jocs Florals va ser nomenat Mestre en Gai Saber (després d’haver-hi guanyat la Flor Natural, l’Englantina i la Viola, com era preceptiu), i alternà llavors el conreu de la poesia amb la direcció de la revista La Renaixença.

Els inicis en la tragèdia romàntica (1879-1890)

Guimerà, amb l'estrena de Gal·la Placídia introdueix una sèrie d'innovacions decisives per a la consolidació del teatre català romàntic: empra el decasíl·lab -més sonor i de més possibilitats expressives que l’heptasíl·lab-; cerca temes històrics no solament en el passat català, sinó també en la tradició cultural europea, i crea uns personatges i una acció que obeeixen més al dictat de la seva imaginació que no pas a la veritat històrica.

En aquesta etapa plenament romàntica, va escriure un conjunt de «tragèdies» en la mateixa línia que Gal·la Placídia. Així doncs, la majoria d'aquestes obres se situen en èpoques passades, com Judith de Welp, El fill del rei, Mar i cel, però ambientades cada cop més a prop de l'època contemporània. La boja (obra que tanca aquesta etapa), ja és de tema contemporani; a més, hi apareixen personatges populars i escenes quotidianes, aspectes que assenyalen el camí de l'autor cap al realisme. Cal dir que l'obra més ben construïda i representativa d'aquesta època és Mar i cel.

L’èxit i la plenitud del drama (1890-1900)

És l'etapa de plenitud literària. Guimerà s'adona que el temps de la tragèdia ja ha passat i que el teatre europeu conrea el drama realista de contingut social. És per això que incorpora al seu teatre de base romàntica tècniques i elements realistes: abandona el vers per la prosa, s'aproxima a la llengua col·loquial, construeix diàlegs vius i àgils, presenta una estructura més simple, dóna pas als afers quotidians i tracta problemes socials del moment, originats pel procés de canvi que patia la societat catalana cap a un model urbà i industrial: a En Pólvora: dos obrers lluiten pels seus drets i a La festa del blat: el protagonista és un jove anarquista. La seva visió del món continua sent romàntica: Guimerà tendeix a idealitzar la realitat més que no pas a reproduir-la amb objectivitat, i els personatges, continuen tenint una actitud heroica: actuen amb tant d'apassionament i arborament en els conflictes amorosos com en les seves tragèdies. Amb aquest nou model de drama, Guimerà aconsegueix trobar amb encert un punt d'equilibri entre el corrent romàntic i el realista.

Durant aquesta època, Guimerà escriu la trilogia composta per les obres més importants i de més èxit. Tot i haver-hi un rerefons d'injustícia social, el conflicte central sempre gira entorn de la possessió amorosa: a Maria Rosa l'assassí Marçal, a fi de casar-se amb Maria Rosa, fa culpable del seu crim el marit d'ella, Andreu, que mor a la presó; a Terra baixa el pastor Manelic i el cacic Sebastià es disputen l'amor de la infeliç Marta, i a La filla del mar la pobra Àgata i Mariona, la neboda del patró més ric del poble, pugnen per l'amor del protagonista, Pere Màrtir. Tots aquests drames tenen un final tràgic, generalment sota la forma d'un assassinat.

Intents modernistes o la desorientació (1901-1911)

A partir de 1900, Guimerà diversifica la seva producció dramàtica amb la voluntat d'arribar a un públic que comença a considerar-lo del passat. I fa un intent d'adaptar-se als nous gustos i tendències de manera vacil·lant. D'aquesta època són títols com Sol, solet, L'aranya i Jesús que torna, però ja no obtingué els grans èxits anteriors.

Anàlisi Mètrica de Poemes Destacats

Oda a la Pàtria

És un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis cobles de vuit versos alexandrins, d’art major els anomenats versos nobles, amb cesura 6+6 i dos hemistiquis i amb rima creu-creuada, és a dir, 12A/ 12B /12B/ 12A /12C /12D /12D /12C. I consonant masculina i femenina.

Vora la Mar

La seva mètrica ens indica que els versos són decasíl·labs i es combinen amb els hexasíl·labs formant estrofes de quatre versos: 10 A / 6 b/ 10 A/ 6 b. La rima és consonant. La combinació dels versos imparells llargs (versos d'Art Major) amb els versos curts (versos d'Art Menor) proporciona al poema un ritme caire musical i harmoniós. Ens trobem un poema de deu estrofes (deu quartets), de quatre versos a cada estrofa. I consonant masculina i femenina.