Ramon Llull i la literatura catalana medieval: una anàlisi completa

Ramon Llull i la literatura catalana medieval

Ramon Llull (Mallorca, 1232? - 1315?)

Iniciador del català literari i primer gran escriptor de la llengua catalana. La seva vida, molt agitada i turbulent, ens ajuda a entendre la seva obra.

Vida

Fill de pares barcelonins, nasqué a Palma el 1232 aproximadament. Va ser senescal a la cort de l'infant en Jaume, després Jaume II de Mallorca, i es casà amb Blanca Picany, de qui tengué dos fills. Va conrear la poesia amorosa dins la tradició trobadoresca i es lliurà a amors irregulars. Tenia més de 30 anys quan tingué cinc aparicions de Crist crucificat que el convenceren que havia d'abandonar la vida mundana i lliurar-se a una tasca d'espiritualitat, concretada principalment en tres grups:

1. Treball missional a terres d'infidels.
2. Pla de redacció de llibres per a la conversió d'aquells.
3. Creació d'escoles de llengües orientals a fi de formar un exèrcit de missioners idonis.

Convençut que estava sobrenaturalment cridat a aquesta tasca, Llull vengué les seves possessions per tal d'assegurar el manteniment de la seva família i durant nou anys es formà intel·lectualment a la seva illa.

La prosa lul·liana

Va escriure en quatre llengües: llatí, àrab, català i provençal. La seva prosa és extensa i personalíssima. La prosa catalana adquireix uns valors d'eficàcia expressiva, universalitat lèxica i flexibilitat estructurals que no han estat superats en set segles de conreu literari. La perfecció i modernitat de Llull l'eleva a un sorprenent grau de maduresa en:

1. Usar una sintaxi apta i flexible per a l'argumentació, que no defuig les oracions subordinades de tota classe, ni l'ús del subjuntiu en els temps verbals.
2. Ampliar i crear lèxic apropiat per expressar conceptes abstractes amb la incorporació de cultismes presos del llatí, l'ús de la derivació per crear paraules noves i el recurs de forçar l'evolució de les paraules llatines per convertir-les en patrimonials. (Va ser el primer que va emprar una llengua vulgar per escriure textos dedicats a totes les branques del saber).

Amb aquesta tasca, Ramon Llull és l'autèntic creador de la nostra prosa literària, ja que la fa apta per a tots els usos possibles.

Obra de Ramon Llull

S'han conservat uns 243 títols, de temàtica àmplia i variada.

Obres filosòfiques i científiques

• Art abreujada d'atrobar la veritat (hi exposa les seves idees científiques i filosòfiques)
• L'Arbre de la Ciència (pretén ser un instrument per a entendre de manera fàcil totes les ciències)

Obres místiques

• Llibre de contemplació en Déu (és una mena d'enciclopèdia per alabar Déu, dividida en 365 capítols)
• Llibre d'Amic i Amat (és un dels textos místics que més s'ha difós. Forma part de Blanquerna. És un dens diàleg entre l'amic i l'amat, l'home i Déu)

Obres didàctiques

• Llibre de l'ordre de cavalleria (manual del perfecte cavaller. És una novel·la)
• Doctrina pueril (dedicat al seu fill, s'hi enfronta al problema de l'educació)
• Llibre del gentil i els tres savis (obra de polèmica religiosa. El protagonista manté una conversa amb tres savis, cada un d'una religió diferent: cristiana, jueva i musulmana)

Obres narratives

• Llibre d'Evast e Aloma i de Blanquerna son fill (novel·la utòpica: l'organització de la societat des del punt de vista cristià)
• Fèlix o Llibre de meravelles (l'autor el concep com una enciclopèdia a través del viatge de Fèlix pel món per aprendre'n les meravelles. El llibre setè és el Llibre de les bèsties (faula de caràcter polític i sociològic sobre els homes, però representats per animals))

Obres poètiques

• Lo Desconhort (és l'obra poètica més important. Parla del que havia estat la seva vida abans de convertir-se)
• Cant de Ramon (obra poètica autobiogràfica)

Característiques del didactisme de Ramon Llull

1. La presència de personatges, sovint marginals, que representen la veritat i la raó.
2. Una estructura en cercles concèntrics, en la qual uns exemples s'insereixen dins altres, per tal d'apuntalar la idea central del seu discurs.
3. Fa que els personatges humans de les seves obres expliquin faules mentre que els personatges animals de les faules expliquin exemples o contes sobre personatges humans.

