Racionalitat i Filosofia Pràctica

La Tasca de la Racionalitat Pràctica

Què s'entén per acció?

Amb el terme acció ens referim en aquest context a algunes de les coses que fem conscientment. Aquestes coses que fem com respirar mentre dormim, no les fem conscientment. En un sentit molt ampli, una acció és quelcom que fem conscientment.

Accions involuntàries:

• Forçoses: Són les que realitzem per força; el seu origen és fora de nosaltres.
• Per ignorància: De les circumstàncies de l'acció. Com quan un conductor atropella un vianant perquè no l'ha vist.

Accions voluntàries:

Són aquelles que tenen l'origen en la persona que les realitza i n'és responsable. Una part són les accions mixtes, que es fan per temor a un mal major: el subjecte pot elegir fer-les o no, però no li agrada en absolut haver de fer-les. A la vista de la classificació d'Aristòtil podem dir que són les conscients i voluntàries, és a dir, les que un subjecte realitza amb la intenció d'arribar a un fi.

Els elements de l'acció

Intenció:

Quan atribuïm a una persona la tendència a fer una cosa, diem que té una inclinació a fer-la. La inclinació pot ser inconscient: no m'adono que tendeixo a anar per l'ombra; o bé conscient. I en aquest segon cas, encara pot ser:

• Espontània, quan em passa alguna cosa, encara que jo no m'ho proposi.
• Assumida conscientment, com comprar-me un llibre.

Fins i mitjans:

Els fins d'una acció són els desitjos que ens proposem realitzar d'un mode conscient i explícit.

Conseqüències:

El resultat d'una acció és l'estat final del procés que implica. Ara bé, l'agent pot perseguir un resultat i trobar-se conseqüències no volgudes per ell. En quina mesura n'és responsable? En principi, a un subjecte pot imputar-se tant el resultat volgut de les seves accions com les conseqüències previsibles. De les conseqüències imprevisibles no pot responsabilitzar-se les persones, tret que siguin culpables de la seva ignorància.

Sentit:

El sentit d'una acció és el que ens permet comprendre per què passa i per què s'ha desenvolupat d'una manera i no d'una altra.

El saber sobre l'acció

Saber teòric:

És el propi de la raó contemplativa o científica, que té per objecte aquells éssers els principis dels quals no poden ser d'altra manera.

Saber pràctic:

És propi de la raó calculativa o deliberativa, que s'ocupa d'aquells éssers els principis dels quals sí que poden ser d'una altra manera, és a dir, de l'acció.

Saber moral i saber tècnic:

Totes dues es diferencien entre si:

• Pels seus fins: El prudent és el que duu a terme accions bones en si mateixes i, per tant, no les fa per un fi diferent. El tècnic produeix objectes, amb la qual cosa l'acció de produir és un mitjà per obtenir un fi diferent. Una cosa és produir objectes útils, l'altra actuar bé.
• Pel tipus de virtut: que és necessari adquirir per portar a terme bé aquestes activitats. Qui és capaç de produir objectes bells o útils posseeix la virtut de la tècnica; qui sap actuar bé té la virtut de la prudència.
• Pel tipus de bé: que proporcionen. La tècnica produeix béns particulars, mentre que és prudent qui organitza el conjunt de la seva vida per aconseguir la felicitat. La meta del prudent és una meta moral (la felicitat).

La Filosofia Pràctica

La primacia de la filosofia pràctica

Si per a Aristòtil el saber més digne és el teòric, ja que es busca per si mateix, un bon nombre de corrents filosòfics actuals donen la primacia al saber pràctic. La filosofia pràctica ha cobrat tal protagonisme que un dels camps de la filosofia de la ciència s'anomena Ciència, tecnologia i societat i s'hi consideren les conseqüències de la investigació científica i tècnica per a l'acció personal i social. És important descobrir si és possible la clonació, per exemple, però sobretot esbrinar quines conseqüències té per a la vida dels éssers humans i des d'on hem d'assumir aquest increment del poder científic perquè elevi el nivell d'humanitat de les persones i les societats.

