Reforma Agrària i Industrialització a Espanya (S. XIX)

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Ciencias sociales

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,69 KB

Transformacions de l'agricultura al segle XIX

Consolidació de la propietat privada de la terra

Els governs liberals del segle XIX partien d'una nova concepció jurídica dels drets de propietat que implicava:

  • Liquidació de les formes pròpies de l'Antic Règim.
  • Consolidació de la propietat privada.
  • Creació d'una economia de mercat.

En les seves decisions van influir els greus problemes agraris, la resistència de la pagesia a seguir pagant vells drets feudals i la necessitat d'accés a la terra de nous propietaris. Els liberals van dur a terme una reforma agrària liberal, adoptada des de 1836:

  • Abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals.
  • Desvinculació de la propietat privada.
  • Desamortització de les terres de l'Església i els ajuntaments.

La terra va esdevenir una mercaderia que podia ser venuda i comprada lliurement. Es van dur a terme mesures per donar llibertat als propietaris:

  • Llei d'apropament.
  • Fi del privilegi del bestiar.
  • Llibertat d'arrendament.

Tipus de propietat de la terra

La seva forma i efectes depenien del contracte d'arrendament entre el senyor i el pagès:

  • Domini directe: és el tipus de propietat que ostenta el senyor com a propietari legal de les terres.
  • Domini útil: és el tipus de propietat que ostenta el pagès arrendatari pel qual té accés a la propietat del senyor per cultivar-la, sempre que pagui les rendes corresponents.

Els efectes de la reforma agrària

  • L'abolició dels senyorius no va significar la pèrdua dels drets sobre la terra dels propietaris, que van adquirir-les en propietat privada. Molts pagesos van litigar per poder aconseguir la propietat de la terra. La pèrdua dels drets senyorials va fer que els pagesos es convertissin en jornalers o assalariats d'una propietat privada, o arrendataris a curt termini.
  • La desvinculació de la terra i les desamortitzacions (Mendizábal 1836 i Madoz 1855):

Van permetre que milers de propietaris sortissin al mercat i va comportar una modificació profunda de la propietat territorial, incrementant i diversificant el nombre de propietaris.

  • Van aconseguir finançar les guerres contra el carlisme.
  • Pal·liar la greu situació de la Hisenda pública.
  • Fomentar la construcció del ferrocarril.
  • Posar en producció una proporció considerable de terres de conreu ja que els nous propietaris havien invertit uns diners que volien recuperar i augmentar la seva productivitat. Això va propiciar un augment de la rompuda de terres, d'aquesta manera es va aconseguir un creixement sostingut de la població.

La desamortització no va complir el seu objectiu principal que era la reforma en profunditat de l'estructura de la propietat. L'esperança dels progressistes estava en aconseguir que la majoria de mitjans i petits pagesos esdevinguessin propietaris, però no va ser així perquè en la majoria de casos les terres van ser comprades per qui ja les tenia o qui tenia recursos suficients. Es considera la desamortització com a una gran oportunitat perduda per fer una reforma en profunditat de l'estructura de la propietat capaç de crear un bon nombre de propietaris mitjans i d'incrementar l'eficàcia de la producció agrària.

Els límits del creixement agrari

  • Agricultura:
    • Els cereals van representar la major expansió dels conreus.
    • La vinya va ser el segon gran protagonista, convertint-se en un producte d'exportació.
  • Ramaderia: retrocés important de la ramaderia ovina, com a conseqüència del descens de les exportacions de llana. Va augmentar la cabanya porcina.

L'augment de la productivitat es va produir bàsicament per l'increment de la superfície conreada, no per una modernització de les tècniques de conreu. Això provocava un lent augment de la productivitat, element cabdal de l'endarreriment agrícola espanyol que es pot atribuir a:

  • Marc natural.
  • Estructura de la propietat (no fomentava la millora tècnica).

L'evolució demogràfica

Creixement de la població: Es coneix bàsicament per la comparació de censos tant públics com religiosos. Al llarg del segle XIX es va passar de 10,5 milions d'habitants el 1797, a 18,5 milions el 1900.

Causes més importants de l'augment de població:

  • Desaparició de grans epidèmies.
  • Millora de les dietes.
  • Expansió de conreus com el blat de moro o la patata.

El primer factor demogràfic que ha de canviar per al canvi de règim ha de ser la disminució de la mortalitat catastròfica (guerres, epidèmies i fams), sobretot la infantil.