També són freqüents en Llull els elements autobiogràfics. Cal destacar la influència que el passat trobadoresc de Ramon Llull té sobre la seva obra: provençalismes en la poesia i ressonàncies de l'amor cortès en la seva obra mística.

Literatura satírica

Propugna un moralisme diferent, on la ironia i l'humor conviden a considerar des de diferents punts de vista el sistema de valors de la societat medieval. Converteix els nobles i religiosos en objecte de burla.

Bernat Metge (Barcelona, 1340? - 1413)

Autor humanista. En les seves obres trobem les idees medievals barrejades amb actituds humanistes.

Obres

• Lo Sermó (paròdia sobre els sermons de l'època que de vegades recorda l'actitud escèptica i desencantada del Llibre de bons amonestaments d'Anselm Turmeda (en vers))
• L'Apologia (diàleg filosòfic a l'estil de Plató)
• Valter e Griselda (novel·la moral. Primera mostra de petrarquisme en la Península Ibèrica)
• L'obra més important, Lo somni

Humanisme

A mitjan segle XIV, comencem a trobar símptomes d'una visió del món, de l'home i la cultura completament diferents a les que ens havia acostumat la societat estamental i el teocentrisme medieval.

Gèneres didàctics i recursos

La prosa medieval té la finalitat de moralitzar, a partir de valors cristians més ortodoxos, una població molt majoritàriament analfabeta. Per assolir aquest objectiu, els moralistes medievals feien servir diferents gèneres didàctics:

1. Faula: narració protagonitzada per animals personificats que transmet una lliçó moral.
2. Exemple: conte que il·lustra una lliçó moral.
3. Sermó: exposició oral sobre preceptes morals i doctrinals.
4. Poema didàctic: poesia destinada a memoritzar preceptes morals i doctrinals.

Literatura narrativa

La monarquia esdevé absoluta i la burgesia és el motor del canvi social, polític i de valors.

Noves rimades i codolada

La narrativa de creació neix al segle XIV i en vers. El seu nom, noves rimades, fa referència tant al caràcter narratiu com a la forma versificada. Hem de diferenciar:

1. Les de caràcter còmic i satíric d'ambientació ciutadana i to picaresc, molt del gust de la burgesia. Ridiculitzen els nobles i els religiosos, i els burgesos triomfen. Escrites en una llengua més moderna amb una petita provençalització i construïdes en versos apariats (aa, bb, cc…) alternen octosíl·labs i tetrasíl·labs: codolada. La majoria són de caràcter obscè i anònimes.
2. Les cavalleresques, de caràcter fantàstic, ambientades en castells, palaus i llocs exòtics, amb personatges trets de la tradició artúrica (matèria de Bretanya). Agradaven a l'aristocràcia. Recreaven els temps heroics i daurats de la cavalleria. Destaquem: Blandín de Cornualla, d'autor anònim, i La faula de Guillem de Torroella. De caràcter còmic destaquem: Llibre de Fra Bernat, Planys del cavaller de Mataró…

La novel·la cavalleresca

Es transformà durant el segle XV, en barrejar-se amb la mentalitat burgesa de l'època: incorporació de realisme i capacitat d'ascendir socialment gràcies a l'esforç van donar lloc a les novel·les cavalleresques.

Anteriors narracions, caracteritzades per:

• Elements fantàstics
• Geografia exòtica
• Ambientació intemporal
• Qualitats sobrehumanes del protagonista

Noves (segle XV)

• Versemblança (creïbles)
• Geografia coneguda
• Ambientació en època coneguda i propera
• Qualitats purament humanes del protagonista

Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca. Tirant lo Blanc també ho és.