Racionalismo de Descartes

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,63 KB

 

Descartes. Vocabulari:

Escepticisme


Moviment filósòfic Que consisteix en pensar que, en cas de que existeixi una veritat, el Coneixement d’aquesta no és possible.

Mètode


El mètode cartesià Serà universal, és a dir, vàlid per totes les disciplines, i estarà basat en la Raó. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, Una veritat rere una altra (pas a pas). Per dur-lo a la pràctica necessitem Partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la Investigació de la veritat.

Regla De l’evidència


No acceptarem com a vertadera una cosa que no se’ns presenti de forma clara i Distinta en la nostra ment.

Regla De l’anàlisi


Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per Poder-los solucionar.

Regla De la síntesi


Ordenar els meus pensaments, distingint les qüestions simples de les més Complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per a Resoldre els més complexes.

Regla De l’enumeració


S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta Per evitar les equivocacions.

Dubte Metòdic


Postura inicial de la filosofia cartesiana. Descartes pretén fonamentar el Coneixement per això hem de qüestionar els coneixements rebuts, s’han de tenir En compte els arguments dels escèptics si el que volem és acabar amb L’escepticisme.
Per aquesta raó el mètode consisteix en no donar res com a Vàlid mentre ho puguem posar en dubte. En l’extrem d’aquesta posició Descartes Arriba al dubte hiperbòlic (dubtem de tot, fins i tot de les veritats Matemàtiques).

Jo


substància pensant (res cogitans). El jo és la subjectivitat, la identitat personal, la Consciència en sentit modern i Descartes diu que és la primera veritat que Descobrim dins de l’ordre del coneixement; puc dubtar de tot però la mateixa Acció de dubtar em mostra el meu ésser. Dubto, penso i per tant, sóc: cogito ergo sum.

Idees


Són conceptes, Representacions mentals i segons Descartes, n’hi ha de tres classes:  adventícies (provenen de l’experiència)
, factícies (construïm nosaltres Combinant altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per ell Mateix).

Criteri D’evidència


Norma per la qual es regeix el coneixement. En un primer moment Descartes ens Dirà que el criteri de veritat serà guiar-se per l’evidència: tot allò que Percebi de forma clara i distinta serà veritat. En un segon moment, l’aplicació Del mètode el condueix a demostrar l’existència de Déu com a ésser dotat de Totes les perfeccions: entre aquestes perfeccions hi ha la veracitat, per això, Déu es converteix en criteri d’evidència (Déu, que m’ha creat racional, no pot Ser que m’enganyi quan faig un ús adequat de la raó).

Descartes. Crítiques:

Crítica A l’innatisme


Descartes defensa l’existència d’idees innates en la nostra ment. Idees com la D’infinit o perfecció no poden provenir de l’experiència, l’única possibilitat és que es trobin en el pensament de forma innata. Des de la vessant empirista Aquesta posició va ser molt criticada i John Locke va ser el primer en formular Objeccions al respecte; les idees només poden provenir d’un lloc: de L’experiència (la comprensió del món es construeix a partir de l’experiència i No del jo). Això significa que no existeixen les idees innates: quan naixem, la Nostra ment és com una tabula rasa, un paper en blanc, una pissarra buida, no Hi ha imprès res, ni cap principi ni cap idea anterior a la nostre experiència. Només la nostra experiència, particular i subjectiva, ens possibilita la Formació d’idees. Si tinguéssim idees innates, les Tindria tothom (fins i tot nens) i no és així.  Si en algun moment Ens pot semblar que una idea no ens ve directament donada per l’experiència és Perquè la ment fa una combinació extrapolant-la a partir d’altres idees Empíriques.