L'Àmbit de l'Ètica

Moral i ètica

En la vida quotidiana els termes moral i ètica s'utilitzen com a sinònims.

Moral:

La moral com una dimensió de la vida humana, relacionada amb la llibertat d'elegir i amb la capacitat de reconèixer que hi ha maneres de ser i viure més pròpies d'éssers humans que altres.

Ètica:

És la reflexió filosòfica sobre el que és moral. Se situa en el pla d'allò pensat. Porta cognoms filosòfics: ètica aristotèlica, ètica kantiana, ètica utilitarista, etc. Cada escola filosòfica ha elaborat la seva teoria ètica corresponent per comprendre la dimensió moral de la vida humana.

Moral com a contingut:

Les persones elegim en relació amb un conjunt de normes, valors i principis que orienten la conducta i configuren una manera de viure.

Moral, immoral i amoral

Moral com a oposat a immoral:

Podem dir que una conducta és moral o immoral en relació amb un contingut determinat, és a dir, si s'ajusta o no al contingut que es considera moralment correcte.

Moral com a oposat a amoral:

Un ésser moral és aquell que té una estructura moral, és a dir, la necessitat d'elegir entre diferents possibilitats i justificar les seves eleccions, el que ha d'elegir entre comportar-se bé o malament, mentre que un ésser amoral és el que està mancat d'aquesta capacitat.

Hi ha valors morals universals?

Quan arribem a certa edat i maduresa ens adonem que els continguts morals, és a dir, els valors, les normes i els costums, canvien segons les èpoques, les cultures i els grups, de manera que sembla impossible trobar valors comuns. Però d'altra banda, utilitzem expressions morals com això no és just, que semblen implicar tota la humanitat. Davant d'aquesta situació ens preguntem: la moral és quelcom subjectiu, com es diu a vegades, o certs valors morals valen per a tots? Al llarg de la història han anat perfilant-se dues respostes, cadascuna de les quals es pronuncia per un dels membres de la disjuntiva. En aquest apartat veurem les que neguen la possibilitat de trobar uns valors universalment compartits.

El relativisme moral:

Com que cada grup té els seus costums i les seves tradicions, les opcions morals que prenen són incomparables amb les dels altres, de manera que el que és just i el que és injust, el que és bo i el que és dolent són sempre relatius a algun grup, depenen de les seves formes de vida, i resulta impossible als diferents grups posar-se d'acord, assolir uns principis amb validesa universal. El relativisme va néixer a Grècia amb els sofistes (segle V aC), especialment amb Protàgores, quan aquests pensadors van comprovar en els discursos públics la diversitat de punts de vista i el fet que cadascun d'ells pogués defensar-se amb arguments aparentment convincents, sense poder trobar un criteri per dirimir les disputes.

L'escepticisme:

Afirma l'escepticisme que, com que no podem trobar cap criteri per preferir unes opcions o unes altres, cap és millor i és impossible distingir realment entre el que és just i el que és injust, entre el que és bo i el que és dolent.

El subjectivisme:

Per al subjectivisme, les qüestions morals, a diferència de les científiques, són subjectives perquè mentre en el terreny científic és possible posar-se d'acord atenent les dades o els experiments, en el cas dels judicis morals no s'hi pot recórrer i, per tant, és impossible arribar a posar-se d'acord amb raons. No obstant això, la racionalitat avaluadora, encarregada de fixar els fins o valors últims, ha retrocedit fins al punt que en aquest àmbit no tenim raons per convèncer de les nostres posicions: acceptem una escala de valors per una espècie de fe, però no podem convèncer racionalment els altres que la comparteixin.

L'emotivisme:

Segons els emotivistes, les afirmacions morals només pretenen expressar emocions i sentiments. Verdaders o falsos són els enunciats lògics i matemàtics, i també els enunciats que descriuen fets que podem comprovar empíricament, però els enunciats morals només expressen el que sent qui parla. L'emotivisme va néixer en el segle XVIII, especialment amb l'obra de David Hume, que afirmava que la maldat o bondat d'un acte es percep pel sentiment que experimentem davant seu, no perquè la raó ens ho mostri. En el segle XX apareix de nou l'emotivisme com un dels corrents de l'anàlisi del llenguatge moral, representat per autors com Alfred Julius Ayer i afegeixen res comprovable, sinó que expressen aprovació o desaprovació. Per això tenen una doble funció: expressar sentiments o emocions subjectives i influir en els interlocutors per provocar-los la mateixa actitud de qui parla.

Punts dèbils d'aquestes posicions:

• Són incapaces de retre compte del significat d'alguns termes morals.
• Són incapaces d'explicar el fet que argumentem sobre qüestions morals. Perquè quan argumentem per aclarir per què tenim alguna cosa per justa, estem donant a entendre que creiem tenir raons suficients per convèncer qualsevol interlocutor racional i no només intentant provocar en els altres la mateixa actitud. Cal distingir entre: mirar de causar psicològicament en els altres una actitud, per exemple, mitjançant la propaganda; i intercanviar raons perquè cadascú pugui prendre una decisió ponderada de manera autònoma.

La Saviesa Moral

Saber ser feliç

És prudent qui sap actuar buscant allò que li convé, però no allò que li convé en un moment puntual, ni tan sols a mitjà termini, sinó en el conjunt de la seva vida. Optar per un plaer immediat, que a la llarga causa dolor, és d'imprudents; conjugar el sacrifici i el gaudi de manera que resulti la major felicitat possible és de savis. És prudent la persona que sap trobar el just mitjà entre el defecte i l'excés, entre la temeritat i la covardia, entre el malbaratament i l'avarícia; la persona que sap apreciar l'amistat, l'afecte, la lleialtat i no es deixa enganyar per l'èxit fàcil ni pels amics que només t'acompanyen en el triomf, i no en el fracàs.

Saber ser just

Quan afirmo que alguna cosa és justa no pretenc només expressar un sentiment meu (emotivisme), ni informar que ho aprovo (subjectivisme). Tampoc estic expressant que ho té per just el meu grup i que seria correcte que altres grups no ho veiessin així (relativisme): pretenc que ho tingui per just qualsevol ésser racional que sigui imparcial, és a dir, que no pensi només en el seu interès individual o de grup, sinó en el de tothom.

Ètiques de la justícia i ètiques de la felicitat

Les ètiques de la justícia o ètiques de mínims s'ocupen només de la dimensió universalitzable del fenomen moral, és a dir, d'aquells deures de justícia exigibles a qualsevol ésser racional i que, en definitiva, componen unes exigències mínimes. Les ètiques de la felicitat, al contrari, intenten oferir ideals de vida bona, en què el conjunt de béns dels quals podem gaudir les persones es presenten jerarquitzadament com per produir la major felicitat possible.

L'Àmbit de la Filosofia Política

La filosofia política té com a tasca comprendre la realitat social i política mitjançant conceptes, captant la racionalitat que la configura. Per això el concepte és, no només descriptiu del que hi ha, sinó, sobretot, normatiu del que hi hauria d'haver. Per exemple, concebre l'Estat, captar-lo mitjançant conceptes, és al·ludir no només als estats existents, sinó referir-se a la vegada al que hauria de ser un estat per merèixer aquest nom.

Reptes als quals s'enfronta:

• Descobrir principis i criteris de justícia.
• Dissenyar models de societat justa.
• Pensar en profunditat la noció d'estat.
• Fomentar una ciutadania participativa i compromesa amb l'activitat política.
• Reflexionar sobre la noció de democràcia.