Registres lingüístics i tipologia textual

Registres formals

1. Estàndard

Tema general: mitjans de comunicació. Registre neutre, normatiu. Textos impersonals i objectius. Més informació

2. Periodístic

Eficàcia de la comunicació. Normatiu. Creador de llengua (neologismes, etc.). Gèneres:

• Narratius: notícia, crònica, reportatge.
• Conversacionals: entrevista.
• Argumentatius: editorials, articles d'opinió.
• Predictius: meteorologia.

3. Publicitari

Finalitat: convèncer el receptor. Funcions: poètica i conativa. Persuasió del text publicitari. Característiques:

1. Comparacions i hipèrboles.
2. Missatge breu i condensat.
3. Disposició tipogràfica.
4. Imatges gràfiques.

4. Cientificotècnic

Tema específic. Ús de termes. Frases en passiva. Formes no personals del verb. Tercera persona del singular (o primera del plural). Funció referencial. Eliminació de subjectivismes.

5. Literari

Textos subjectius. Llenguatge evocador i expressiu. Ambigüitat, polisèmia. Grau elevat d'elaboració. Estructura clarament intencionada.

Registres no formals

1. Col·loquial

Textos orals. Llenguatge de gran expressivitat i subjectivitat. Espontani. Poca elaboració. Usos familiars. Frases fetes, comparacions, exageracions, onomatopeies, etc. Augment de la connotació.

2. Vulgar

Sense eufemismes. Sovint s'utilitza amb intenció ofensiva o de burla. Poc elaborat.

3. Argot

1. Donar nous significats: fer una línia.
2. Deformar els significats: tranqui, cubata, profe, etc.
3. Crear nous mots: caleri.
4. Incorporar mots estrangers: mangar, cangueli.

Signe lingüístic

Significant: conjunt de sons articulats que ens donen la imatge d'allò que reben els nostres sentits.

Significat: és la idea que els parlants associen a una cadena de sons.

Característiques del signe lingüístic

• Relació arbitrària: entre significat i significant (cada llengua disposa de mots diferents per a designar els mateixos conceptes).
• Caràcter lineal articulat: seqüència d'unitats l'una darrere l'altra de manera lineal, no simultànies.

Monemes

Unitats mínimes de significat. Dues classes:

• Lexema: significat bàsic.
• Morfema: informació sobre el gènere, nombre i temps verbal.
  • Flexius: expressen gènere, nombre, temps.
  • Derivatius: intervenen en la formació de la paraula derivada (tres tipus: prefixos, infixos i sufixos).

Fonemes

Unitats mínimes de so.

El registre literari: el text narratiu

Narrar és explicar uns fets realitzats per un personatge (o més d'un) en un temps i un espai determinats. Està constituït en dues parts: el marc i la trama.

• El marc sol ser el primer paràgraf, que informa sobre l'espai, el temps i els personatges, tot i que també pot aparèixer més endavant.
• La trama és la part on s'explica la història en si mateixa. Constitueix el nucli de la narració i consta d'un inici, un nus i un desenllaç.

Els textos narratius tenen un esdeveniment inicial que és el que crea la intriga en la història. Trobem tres tipus d'ordres temporals dels fets a la trama:

• In media res: la narració s'inicia enmig de la trama, sense un plantejament previ.
• Analepsi o flash-back: la narració comença al final i torna enrere.
• Prolepsi: s'avança un fet de la trama, que tindrà lloc més endavant.

L'argument és la successió de la història a través de fets i anècdotes explicades per l'autor; i el tema és la idea principal que l'autor ha volgut transmetre.

Característiques lingüístiques del text narratiu

En aquest tipus de textos, els verbs que hi predominen són els de primera i tercera persona, expressats en temps de passat. Són seguits de connectors temporals i adverbis de temps (cada any..., a la seva arribada...) que enriqueixen la cohesió i la intriga de la història. També hi ha adverbis i locucions adverbials de lloc que ajuden a imaginar l'espai on es desenvolupa l'acció (dalt d'un cim..., on només s'arribava...). I, per últim, els connectors seqüencialitzadors, que també afavoreixen la cohesió del text organitzant-ne les parts (en primer lloc..., en segon lloc..., per últim...).

Sinonímia

Relació que afecta dos o més mots que tenen un significat coincident.

Tipus:

• Purs: (intercanviables) gasolina/benzina.
• Parcials: (en certs contextos) història/narració.
• Geosinònims: (s'usen en àrees diferents) xic/al·lot/noi.

Antonímia

Relació entre dues o més paraules de sentit oposat.

Tipus:

• Gramatical: simètric/asimètric.
• Lèxica: poden mantenir entre ells diversos tipus de relacions.

Polisèmia

Propietat que té un mot de tenir dos o més significats diferents.

Tipus de narració

Hi ha diversos tipus de narració, els quals es distingeixen segons aquests dos criteris: el punt de vista del narrador, i les característiques dels fets narrats. Segons el narrador, la narració pot ser subjectiva (on els fets s'expliquen en primera persona i on el narrador hi ha participat) o objectiva (on el narrador és sols un espectador i fa servir la tercera persona).

A les narracions subjectives el narrador és qui viu els fets, és a dir, és el protagonista; aleshores distingim dos tipus de narradors: l'omniscient (que ho sap tot dels altres protagonistes i del que passarà) i el testimoni (que només observa allò que passa). Aquest últim pot ser o no personatge de la història.

Les narracions poden ser de tres tipus diferents:

• Realistes: els fets narrats són possibles i creïbles.
• Fantàstiques: la història no pot passar a la realitat.
• De ciència-ficció: els fets són fantàstics, però en un futur podrien succeir gràcies als avenços tecnològics.

Tècniques i recursos per a narrar

En primer lloc, cal triar el tema de la narració tenint en compte el tipus de narració (fantàstica, realista o de ciència-ficció); després, cal situar-la al seu context (espai i temps) i donar vida als personatges fent-ne una descripció acurada. Tot seguit, és aconsellable anotar diversos fets que puguin succeir en aquell període de temps i seleccionar els més interessants. Aleshores, s'han d'ordenar segons el marc i la trama. Per últim, s'han d'escriure esborranys i corregir errors fins a arribar a la narració definitiva.

Derivació

Arbr + e / arbr + ed + a

Parasíntesi

En + farin + ar

Prefix + lexema + sufix

Composició

Compta + gotes

Lexema + lexema

El registre literari (II): el text poètic

La poesia és el gènere literari en què l'autor expressa un sentiment o una idea per mitjà d'una composició i en què la forma és tan important com el contingut. S'aparta de l'ús comú del missatge comunicatiu, a fi d'emfatitzar, aclarir o embellir l'expressió.

• Predomina la funció expressiva: l'autor transmet sentiments.
• Funció poètica: vol expressar un efecte estètic.
• També són comuns les figures retòriques: recursos fònics, morfosintàctics o semàntics que donen un valor expressiu diferent als mots.

Característiques lingüístiques del text poètic

• Musicalitat dels mots i el ritme del vers.
• Subjectivitat: el text està condicionat per la visió subjectiva que el poeta té de la realitat.
• Connotació i concisió que poden determinar el significat de les paraules.
• Intenció estètica: pretén aconseguir la bellesa per mitjà del llenguatge.
• Artifici lingüístic: utilitza la mètrica, la rima i les figures retòriques.
• Valoració estètica de la realitat.

Tècniques i recursos per elaborar un text poètic

• Anàlisi i planificació del missatge que es vol transmetre.
• Selecció del to: transcendent, crític, còmic, etc.
• Selecció dels recursos literaris: decidir tipus de mètrica i rima.
  • Versos d'art menor: caràcter lleuger, divertit.
  • Versos d'art major: to transcendent.
• Seleccionar les figures retòriques.

Els recursos retòrics

• Recursos fònics: al·literació, metaplasme, onomatopeia, paronomàsia, etc.
• Recursos morfosintàctics: anàfora, asídenton, hipèrbaton, quiasme, etc.
• Recursos lèxics i semàntics: antítesi, hipèrbole, joc de paraules, metàfora, paradoxa, personificació, etc.

Exemples

• Metàfora: comparació en què se suprimeixen els comparatius i hi ha una relació de semblança.
• Hipèrbaton: canvi de l'ordre sintàctic per obtenir un efecte estètic.
• Personificació: atribució d'accions pròpies de persones a éssers no humans.
• Símil: comparació que embelleix.
• Hipèrbole: exageració.
• Antítesi: associació de dues idees que s'exclouen mútuament.
• Al·literació: repetició de sons per obtenir un efecte estètic.

El text teatral

El text teatral és una de les expressions del registre literari que posseeix unes característiques especials. És un text creat per a ser interpretat per actors, tot i que també es pot llegir. Està destinat a ser representat. A diferència d'altres gèneres literaris, la història que s'explica no es narra, sinó que ens arriba directament per mitjà dels personatges i els seus diàlegs.

Tècniques i recursos per a elaborar un text teatral

• El text principal: format pel diàleg entre els personatges, en estil directe.
  • Haurà de reflectir l'estatus de cada personatge.
  • Varietat d'entonacions.
  • Frases inacabades.
• El text acotat o acotacions: entre parèntesis i en cursiva. Indica al director o al lector com cal ambientar el temps, l'espai i quins personatges esdevenen.
  • Contindrà indicacions d'allò que fan els personatges, la seva caracterització, la seva manera de parlar i, també, precisions sobre l'escenari, els sorolls d'ambient, etc.
• Interjeccions: mostren els sentiments del parlant.

Un text teatral s'estructura en actes i escenes

• Actes: són les parts en què es divideix el text teatral. Cada acte correspon amb el plantejament, nus i desenllaç de la història.
• Escenes: són les parts d'un acte. Una escena és cadascuna de les parts que indiquen l'entrada o la sortida dels personatges.

Característiques lingüístiques del text teatral

En el text de les acotacions

• Hi predomina la funció enunciativa, ja que tenen com a finalitat exposar informació.
• Ha d'estar redactat amb claredat, per tal que el director o el lector de l'obra pugui interpretar aquesta informació.
• Predominen els noms i els adjectius.
• S'hi descriuen espais, escenaris i aspectes de personatges.

En el diàleg

• Trobem una estructura de pregunta-resposta.
• Abundància de vocatius: dona, senyores, el babau, etc.
• Situació dels interlocutors, la forma d'actuar dels interlocutors, la relació amb l'acció.
• De vegades, aparició de monòlegs, on cal destacar l'apart (discurs del personatge adreçat a si mateix a través del públic, amb el qual s'estableix una complicitat).
• Característiques típiques de la llengua oral.

La polisèmia

Una paraula és polisèmica quan té més d'un significat.

L'homonímia

Dos mots són homònims quan tenen la mateixa forma però significats diferents.

Parònims

Són aquelles paraules que tenen escriptura semblant, pronunciació semblant i significat distint.

Exemples:

• Perjudici (dany)
• Prejudici (prejutjant)

Homofonia

Són aquelles paraules que tenen escriptura semblant, pronunciació idèntica i significat distint.

Exemples:

• Herba (planta)
• Bulliu (del verb bullir)
• Servent (servitud)
• Cérvol (animal)