L'èxode rural i el creixement urbà

A partir de 1860 les migracions interiors van propiciar un augment de la població de les ciutats. La concentració de població a les ciutats va provocar un augment de les seves dimensions. El resultat d'aquesta distribució irregular de la població va ser un dualisme molt accentuat entre el camp i la ciutat, que va ser l'origen d'un gran nombre de tensions polítiques i socials.

Les migracions transoceàniques

Causes:

  • Superpoblació de zones perifèriques.
  • Entrada al mercat laboral d'un gran nombre de persones.

La destinació més important fou Hispanoamèrica, sobretot Argentina, Mèxic, Cuba i Brasil. Seduïts per les oportunitats partien a "fer les Amèriques", bàsicament per millorar la seva situació social en nous sectors del treball.

El naixement de la indústria moderna

Els inicis de la industrialització

La indústria tèxtil catalana: havien incorporat les primeres filadores mecàniques. El 1808 la guerra del Francès va desarticular els mercats i va frenar l'expansió. Les reformes liberalitzadores de la producció i el mercat que van establir els governs liberals van assegurar el lliure exercici de l'activitat industrial, permetent així una ràpida mecanització de la indústria.

Procés de mecanització: iniciat el 1830 amb la instal·lació de les primeres màquines de vapor.

Causes de la mecanització:

  • Escassetat relativa de mà d'obra.
  • Un augment dels sous, en un moment d'abundància de capitals, per mor de la repatriació de les colònies.

La mecanització va suposar una disminució notable de costos i dels preus de venda. Els preus més baixos van estimular una major demanda, augmentant la producció, va augmentar la protecció aranzelària i la substitució de la llana pel cotó.

La consolidació i les limitacions de la indústria tèxtil

Limitacions importants:

  • L'escassetat de carbó de la mineria catalana i les dificultats del transport per proveir-se d'hulla asturiana. Aquesta carestia del carbó va obligar a establir colònies industrials a la vora dels rius per aprofitar l'energia hidràulica.
  • Feblesa del mercat espanyol, constituït bàsicament per una pagesia amb baixa capacitat adquisitiva, demanda reduïda molt influïda per les fluctuacions de la producció agrària.

La fase de creixement del sector tèxtil només es va veure interrompuda durant la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865) a causa de les dificultats per proveir-se de matèries primeres. El 1874 es va iniciar una nova fase expansiva caracteritzada per una major mecanització del teixit, per la renovació de l'estructura empresarial i pel sorgiment d'un gran nombre de colònies industrials.

La indústria siderúrgica

Va ser el sector que a la segona meitat del XIX va acompanyar el sector tèxtil en el desenvolupament de la indústria moderna. Molt lligat al desenvolupament de la mineria de ferro i del carbó.

Les primeres siderúrgies: Els primers intents van tenir lloc el 1826 a Andalusia, i més concretament a Màlaga. Els costos van fer que la producció no fos rendible enfront d'altres zones i va fer entrar en decadència la siderúrgia malaguenya de forma definitiva a mitjans segle XIX. L'existència de jaciments d'hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d'Espanya entre els anys 1864 i 1879.

La siderúrgia d'Astúries va mantenir la seva primacia fins a les darreres dècades del segle XIX pel fet de ser l'única en aquell moment que disposava de carbó mineral.

L'hegemonia de Biscaia: La consolidació de l'eix comercial entre Bilbao i Cardiff va tenir un paper de primer ordre en la industrialització del País Basc.

La lenta expansió industrial

Al segle XIX, Catalunya i el País Basc, ja havien desenvolupat una estructura industrial moderna, assentada en la producció tèxtil i la siderúrgia. I per tota la resta d'Espanya hi havia tallers, manufactures i formes de treball a domicili.

La producció minera

Entre els anys 1874 i 1914 va tenir lloc l'explotació massiva dels jaciments miners del subsòl espanyol, abundants de ferro, mercuri, pirita de ferro, coure, plom zinc i carbó.

  • Carbó: l'augment de la demanda de carbó va ser afavorida per la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia.
  • L'augment de la demanda internacional.
  • Els avenços en les tècniques d'explotació.
  • Endeutament crònic de la Hisenda espanyola, que va impulsar la concessió d'explotació dels jaciments a companyies estrangeres a canvi de compensacions monetàries per a l'Estat.

Entradas relacionadas: