Realisme, Avantguardes i Naturalisme: Corrents Literaris del Segle XIX i XX

Corrents literaris del segle XIX i XX

EL REALISME: moviment contrari al romanticisme, desenvolupat entre 1850 i 1900 principalment en la novel·la. No es basa en l'anècdota ni en l'acció, sinó en l'individu i en la visió de la societat, amb profunditat psicològica. Pretén conèixer la realitat que el romanticisme amagava i evidenciar les diferències entre rics i pobres. Denuncia la subjectivitat romàntica, les convencions morals i religioses. Les històries tracten sensualitat, adulteri i sotmeten els personatges a l'entorn.

Autors: Gustave Flaubert, Charles Dickens, Henry James, Lev Tolstoi, Narcís Oller i Emilia Pardo Bazán.

Avantguardes del segle XX

Canvi de segle i canvi de món, marcats per la Primera Guerra Mundial (IGM), transformen la manera de pensar i d'escriure. Es posa fi al realisme i apareix una nova realitat. Fins a 1930, les avantguardes defensen la revolta i la inconformitat, la revelació i un art i una literatura no utilitaris, on la bellesa no té finalitat. Sigmund Freud, psicoanalista, aporta les idees sobre els instints, el trauma, els somnis i les malalties mentals, com la depressió.

Simbolisme

Origen en les avantguardes. Pretén captar la realitat a través de les sensacions: un artista, una sensació. El símbol reflecteix idees com la mort, l'amor, la solitud o l'alegria. Els poetes maleïts fugen de la realitat mitjançant les drogues.

Guillaume Apollinaire: poeta, dramaturg i crític d'art, novel·lista polonès i surrealista. Va crear els calligrames i va descobrir Picasso, avantguardista, i comprendre Gaudí.

Surrealisme

El 1924, André Breton publica el manifest surrealista. Va durar fins a la dècada de 1930. Utilitza l'associació lliure de paraules, la metàfora i l'impossible, els somnis. Busca despertar reaccions i pensaments inesperats, explorar l'inconscient i no es guia per la raó.

Charles Baudelaire: el més important i conegut, trenca les normes de l'època. Les flors del mal (1857), dividit en sis parts, s'acosta al mal i al satanisme, i va causar escàndol en el seu moment. Utilitza la sinestèsia i considera el món on viu avorrit, primitiu i inca per comprendre l'artista.

Paul Valéry: defensava que la poesia pot expressar-se amb el mínim de paraules. El cementiri mari.

La novel·la del segle XX

Després de la IGM es produeix una renovació de la novel·la, que s'allunya del realisme del segle XIX. Influeixen Freud, les avantguardes, la classe obrera, l'angoixa existencial i el filòsofs. Apareixen homes desencantats i pessimistes. Es busca l'originalitat i la fugida de la realitat. La novel·la es torna compromesa i crítica socialment. S'utilitza el narrador testimoni, el monòleg interior, el flux de pensaments, el temps desordenat que apareix i desapareix, els salts temporals (flashback) i la fragmentació. La ciutat és l'escenari preferit i la reflexió sobre l'home i la vida és central.

Marcel Proust: nascut a París, malalt des dels deu anys, asmàtic, sempre en repòs, no podia jugar i llegia. Es va interessar per la política i les lletres, era sensible i fràgil. La seva mare va morir el 1905, cosa que el va sumir en la depressió. Va innovar amb el personatge, que l'entelé i el preocupa.

Thomas Mann: burgès ric i alemany, el seu pare es va arruïnar. Periodista i oient, viatjà als EUA. El 1929 publica La muntanya màgica. S'oposava a Hitler. Escriu novel·les de pensament intel·lectual, condemnat a la solitud. La mort a Venècia narra la història d'un home gran. Ell mateix va ser tuberculós.

Naturalisme

És l'evolució del realisme durant l'últim terç del segle XIX, radicalitzat per Émile Zola. Concep l'home i proposa un mètode per estudiar-ne el comportament. És antiburgès i influït pel determinisme i el materialisme, així com per la ciència experimental. Sotmet els personatges a condicions per veure les reaccions amb la seva herència biològica o condició social.

Formació de paraules

Afinar: a (prefix) + fin (lexema) + ar (sufix). perd (lexema) + edor (sufix). Vocal 1 + vocal 2 = vocal 3.

Simples: un lexema (sol); lexema + morfema flexiu (comien); morfema independent (con).

Derivades: prefixos (prehistòria); sufixos (cuiner).

Compostes: disjunció (tinta xina); contraposició (àrab-israelià); yuxtaposició (herbabona).

Parasintètiques: prefix + lexema + sufix (aterrar).

Sigles: suma de les inicials de paraules (DNI).

Acrònims: sigles que es pronuncien com una paraula (UNED).