La psicoanàlisi: teoria, autor i època
Enviado por Chuletator online y clasificado en Psicología y Sociología
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,33 KB
La psicoanàlisi
Sigmund Freud és el creador de la psicoanàlisi.
La psicoanàlisi és un mètode de tractament de les malalties nervioses (neurosi, histèria),
també és una teoria de la personalitat, una explicació sobre l’estructura i funcionament de la
ment humana. I és una teoria sobre la cultura, una explicació antropològica i filosòfica sobre
la moral, la religió i la ciència.
Ubicació: l'autor i la seva època
La psicoanàlisi es dóna a conèixer amb la publicació a l’any 1920 amb l’obra de la
interpretació dels somnis.
Freud és considerat un autor de ‘’la sospita’’, ja que el seu pensament posa en dubte els
principis de la Il·lustració; la raó. Segons ell, l’esser humà posseeix un dinamisme superior que
actua sobre la racionalitat humana. També posa en dubte la capacitat de la raó humana
per fonamentar l’existència i l’autonomia. La raó no ens condueix cap a l’autonomia ni cap a
la llibertat, sinó que ens converteix en un possible senyal de neurosi (desequilibri mental).
Altres autors de la sospita: (sospiten dels ideals il·lustrats)
-MARX: Posa en dubte que la histèria sigui l’expressió de la llibertat, descobreix que
darrere el liberalisme que defensen i proclamen els il·lustrats hi ha alienació (pèrdua de la
llibertat pròpia).
-NIETZSCHE: Diu que darrere de la moral occidental (moral jueva-cristiana) hi ha un home de
remat, és a dir d’homes febles, obedients, sotmesos, és un ésser humà enganyat per falses
promeses de móns inexistents.
-FREUD: Descobreix que la raó no és l’únic àmbit de la personalitat humana. La raó no
governa la vida humana, sinó que qui governa són unes forces inconscients (els instints).
La teoria de la personalitat
Per explicar la personalitat humana, Freud elabora diverses explicacions:
-1a tòpica: L’aparell psíquic té un funcionament propi el qual censura a l’inconscient moltes
experiències vitals, sobretot aquelles que afecten el nostre equilibri mental i són
desagradables i ens afecten emocionalment i racionalment. És la primera explicació que Freud
elabora per entendre la personalitat, diu que l’aparell psíquic es divideix en 3:
1) L’inconscient: És la no consciència la part de l’aparell psíquic que està formada per tots
els
desitjos censurats, instints irracionals, records, processos... Dels quals no disposem pq
escapen del nostre conscient, tots aquests processos viscuts es troben atrapats a
l’inconscient
2) Preconscient: És aquella part de l’aparell psíquic on es troben tots els processos psíquics
viscuts, que tot i que no són totalment conscients s’hi poden tornar conscients
3) Consciència: És el coneixement més o menys clar que un individu posseeix d’un mateix
-2na tòpica:
1) L’allò: És el nucli primitiu de la personalitat humana, que s’identifica amb l’inconscient de la
1a tòpica. L’allò està regit pel principi de plaer, és a dir, que l’energia que utilitza és la
recerca d’una satisfacció, i evitar un dolor. Per Freud allò que defineix l’essència humana no
és la racionalitat sinó que és recerca i desig d’un plaer.
2) JO: És el nucli psíquic conscient de la personalitat, regula els processos perceptius, els
processos de memòria... El JO és dirigit pel principi de claritat, el jo és qui decideix
materialitzar els desitjos que reclama l’allò. Això vol dir que el JO ha de mantenir l’equilibri
entre l’allò (instints) i el SUPERJO (normes morals)
3) SUPERJO: És l’última part de la nostra personalitat. Apareix com a conseqüència de la
superació del complex d’Edip, és aquella tendència instintiva del nen a posseir a la seva
mare i amb les nenes el contrari amb el pare. El superjo equival a consciència moral,
restriccions inferioritzades, que neixen a partir de l’educació. El superjo són les normes
morals que l’educació ens ha donat, gràcies a aquesta consciència moral, formada durant
l’infantesa, nosaltres coneixem i tenim uns valors moralment bons i dignes de recompensa.
-Aconseguir aquest equilibri és sempre difícil per a la psicoanàlisi, ja que a l’aparell psíquic
sempre hi ha un conflicte latent: entre el superjo i l’allò.
-L’esser humà té un dinamisme intern. CONFLICTE: JO; -superjo i -L’alló
1) Que guanyi sempre al superjo pot ser poc gratificant, per tant, si el superjo guanya
apareix
el sentiment de frustració
2) Si sempre s’enfronta l’allò pot aparèixer un sentiment de culpa i l’individu es converteix en
un individu asocial és a dir no acceptat.
3) L’esser humà segons la psicoanàlisi té molta facilitat en caure en el desequilibri mental.
La
felicitat és difícilment assolible, dintre d’una societat que exigeix una repressió constant de
qualsevol manifestació libidinal (energia psíquica)