Quines raons té mill per afirmar que la felicitat consisteix en el plaer i l'absència de dolor?

2.3.3 L’utilitarisme no és una ètica egoista

Cal no oblidar que [segons l’utilitarisme] entre les finalitats superiors cal afirmar també i, sobretot, aquelles derivades de la inclusió dels interessos de la comunitat entre els propis.

L’utilitarisme no és, doncs, una ètica egoista, ja que la felicitat que configura el criteri utilitarista del que és una conducta bona no és pas la felicitat del mateix agent, sinó la de tots els afectats per ella, la major quantitat de felicitat possible en conjunt.

Aquesta és una diferència que hi ha entre l’ètica utilitarista i l’ètica d’Epicuri: ambdues posen la felicitat com a fonament, però en el cas d’Epicuri la felicitat tenia només una dimensió estrictament individual.

Diu Mill: actua com voldries que actuessin amb tu, i estima el teu veí com a tu mateix [màxima cristiana], constitueixen la perfecció ideal de la moral utilitarista.

Una màxima, que duta fins a les darreres conseqüències ens pot portar a sacrificar el nostre bé, i fins i tot la nostra vida, pel bé dels altres. Però cal entendre això bé.

La moral utilitarista reconeix, per tant, en els éssers humans, el poder de sacrificar el seu bé més gran pel bé dels altres. De fet, en això rau la virtut més elevada que podem trobar en un home. [I en això s’assembla al que ens diu el cristianisme]. Però es nega a admetre que el sacrifici sigui un bé en ell mateix [com de vegades fa l’efecte que passa en el cristianisme]; l’única renúncia que aplaudeix és la que es consagra a la felicitat dels altres, o a algun dels mitjans que la facilitin.

Dit d’una altra manera, el sacrifici pel mateix sacrifici no té cap valor moral; l’únic sacrifici que té sentit moral és aquell que es fa tenint a la vista el bé d’un altre. L’important no és el sacrifici, sinó el bé.

Sigui com sigui, la utilitat exigeix que les lleis i els acords socials situïn la felicitat, o (parlant pràcticament) l’interès de cada individu, tan en harmonia com sigui possible amb l’interès del conjunt.

Això vol dir que a l’hora de fer qualsevol acció, la seva moralitat depèn de fet que em fixi si aqueixa acció implicarà un bé per a la societat en el seu conjunt?

L’utilitarisme no implica que la gent [a l’hora de decidir-se a actuar] hagi de fixar la ment en una generalitat tan vasta com el món, o la societat en general. La gran majoria de les bones accions no busquen pas el benefici del món, sinó el d’individus, del bé dels quals està fet el bé del món

És a dir, quan fem una determinada acció no se’ns demana que la fem tenint en compte la seva repercussió en tota la societat, sinó que n’hi ha prou que és fixi en un bé particular.

Només aquells que poden influir en el conjunt de la societat amb les seves accions [governants, polítics...], s’han de preocupar habitualment d’un objecte tan vast com aquest [és a dir, el bé de la societat].

En definitiva, les principals fonts del patiment humà –com la indigència, la malaltia, la rudesa, la indignitat...– són, en bona mesura, eliminables, si es posa prou atenció i esforç. I tot esperit prou intel·ligent i Generós per contribuir a l’esforç, traurà de la mateixa lluita una noble satisfacció de la qual no voldria privar-se per més alta que fos la temptació d’un plaer egoista.

L’utilitarisme, doncs, no és una moral egoista, ja que la felicitat de què parla fa referència a la felicitat no només de l’agent, sinó del conjunt. Però, al marge de la felicitat en conjunt, en què consisteix, al cap i a la fi, la felicitat personal?