Racionalisme i Descartes: Anàlisi de la Filosofia Moderna

Racionalisme

El problema permanent a l'edat mitjana era la tensió entre fe i raó. Per a Sant Agustí, estaven totalment unides: la fe és necessària per aconseguir la veritat, que és Déu. Podem definir racionalisme com l'autosuficiència de la raó com a font del coneixement. El racionalisme és la doctrina filosòfica que explica:

• Origen del coneixement:
  • Empirisme: els coneixements procedeixen dels sentits.
  • Racionalisme: els coneixements vàlids i vertaders sobre la realitat procedeixen de la raó.
• La ciència: les idees i principis de la ciència provenen de:
  • Empirisme: els coneixements provenen de l'experiència sensible.
  • Racionalisme: són innats a l'enteniment, aquests els posseeixen en si mateix, al marge de tota experiència possible.

Tenim una confiança total en el coneixement racional, l'únic coneixement vàlid és el que s'obté per la raó. Els sentits ens enganyen i ens indueixen a error. El coneixement sensible és limitat: no pot ser universal. Descartes afirma l'existència de les idees innates que estan en la ment independentment de l'experiència.

El Mètode Cartesià

El primer pas en la filosofia de Descartes es dona en el desengany dels estudis realitzats. Era necessari buscar una filosofia única i vertadera, un saber que fos el rector de la vida humana. Descartes es fixa en el mètode matemàtic; aquest sí que representa un saber en el qual hi ha progrés i no caben els pluralismes, i les solucions són universalment admeses. Aquest mètode consisteix en la intuïció i en la deducció. La intuïció és la recerca de veritats evidents, indubtables, que de cap manera es puguin negar, com que 2+2=4. Són com axiomes que no són demostrables. I la deducció, que és tota conclusió necessària derivada d'altres coses conegudes amb certesa.

El punt de partida de Descartes és el dubte. Vol arribar a distingir la veritat de la falsedat i poder trobar així fonaments sòlids de la certesa. El dubte pot ser universal (cal dubtar de tot), metòdic (es proposa una finalitat constructiva i pretén aconseguir una veritat ferma que no es pugui dubtar) i teòric, que és repensar la filosofia des dels seus fonaments.

Però, de què dubtem en concret? Descartes posa en dubte tot el que l'envolta. Dubta dels sentits, del món exterior, dels propis raonaments i fins i tot de si mateix.

Amb el dubte, Descartes aïlla totes les opinions i deixa en suspens tota certesa, tot menys les veritats de fe i les normes de moral.

Cogito Ergo Sum

El cogito és la primera veritat en l'ordre del coneixement. És la veritat a la qual arribem quan fem ús del dubte metòdic. A partir d'aquesta podem fonamentar les demés. És l'axioma bàsic a partir del qual desenvolupem tota la filosofia com un sistema de coneixement absolutament fonamentat. El cogito serveix per preparar la nostra ment i desposseir-la de tal mode que pugui percebre de forma immediata i evident aquesta veritat. En el cogito ergo sum hi ha dos elements clars: pensar (no és un pur acte mental, és un conjunt de coses) i existir (Descartes parteix de la seva pròpia interioritat, del pensament que descobreix en si mateix, i d'aquí arriba a l'existència).

La classificació de les idees que fa Descartes és aquesta:

• Idees adventícies: són les que semblen venir de la nostra experiència externa.
• Idees factícies: són les que provenen de la nostra imaginació i voluntat.
• Idees innates: l'enteniment posseeix per si mateix aquestes idees, les té per naturalesa. Aquesta és l'afirmació fonamental del racionalisme.

A partir del cogito, Descartes dedueix la substància. La substància infinita és Déu. Formula tres arguments per demostrar l'existència de Déu:

1. La idea de l'infinit ha estat posada per una naturalesa més perfecta que jo: la idea de l'infinit només pot procedir d'aquest ser infinit, Déu. Per tant, Déu existeix.
2. Del fet d'existir i de posseir en mi la idea d'allò perfectíssim s'infereix amb tota evidència l'existència de Déu.
3. Descartes afirma que és impossible concebre Déu sense la seva existència, és a dir, concebre un ser summament perfecte sense una de les perfeccions.

Dualisme Antropològic

El jo que pensa es troba en una realitat que està escindida en el cos i l'ànima. El cos s'ha d'entendre com a matèria constituïda per l'extensió, l'espai ple. L'ànima s'ha d'entendre com a esperit, constituït pel pensament, com una cosa completament distinta del cos. La coordinació d'aquestes dues realitats es duu a terme per mitjà de la glàndula pineal, aquest punt del cervell on l'ànima fa sentir especialment la seva eficàcia cap a totes les parts del cos.

El problema del dualisme està completament relacionat amb la llibertat. Ha de defensar la distinta naturalesa de l'ànima i el cos i la seva total independència per a sostreure l'ànima del compliment de les lleis necessàries de l'Univers.

Relació entre Descartes i altres Autors

Tothom sol considerar Descartes com l'iniciador de la filosofia moderna, pel fet d'abandonar definitivament la visió ingènua de la realitat que havia dominat des de la filosofia grega fins a l'escolàstica. Per tant, el coneixement serà coneixement de les idees i no de les coses. Així com les idees platòniques eren les úniques realitats immutables i separades de les coses sensibles, amb la modernitat, les idees són concebudes com a objecte del pensament.

L'autenticitat del món ideal i la conseqüent falsedat del món sensible no constituïa cap problema. Amb Descartes, el problema apareix en intentar relacionar pensament i realitat exterior partint d'una realitat subjectiva.

La filosofia d'Spinoza reelabora el concepte de substància cartesià i l'aplicarà només a Déu. D'acord amb això, pensament i extensió seran dos dels atributs que nosaltres coneixem entre els infinits atributs que té l'única substància.

Tots tres autors compartiran també el projecte d'unificació de les ciències i la importància del mètode matemàtic.