Proclamació i Reformes de la Segona República Espanyola (1931-1933)
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 6,6 KB
Proclamació de la República
Les eleccions del 12 d'abril de 1931 es van convertir en un plebiscit a favor o en contra del paper del rei durant la Dictadura. Els resultats van ser contradictoris: en el conjunt de l'Estat van ser elegits més regidors monàrquics que republicans, fet que evidenciava la divisió del país i la influència que encara tenia el caciquisme. A les grans ciutats, el triomf republicà va ser clar. El 14 d'abril es va proclamar la Segona República. Es va crear un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que agrupava diversos grups republicans i els independentistes dirigits per Francesc Macià. Lluís Companys (ERC) va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona al migdia; una hora més tard, Macià va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Es va desfermar una veritable eufòria popular. La notícia va arribar ràpidament a Madrid, el rei i alguns polítics van pensar en reprimir la manifestació, però s'hauria produït una massacre. Finalment, es va optar per alliberar el comitè revolucionari i proclamar la República Espanyola. El rei es va exiliar.
L'Obra Reformista Republicana
Les reformes van ser profundes. Va sobresortir l'esforç per regular el món del treball i l'atenció dispensada a l'educació pública. En aquesta política de reformes, per la seva transcendència i repercussions, podem destacar quatre grans àrees:
a) La Reforma Militar
Pensaven que el pes de l'Exèrcit en la vida política espanyola i el seu compromís monàrquic podien fer perillar la República. Azaña va proposar reformar la institució militar, reduint-ne els efectius, modernitzant els estudis, limitant l'autonomia i reduint els pressupostos de defensa. Una de les noves lleis obligava els oficials a jurar fidelitat a la República o a jubilar-se.
b) La Política Religiosa
L'establiment de la laïcitat de l'Estat, el reconeixement legal del divorci i el matrimoni civil, el control de l'ensenyament religiós, la llibertat de culte i la supressió de les assignacions estatals a l'Església van provocar la reacció de la jerarquia eclesiàstica i van mobilitzar entitats com Acció Catòlica o la Confederació Catòlico-Agrària contra el nou règim. Una de les lleis més polèmiques va ser la de congregacions religioses, que va forçar el tancament de molts centres religiosos. La jerarquia eclesiàstica espanyola es va mostrar contrària a la política d'Azaña.
c) La Reforma Agrària
La reforma agrària havia de ser una de les més importants. La Llei de reforma agrària va ser aprovada per les Corts i el govern va crear l'Institut de Reforma Agrària. La llei preveia l'expropiació sense compensacions dels latifundis. Els resultats d'aquesta reforma van ser molt limitats. Entre les causes del fracàs, cal considerar el desencert de la política del ministre, els recursos limitats de l'Institut, la lentitud de la reforma i la resistència dels propietaris, organitzats en l'Associació de Propietaris. Els camperols, frustrats, es van girar contra el govern. El govern de dretes va congelar la reforma i va aprovar una Llei de contrareforma agrària.
d) La Reforma Autonòmica
Inicialment, no es va resoldre la reivindicació catalana, però quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana, el govern provisional va anul·lar aquesta iniciativa i va instaurar provisionalment la Generalitat de Catalunya. Les noves autoritats catalanes van crear una comissió redactora que es va reunir al santuari de Núria, donant lloc a l'Estatut de Núria. Es va organitzar un referèndum perquè els ciutadans catalans es pronunciessin. El projecte català va ser ben rebut per la cambra de representants espanyola. Finalment, l'Estatut va ser aprovat el setembre del 1932.
La Crisi del Bienni de les Esquerres
A la CNT, van perdre pes les posicions moderades i es van imposar els radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La situació era crítica i els episodis de violència es van multiplicar, amb enfrontaments entre obrers, camperols i les forces de l'ordre. El govern va respondre amb la Llei de defensa de la República. En el cas dels fets de Casas Viejas, el govern, i Azaña en particular, van haver d'assumir responsabilitats davant les Corts. Un altre front de crisi va ser el president Niceto Alcalá Zamora, que es va sentir incòmode amb la política religiosa del govern d'esquerres. Els socialistes es van radicalitzar, i dins del PSOE es va imposar la postura de Francisco Largo Caballero, partidari de trencar la coalició amb els republicans. La dreta va aprofitar la situació per organitzar-se i atacar el govern. L'extrema dreta va crear la Comunión Tradicionalista, Renovación Española i el partit d'inspiració feixista Falange Española, fundada per José Antonio Primo de Rivera. Però el que realment va créixer va ser la dreta política conservadora, amb un pes important dels catòlics, partidaris d'intervenir a les Corts. Hi van predominar el Partido Radical i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), dirigida per José M. Gil Robles. La CEDA va reunir els interessos locals, els catòlics, les classes mitjanes urbanes i els propietaris rurals, convertint-se en un partit de masses amb èxit a les eleccions municipals. La tensa situació va portar Alcalá Zamora a dissoldre les Corts i convocar eleccions generals per al novembre del 1933.
L'Obra Inicial de la Generalitat a Catalunya
Francesc Macià es va convertir en el president de la Generalitat provisional, Aiguader va ser el primer alcalde de Barcelona i Lluís Companys el primer governador civil. Dos camps on van sobresortir van ser la cultura i l'educació. També es van generar nombroses comissions d'estudi, la més prestigiosa de les quals va ser l'encarregada d'estudiar la divisió territorial de Catalunya, que el 1933 va proposar el mapa de les 38 comarques i 9 regions. El màxim esforç es va posar en la confecció, aprovació catalana i presentació a les Corts de l'Estatut de Núria. El text va quedar encallat a les Corts, que no estaven disposades a acceptar-lo sense discussió, i va experimentar moltes retallades. Finalment, va ser aprovat el 9 de setembre de 1932. Culminada la nova legalitat republicana i autonòmica, es van convocar eleccions autonòmiques i el nou Parlament de Catalunya va ser elegit: ERC hi tenia majoria absoluta i Macià va ser elegit president de la Generalitat fins a la seva mort. Pocs dies després, Lluís Companys va ser elegit president.