Realitat

Enviado por Lidia y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,36 KB

 

La realitat

La definició intuïtiva de la realitat ens porta a dir que està constituïda pel conjunt de tot allò que existeix o que és.
Aquesta afirmació és problemàtica, perquè, per exemple, existeixen els unicorns? I la idea de bellesa? I, encara que no es puguin veure a simple vista, existeixen els àtoms com existeixen els arbres o els cavalls? I, la llibertat o la ment, existeixen?

Encara que sembla clar que l’unicorn i el cavall no existeixen de la mateixa manera, tampoc podem negar que tots dos tenen algun tipus d’existència.

Aclarir aquestes intuïcions que tenim de la realitat ha estat una de les pretensions de la metafísica, per la qual cosa comptem amb moltes i diverses teories sobre això. En aquest apartat, només perfilarem dues concepcions bàsiques de la realitat, segon siguin més o menys restrictives en la seva consideració:

  1. En un sentit restrictiu, es considera que la realitat és tot allò que ens envolta i del qual en podem tenir experiència; o bé perquè es tracta d’éssers observables pels sentits (arbres), o bé perquè poden observar-se gràcies a instruments que amplifiquen els sentits, com els microscopis o telescopis (àtoms, planetes), o perquè puguem constatar les conseqüències de la seva existència (llei de gravitació universal). Aquesta concepció de la realitat coincideix amb la concepció científica de la realitat física o material.

En un sentit ampli, es considera que no tan sols tenen existència els éssers materials i observables de la ciència, sinó també realitats subjectives que coneixem íntimament (sentiments, idees, creences...), productes

culturals (personatges literaris, mitològics...), realitats immaterials o espirituals (la ment, Déu, la llibertat...). Fins i tot, es considera real l’essència mateixa de les coses, és a dir, allò que no podem observar però que dota de sentit la realitat material.


L’estudi del ser

Acabem de veure que la metafísica és un tipus de saber més global i ambiciós que el científic, perquè també tracta d’aquells aspectes de la realitat que per inobservables queden fora de les consideracions científiques. Així, la metafísica tracta d’oferir  una explicació de la realitat en la qual quedi clar què significa ser, independentment de les maneres de ser.

En aquest punt, veiem algunes aportacions d’Aristòtil (384a.C.-322 a.C.):

Hi ha una ciència que estudia el ser en tant que ser i allò que li és propi. Aquesta ciència no es confon amb cap de les anomenades ciències particulars, ja que cap d’elles considera en general el ser en tant que ser, sinó una part del mateix.

Aristòtil, Metafísica

D’aquest text es dedueixen dues coses:

  1. La metafísica es caracteritza per ser se més general (d’aquí que Aristòtil l’anomeni filosofia primera) que les ciències particulars (o filosofies segones): física, biologia, etc.
  2. La metafísica s’ocupa del ser en tant que ser, és a dir, li interessa el ser en un sentit  general i no les maneres concretes de ser ni les seves parts concretes.
  3. Ara bé, el mateix Aristòtil diu que “el ser es diu de moltes maneres”. Així, per exemple, diem tant “el gat és blanc” com “el gat es”. Quins són aquests usos del ser més bàsics?

    1. L’ús predicatitu: En aquest cas “El gat és blanc” respon a la fórmula x és y, en la qual, el verb ser té una funció de còpula que uneix el subjecte x (el gat) amb el seu predicat y, és a dir, amb la propietat que se li atribueix (ser blanc).
    1. L’ús existencial: “El gat és” és una oració que s’ajusta a la fórmula x és i que equival a dir que x existeix, tenint en compte que no podem considerar l’existència en el sentit restrictiu de la ciència, sinó en un sentit ampli.

    Seguint amb Aristòtil, podem reinterpretar aquesta distinció entre l’ús predicatiu i l’ús existencial de ser:

    1. Ser com a accident. Quan utilitzem el verb de manera predicativa, atribuïm a una realitat determinades propietats o qualitats: ser blanc, ser alt, ser gran... Aquestes qualitats (blancor, altura...) són maneres de ser que no tenen existència per elles mateixes, perquè necessiten d’una altra realitat (gat, en Pere, cavall...) per ser. A més, són accidentals, ja que en lloc de ser blanc podria ser negre; en comptes d’alt, baix...
    1. Ser per si mateix o substància. Quan utilitzem el verb ser de manera existencial, ens referim a un ser que té existència per si mateix, ja que no depèn, com passava amb les propietats, d’una altra realitat per existir. Per a Aristòtil, ser gat, ser home, ser cavall... Són ser autèntics, substàncies.

Realitat i aparença

Els ratpenats són mamífers com nosaltres, però tenen un aparell sensorial bastant diferent. Per a compensar la seva deficient visió, els ratpenats posseeixen una espècie de sonar que capta el ressò dels seus propis xiscles d’alta freqüència. Gràcies a aquest sonar, el ratpenat és capaç de discriminar la forma, la grandària, la textura i la distància dels objectes que l’envolten, formant-se una representació del món que li permet sortir-se amb èxit. Tan mateix, aquesta representació és presumiblement bastant diferent de la nostra.

Com és la realitat? Com la veu un ratpenat o com la veiem nosaltres? Siguin quines siguin les diferències entre el món dels ratpenats i el nostre, generalment pensem que la realitat no és ni com la percebem nosaltres ni com la percep un ratpenat. Pensem que la realitat és la mateixa en tots els casos i allò que canvia és la percepció que en tenim, és a dir. La forma com se’ns apareix. Per això, solem distingir la realitat ( recordem, segons Kant, el noümen) de la seva aparença (el fenomen).

-Realitat:

el conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència per si mateixos, independentment que hi hagi algun ésser o subjecte que els capti o percebi.

-Aparença:

la forma en què es manifesta o apareix la realitat als subjectes que la perceben.

Respecte d’aquesta distinció, hi ha diverses postures filósòfiques segons la valoració que es faci de la relació entre aparences i realitat. Vegem-ho a partir de les possibles interpretacions d’aquesta imatge:

  • Aparences com a ocultació


    Malgrat el que mostra el dibuix, en introduir un bolígraf en un medi més dens que l’aire, aquest no es trenca, només ho sembla. Segons aquesta concepció, aquest és un exemple sobre com poden enganyar-nos els sentits, ocultant-nos l’autèntica realitat. En aquest cas, és senzill descobrir l’engany, ja que només hem de treure el bolígraf de l’aigua. En altres casos, pot ser que no sigui tan fàcil. Per aquesta raó, perquè no podem  estar segurs que la realitat sigui tal i com ens la mostren els nostres sentits, hem de dubtar i sospitar de les aparences.

Aparences com a representació


Efectivament, el bolígraf no s’ha trencat, sinó que els sentits ens ho fan veure així. Tan mateix, això només demostra que la realitat i la manera com se’ns apareix no coincideixen plenament, però no per això hem de considerar les aparences com un engany. La percepció del bolígraf

trencat no és una il·lusió gratuïta, sinó que respon a les lleis òptiques de la refracció. Conèixer i analitzar les aparences d’acord amb aquestes lleis ens permet conèixer la realitat. Segons aquesta concepció, les aparences no oculten la realitat, sinó que són l’única manera que posseïm de representar-nos-la i, per tant, d’accedir-ne.

Entradas relacionadas: