La Renaixença Catalana: Autors Clau i Obres Imprescindibles

La Renaixença Catalana: Orígens i Impacte

S’entén per Renaixença el moviment de recuperació política i cultural que, al llarg del segle XIX, es va proposar, en primer lloc, dignificar la llengua catalana, al mateix nivell que la de qualsevol país europeu. Això implicava la superació dels tres segles anteriors i el retrobament amb la gran literatura de l’edat mitjana, en bona part redescoberta pels intel·lectuals de la Renaixença. Val a dir, però, que el moviment fou, abans que res, polític: va néixer de la voluntat de la burgesia catalana de diferenciar-se de la de la resta d’Espanya, més agrària i menys industrial.

Personatges i Institucions Clau

Amb alguns precedents que es remunten al segle XVIII –la tasca d’estudiosos il·lustrats com Antoni de Capmany, Josep Pau Ballot o Fèlix Amat–, es considera que la Renaixença es va iniciar l’any 1833, amb la publicació del poema La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, a la revista El Vapor. El moviment fou impulsat per erudits i historiadors com Antoni Puigblanch, Fèlix Torres Amat o Pròsper de Bofarull en un primer moment, i Marià Aguiló, Manuel Milà i Fontanals o Joaquim Rubió i Ors. La Renaixença també va comptar amb algunes institucions prou importants: l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l’Església –aquests últims representats per Jaume Collell o Torras i Bages–.

Jacint Verdaguer: Poeta de la Renaixença

L'Obra de Verdaguer: Lírica i Èpica

Verdaguer va ser un autor popular, en bona part, per la seva poesia lírica, com ho demostra el fet que molts dels poemes que escriví en aquest registre fossin musicats i convertits així en cançons enormement conegudes. S’hi tracten, sobretot, la temàtica mística i l’amor per la naturalesa, però sense oblidar el registre amorós i el patriòtic: per exemple, en un poema tan conegut com L’emigrant, escrit a l’època dels viatges a l’Havana amb el Guipúscoa, s’hi expressa l’enyorança de la pròpia terra.

Però les seves obres més ambicioses són dos extensos poemes èpics: L’Atlàntida, acabat el 1877, i Canigó, del 1885. El primer és una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics; el segon, un dels grans clàssics de la literatura catalana de tots els temps, consisteix en una exaltació, de tall llegendari i clara influència romàntica, dels orígens cristians de Catalunya a l’edat mitjana. S’hi barregen alguns personatges històrics –Guifré el Pilós, l’abat Oliva– amb nombrosos elements llegendaris i fantàstics –com ara les fades–. Si a L’Atlàntida destaca la precisió del llenguatge geològic, Canigó proposa un cant d’amor a la geografia catalana.

Àngel Guimerà: Mestre del Teatre Català

La Trajectòria Dramatúrgica de Guimerà

Nascut el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, Guimerà va començar la seva carrera literària com a poeta –va ser Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877–, però el 1879 ja es va estrenar la seva primera obra teatral, Gal·la Placídia. Profundament catòlic, nacionalista i conservador, Guimerà va morir a Barcelona el 1924, i es calcula que al seu enterrament van assistir-hi unes cinquanta mil persones.

Pel que fa a la seva trajectòria com a dramaturg, es pot dividir en tres grans etapes:

• Tragèdies Històriques en Vers

  És l’etapa de Mar i cel (1888), obra en què un pirata algerià s’enamora d’una captiva cristiana fins que totes dues moren i només es troben en l’horitzó, és a dir, en la mort. És evident la influència del drama romàntic.

• Obres Realistes en Prosa

  Escrites en prosa i ambientades a l’època contemporània de l’autor, en les quals perviu, però, un clar esperit romàntic. És el cas de Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900). La segona, sens dubte l’obra més mítica del teatre català, ens narra la història d’amor entre el pastor Manelic i la Marta –amistançada del terratinent Sebastià–, que mantenen una complexa relació d’amor i odi fins que fugen cap a la terra alta, on els éssers humans són purs en la soledat de les muntanyes.

• Última Etapa: Retorn a les Tragèdies

  Ja a principis del segle XX i avui molt menys considerada que les anteriors, en què l’autor intenta retornar a l’esperit de les seves primeres tragèdies.

Narcís Oller: El Naturalisme Català

Obra i Característiques Literàries

Per començar, ens trobem amb un autor que va néixer a Valls el 1846, va estudiar dret, es va fer procurador de tribunals a Barcelona i va començar escrivint en castellà. La seva primera novel·la, La papallona –sobre un seductor que acaba penedit quan es mor una de les seves amants, que se n’havia enamorat– es va publicar el 1882, és a dir, quan Oller havia complert els trenta-sis anys.

Val a dir que el català literari de l’autor no té ni el rigor ni la polidesa del de Verdaguer, sinó que pateix algunes imperfeccions, com ara un ús relativament freqüent de castellanismes o onomatopeies. D’altra banda, Émile Zola va escriure un pròleg a l’edició francesa de La papallona en què destacava un tret que separava Oller dels naturalistes: la tendència al sentimentalisme.

Malgrat tot, la seva següent novel·la, L’Escanyapobres (1884), a l’entorn d’una parella d’avars en un poble en plena transformació industrial, era molt més dura, no feia concessions a aquest sentimentalisme i s’acostava més, doncs, a l’esperit naturalista.