El Racionalisme de Descartes i l'Existència de Déu: Anàlisi Filosòfica

El Racionalisme de Descartes

És la creença que l'esperit o l'ús pur de la raó són la font de les veritats fonamentals, relegat les dades dels sentits a un segon pla. El filòsof racionalista creu que el coneixement prové de l'experiència i que el coneixement del món exterior prové dels sentits.

El Criteri d'Evidència

Descartes converteix el sentiment d'evidència en criteri de veritat (un criteri és allò que ens permet distingir el que és vertader del que és fals). El criteri que tot és evident és vertader. Quan la raó em presenta una idea de manera clara i distinta, llavors no hi ha engany; veig les coses tal com són. El problema és que no ens posaríem d'acord sobre el que és evident. És evident la veracitat de Déu? Que el cos i l'ànima són dues substàncies distintes? Descartes afirma que tot això és veritat perquè és evident, però no per a tothom és tan clar. Encara que aquest criteri sembli cert, si ens posem en el dubte metòdic, podríem considerar-lo dubtós. Descartes fa de Déu la garantia filosòfica de la seva validesa.

Innatisme

Per a Descartes les grans veritats són innates. Les idees referides a Déu potser són les més importants, la de la seva infinitud i perfecció absolutes, la seva veracitat.

Meditació V: L'Argument Ontològic de l'Existència de Déu

Descartes és un racionalista i està convençut que la raó per si sola és font de coneixements. I està convençut que tenim a la nostra ment idees, nocions o conceptes objectius i vertaders que no provenen de l'experiència i reflexió. Per exemple, podem considerar la idea de triangle rectangle que tenim i derivar-ne el teorema de Pitàgores, que és una cosa que no sabia al principi. És una veritat que obtenim sense sortir de la meva ment, només considerant la noció del triangle rectangle que posseïm. És el coneixement nascut en nosaltres mateixos. La prova és una versió d'un argument que ja havia exposat el filòsof medieval Sant Anselm i que Kant va anomenar "argument ontològic". Es tracta d'una prova que pretén demostrar l'existència de Déu basant-se únicament en la idea que tots en tenim. No hem d'oblidar la idea de Déu, per Descartes es tracta d'una idea innata molt especial. Déu no és una idea adquirida, ni és una idea construïda o imaginada, sinó que és una idea que tots portem incorporada pel fet de ser criatures de Déu.

L'Argument de Descartes

Descartes creu que la idea d'existència està inseparablement unida a la idea d'un ésser absolutament perfecte i que no podem pensar una sense l'altra. Aquesta prova de l'existència divina es basa en la convicció de Descartes que l'existència és una perfecció i que, per tant, ha de pertànyer a un ésser que hem definit com a absolutament perfecte. Si imaginem Déu com un pur ésser pensant, no existent, llavors no estaríem imaginant un ésser perfecte: li faltaria la perfecció de l'existència. En conclusió: la idea d'un ésser infinitament perfecte però que no existeix és una contradicció. La resposta de Descartes és que el cas de Déu és diferent dels altres. En el cas d'una muntanya puc imaginar-la sense una vall, però tant la muntanya com la vall poden ser simplement pensades, no cal que existeixin, però en el cas de la idea d'un ésser summament perfecte que anomeno Déu, la idea necessàriament associada és la d'existència.

Meditació III: Dues Proves de l'Existència de Déu

Descartes no aborda la demostració de l'existència del món físic, sinó l'existència de Déu.

1. La Idea Innata que Tenim de Déu Només Pot Haver Estat Posada en Nosaltres pel Mateix Déu

Descartes sostenia que tots nosaltres tenim imprès en el nostre esperit una idea innata de Déu com a ésser summament perfecte i infinit. La idea de Déu, atès que es refereix a un ésser semblant, ha de tenir més entitat o més realitat objectiva que la resta d'idees. Si aquesta idea pot ser fruit del nostre mateix esperit, un esperit ple de limitacions. Segons Descartes, és impossible.

2. És Impossible que la Causa de la Nostra Existència No Sigui Déu

Descartes exposa una segona prova. Es tracta d'una prova per eliminació: si no dec la meva existència a Déu, l'he de deure a mi mateix o a causes menys perfectes que Déu, o bé no he estat creat i existeixo des de sempre. Descartes demostra successivament que cap d'aquestes alternatives no pot donar raó de la nostra existència:

a) Si jo fos causa del meu propi ser, no em mancaria cap perfecció, ja que m'hauria dotat de totes les perfeccions que puc imaginar. Descartes pressuposa que és més difícil donar-se a si mateix l'existència de totes les qualitats i coneixements imaginables.

b) No es pot replicar que potser l'home no ha estat creat. El món no va ser originat mitjançant un únic acte creador: Déu el sosté en l'existència creant-lo constantment.

c) Segons Descartes, hi ha d'haver tanta realitat en la causa com en el seu efecte i si som soc una cosa que pensa i que té en si mateix la idea de totes les perfeccions que atribueixo a Déu.