Reial Cadastre de Catalunya i Despotisme Il·lustrat

Reial Cadastre de Catalunya

El Reial Cadastre de Catalunya fou un impost establert el 9 de desembre de 1715 per les autoritats borbòniques com a conseqüència de la desfeta catalana de 1714, darrer episodi de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya. Aquesta contribució de quota fixa – aprovada un mes abans que el Decret de Nova Planta – va ser infligida en un context postbèl·lic ben precís i va tenir una forta connotació d'impost de càstig, que va multiplicar per set la càrrega fiscal del Principat i va conduir la població a una situació de misèria econòmica. Sota la denominació genèrica de cadastre se'n distingien tres impostos:

• Impost real: Gravava béns immobles i ingressos derivats de rendes no lligades amb l'activitat professional.
• Impost personal: Registrava els ingressos derivats de rendes lligades a l'activitat professional.
• Impost de guanys: Afectava el comerç i la indústria.

L'encarregat de gestar el Reial Cadastre va ser José Patiño, que havia estat intendent d'Extremadura i es va convertir en superintendent de Catalunya. Va rebre el suport del funcionari reial i geògraf Josep Aparici, que va aplegar dades i contribuir amb el seu coneixement en qüestions fiscals. L'impòsit cadastral va anar perdent pressió fiscal a mesura que l'economia catalana va patir un procés de ràpid creixement durant el segle XVIII (sobretot al litoral). L'any 1845 va desaparèixer de manera definitiva amb la reforma tributària del ministre d'Hisenda espanyol Alejandro Mon y Menéndez.

Despotisme Il·lustrat

El despotisme il·lustrat és la forma de govern característica a l'Europa del segle XVIII i que hom podria resumir amb el lema de 'tot per al poble, però sense el poble'. L'edat mitjana va suposar per a Europa un gran avenç pel que fa a la creació d'organismes de participació que van rebre un nom concret depenent del país, el parlament a Anglaterra, les dietes a Alemanya, els consells a França i les corts a la corona d'Aragó. Posteriorment, però, alguns reis van anar retirant el poder que havien rebut aquestes institucions i algunes d'aquestes van esdevenir merament nominals.

El segle XVII havia vist la consolidació del concepte de monarquia absoluta de dret diví, segons el qual el monarca acumula en la seva figura els tres poders i esdevé el governant absolut d'un país on només ha de retre comptes de les seves decisions davant Déu, l'únic que pot jutjar-lo. El monarca que millor exemplifica aquest concepte de la monarquia absoluta és Lluís XVI de França, però no n'és l'únic.