Proves paleontologiques
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Biología
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,95 KB
Síntesi de la teoria de l’evolució de Lamarck | |
Tendència natural cap a la complexitat | El sentit de la transformació evolutiva va de les espècies més senzilles, formades per generació espontània, a les més complexes. |
Desenvolupament d’adaptacions al medi: “la funció crea l’òrgan” | Les variacions de les condicions del medi ambient provoquen canvis en les funcions vitals dels éssers vius, fet que comporta que uns òrgans es desenvolupin i altres s’atrofiïn. Les variacions mediambientals són la causa de les adaptacions dels organismes. |
Herència de caràcters adquirits | Les modificacions adquirides pels organismes al llarg de la vida durant el procés d’adaptació al medi, es transmeten als descendents. |
Síntesi de la teoria de l’evolució de Darwin | |
Capacitat reproductiva elevada | Com que les espècies tenen una capacitat reproductiva elevada, el fet que no augmenti indefinidament el nombre d’individus és perquè els recursos alimentaris són limitats. |
Variabilitat de la descendència | Els descendents dels organismes que es reprodueixen sexualment són diferents entre si. Els uns estan més ben adaptats a les característiques de l’ambient per desenvolupar les funcions vitals. |
Selecció natural | Quan les condicions mediambientals són adverses pels organismes, s’estableix una lluita per la supervivència, en la qual només sobreviuen els individus més adaptats i la resta s’elimina. |
1.PROVES TÀXONOMIQUES: La classificació dels éssers vius es basa en criteris de semblança, tant morfològica com genètica. Totes les espècies semblants s’agrupen dins del mateix grup.
2.PROVES BIOGEOGRÀFIQUES: Es basen en la distribució geogràfica de les espècies. Veiem que, com més allunyades o aïllades es troben dues zones, més diferències hi ha entre la seva flora i la seva fauna.
3.PROVES PALEONTOLOGIQUES: L’estudi dels fòssils revela un increment en la complexitat estructural dels organismes i en la diversitat d’espècies.
4.PROVES ANATÒMIQUES: òrgans homòlegs: Són aquells òrgans que en adaptar-se a diverses funcions hi ha una evolució divergent de les espècies que procedeixen d’un avantpassat comú. Els òrgans homòlegs indiquen un parentiu evolutiu amb avantpassats comuns.
Òrgans anàlegs
Són els que tenen la mateixa funció, encara que tinguin una estructura interna diferent i un origen embriològic diferent. Es considera que la seva similitud és deguda a una evolució convergent.
Òrgans vestigials: Són òrgans que no tenen cap funció, per la qual cosa si s’extirpen no hi ha cap perjudici per a l’individu.
5.PROVES EMBRIOLÒGIQUES: La llei biogenètica proposada per E. Haeckel afirma que l’ontogènia o desenvolupament embrionari dels individua d’una espècie és una recapitulació curta de la filogènia o seqüència d’espècies antecessores.
6.PROVES BIOQUÌMIQUES: Entre les primeres proves bioquímiques que es van utilitzar per detectar el parentiu entre les espècies, hi ha proves serològiques, que consisteixen a fer un estudi comparat de les reaccions d’aglutinació de la sang en els diferents organismes.
NEODARWINISME:Entre els anys 20-30 la controvèrsia entre seleccionistes o darwinistes i mutacionistes o mendelians es va diluir quan van comprovar que algunes de les grans mutacions es podien explicar com a resultat de la interacció entre diversos parells de gens. Van deduir que l’origen de la variabilitat de la descendència era deguda a les mutacions i a la recombinació genètica.
S. Hardy i W. Weinberg van demostrar que qui evoluciona són les poblacions, no els individus, ja que aquests moren amb els seus caràcters, mentre que les poblacions varien a mesura que apareixen individus amb caràcters diferents. Segons J. Haldane, R. Fisher i S. Wright, les migracions, les mutacions, la deriva genètica i la selecció natural, són els factors principals que poden modificar les freqüències genètiques de les poblacions i, per tant, fer que evolucionin. L’estudi que s’encarrega d’això rep el nom de genètica de poblacions.
CRITICA: El neodarwinisme és el model evolutiu bàsic que des de 1950 ja s’accepta a totes les universitats, però s’han plantejat alguns aspectes que no queden ben explicats per aquest mecanisme, i això ha donat lloc a teories noves. Les principals són la teoria de l’equilibri puntuat i la teoria neutralista.
TEORIA NEUTRALISTA: Va ser exposada per M. Kimura.
Aquesta teoria mostrava una explicació possible al dilema de Haldane. J. Haldane, un dels fundadors de la genètica de poblacions, va plantejar el dilema de Haldane. Com que l’evolució en basa en la substitució d’uns gens per uns altres de nous i més favorables, cal que la selecció natural elimini els portadors dels gens antics. Els càlculs que va fer Haldane van demostrar que havien de morir més individus per generació que els que normalment hi havia. Segons Kimura, en el nivell molecular, la majoria de les mutacions no són favorables ni desfavorables, sinó que són mutacions neutres.
TEORIA DE L'EQUILIBRI PUNTUAT: Va ser presentada per N. Eldredge i S. Gould.
Aquesta teoria intentava donar resposta a algunes de les qüestions que no explicava el neodarwinisme.
En observar els fòssils s’hi poden veure estructures biològiques que han experimentat una transformació gradual. Segons el neodarwinisme això s’explica segons el gradualisme filètic:
- A partir de l’espècie ancestral, la seqüència d’espècies constitueix una mateixa línia evolutiva.
- La transformació d’unes espècies en d’altres és lenta i contínua.
- La transformació es desenvolupa al mateix temps al mateix temps en tota la població.