La Raó és una facultat humana que consisteix en

Principals discussions escolàstiques: -Controvèrsia fe i raó:

aquest punt tant debatut, té tants plantejaments com autors hi reflexionen. Però sí podem veure uns posicionaments bàsics on encaixen la major part de les respostes.

-Demostració racional de l’existència de Déu:

recordem que hi haurà dues grans maneres de plantejar aquesta qüestió: a)

Arguments a priori

Del concepte de Déu es dedueix la necessitat de la seva existència. Des de la causa s’intenta demostrar l’efecte. Tenen caràcter racionalista, no és necessària la intervenció de l’experiència. El més famós és el de Sant Anselm de Canterbury que tornarà a utilitzar posteriorment Descartes. B) Arguments a posteriori. Amb l’observació de la natura es descobrirà un fet que només es pot explicar des de l’existència del creador de la natura; per tant, de l’efecte s’arriba a la causa. Per aquest tipus de raonament cal la intervenció de l’experiència. Els arguments més coneguts són les cinc vies tomistes.

La qüestió dels universals:

El problema dels universals gira al voltant de l’existència real d’aquells termes q serveixen per definir un conjunt d’individus. El problema és q si només tenim coneixement sensible del particular, quina realitat té l’universal?
La polèmica arrenca d’un text d’Aristòtil, traduït i comentat per Boeci. Va originar quatre grans postures: -

Realisme exagerat:

l’universal té la mateixa realitat física que els particulars. Existeixen per si mateixos i fora de la ment. Aquesta postura la defensa Guillem de Champeaux. -

Realisme moderat

El fonament dels universals són els individus, però aquests tenen característiques comunes que constitueixen l’universal. Però l’universal només existeix dins el compost hilemòrfic individual i, en tot cas, en la ment divina com a patró de la creació del individus. Aquesta postura és defensada per Joan de Salisbury i Sant Tomàs d’Aquino.

-Conceptualisme

L’universal és una abstracció que fa l’intel·lecte a partir de les qualitats comunes que tenen els individus. Però no són qualitats dels individus, sinó conceptes creats per la ment i només existeixen a la ment. S’expressen mitjançant paraules que designen una pluralitat d’individus. Ho defensa Pere Abelard. -

Nominalisme:

L’universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un signe. La limitació del nostre llenguatge fa que no tinguem noms propis per a cada individu. Per economia lingüística, designem els individus que més semblances tenen de la mateixa manera, però no correspon a cap qualitat comuna, ni cap model de creació. Cada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que ens permeti afirmar l’existència de l’universal. Aquesta postura la defensen Roscelin de Compiègne i Guillem d’Occam. La filosofia de MONTAIGNE representa el contrapunt escèptic a l'optimisme de l'humanisme en les capacitats de la raó per assolir la veritat. -La lectura dels autors escèptics antics li van influir de forma molt notòria. -Comença el seu anàlisi fent una descripció de la naturalesa humana, amb les seves grandeses i misèries. I afirma que la condició humana és la solitud i el desemparament.
La ciència ha acabat amb la certesa de l'univers aristotèlic i ha abandonat l'home en un lloc que no és centre del món, sense referències clares i abandonat a la seva sort amb un pobres instruments:

Una raó feble i uns sentits enganyosos

-El seu escepticisme no cau en el conformisme de la suspensió del judici com en els autors antics, sinó en una actitud de cautela intel·lectual i de tolerància. Sense certeses absolutes, el savi ha de dubtar de tot, expressió d'una saviesa a la manera de la docta ignorància. --Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables;
Els sentits són enganyosos i subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant. I la raó no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La raó és que la realitat és fluctuant, inestable, fugissera. El coneixement invariable i permanent no és possible.
MONTAIGNE (1533-1592) -El relativisme de Montaigne no afecta només el coneixement sinó tota la realitat, les lleis, els gustos, les creences, la moral, ... No tenim criteris universals. Només el prejudici fa que rebutgem aquelles pràctiques diferents o llunyanes a la nostra tradició social o cultural. Davant d'això cal actuar amb prudència i tolerància respecte a les opinions i creences alienes. -El programa filósòfic de Descartes partirà d'aquí justament.
Descartes no pot acceptar aquesta paràlisi del progrés i del coneixement.

Cercarà la certesa de les proposicions indubtables

Però per a què la certesa sigui possible, cal superar les dificultats que exposa Montaigne en la seva profunda reflexió. Aquí neix el seu “ dubte metòdic”.