Crítica al mètode racionalista


En general els Empiristes britànics estaran en contra de la construcció teòrica de Descartes, Que edifica la seva teoria a partir de l’aplicació de les idees clares i Distintes. La principal crítica és la insistència cartesiana a no fiar-se de Les dades empíriques ni dels sentits. La teoria més extremadament oposada a la De Descartes, en aquest sentit, és la de David Hume, que en el seu Empirisme Radical (només són vàlides les idees que provenen de les impressions Empíriques) va negar la possibilitat de coneixement de qualsevol cosa o Substància (ja sigui el jo, Déu o concepte metafísic) que no fos fruit d’una Impressió sensible. La teoria de Hume arriba a tal extrem que acabarà allà on Comença Descartes: l’escepticisme. L’aportació de Hume però, va ser fonamental Perquè un filòsof posterior resolgués el problema del coneixement que havia Enfrontat als empiristes i racionalistes: Immanuel Kant.

Aquest Argumentarà en contra de Descartes que el coneixement sempre comença per L’experiència i, en contra de Hume, que no tot el coneixement prové exclusivament De l’experiència: la millor manera per conèixer una cosa és mitjançant Conceptes (idees) però aquests no tenen sentit, no poden justificar res si no Fan referència a res més que a ells mateixos; és a dir que necessitem L’experiència sensible per “omplir” aquests conceptes que Kant ens dirà que són Els “a priori” de la sensibilitat i de l’enteniment (espai/temps i categories Respectivament).

Crítica A la distinció substancial i al dualisme:
Descartes ens diu que l’’estructura de La realitat és tripartida: jo, Déu i el món extern. Les tres realitats són Substància i defineix aquest concepte com una realitat que existeix de tal Manera que no precisa de cap altre per existir. Literalment, aquesta definició és només aplicable a Déu, ja que els éssers finits, pel fet d’haver estat Creats i ser conservats per aquest, precisen de Déu. Descartes s’adona d’aquest Problema però vol mantenir la definició respecte el món i respecte a la ment, Perquè vol subratllar la independència mútua del jo i del món extern. En altres Paraules, per definició només Déu és substància, però també anomena substància A la ment i al món perquè, tot i dependre de Déu, són independents entre elles.

Però això Comporta un altre problema: en l’home queden integrades dues substàncies Independents, la ment (res cogitans) i el cos, que forma part de la res Extensa, com es relacionen? Descartes va postular l’existència de la glàndula Pineal al cervell, un òrgan encarregat de relacionar els pensaments amb els Actes del cos i viceversa, però no acaba de quedar clar com un òrgan del cos, De la res extensa, pot comunicar-se amb una substància radicalment diferent, la Res cogitans.

Descartes

Locke

Idees

Són els continguts mentals del jo i N’hi ha de tres tipus:

-Adventícies: extretes a partir de l’experiència Sensible (no vàlides)

-Factícies

-Innates

Totes les nostres idees procedeixen De l’experiència  i n’hi ha de vàries classes:

-Simples reflexió)

-Complexes

Innatisme

Accepta l’existència d’idees innates i aquestes li Serviran per provar la segona veritat (l’existència de Déu).

No accepta l’existència d’idees innates. La nostra Ment, quan naixem, és una “tabula rasa” i les nostres idees només provenen de L’experiència sensible.

Substància

Allò no necessita de cap altre realitat per existir. N’hi ha tres (Jo, Déu i el Món) i constitueixen els tres àmbits de la Realitat.

És una idea complexa que imaginem o suposem com a Suport de les nostres idees simples, però no podem demostrar empíricament la Seva existència.

Identitat personal

El Jo es Caracteritza pel pensament i és la primera veritat en l’ordre del Coneixement: el fet de pensar ens mostra el nostre ésser.  És la res Cogitans, la nostra ment, l’ànima.

El jo També és evident en sí mateix a causa del pensament  però no pertany a L’ànima (de la qual no en puc demostrar la seva existència) sinó a la Consciència, que és dinàmica i canvia per l’experiència.

L’Existència  del món

El món és La tercera veritat i es caracteritza per l’extensió  (inclou el nostre Cos) . Però del món només en podem deduir la seva existència en el sentit Mecanicista, no podem parlar de qualitats secundàries (impressions) com la Forma, color, etc, perquè en podem dubtar (són confuses).

Pressuposem L’existència d’un món exterior com a causa de les nostres sensacions però no és un coneixement evident, sinó més aviat probable. No coneixem el món Exterior en sí mateix, només les idees sensibles que ens provoca.  

Entradas relacionadas: