Processos geològics externs: meteorització, erosió i agents naturals

Processos geològics externs

Processos geològics externs

Els processos geològics són transformacions d’un objecte geològic en un altre. Els processos geològics externs són els que tenen lloc a la superfície terrestre.

Efectes de viure al ras: meteorització

La meteorització és el procés de descomposició de les roques i minerals a causa del seu contacte amb l’atmosfera. Aquest procés pot ser de dos tipus principals:

Meteorització mecànica

Meteorització mecànica

• Les roques arriben a la superfície a causa de l’erosió dels materials que hi ha al damunt; això provoca descompressió i l’aparició de fissures.
• El gel: en zones d’alta muntanya on pot glaçar. Gelivació (gelifracció): l’aigua omple les esquerdes i les roques comencen a glaçar. Quan el gel avança genera pressions suficients per obrir fissures i dividir blocs.
• Canvis de temperatura: entre el dia i la nit, que provoquen dilatacions i contraccions que afebleixen la roca.
• Les arrels de les plantes: penetren per les fissures rocalloses buscant humitat; s’eixamplen i poden fracturar les roques.

Meteorització química

Meteorització química

Es presenta sobretot en zones humides i càlides, perquè l’aigua facilita les reaccions. Les reaccions químiques més importants són:

• Hidròlisi: molt pròpia de roques granítiques; contribueix a la pèrdua de cohesió i transformació dels minerals.
• Carbonatació: l’aigua de pluja, que conté àcid carbònic, pot dissoldre certs minerals i roques (per exemple, calcaries).
• Hidratació: absorció d’aigua (com en les argiles), que provoca augment de volum.
• Oxidació: la combinació amb oxigen altera minerals ferrosos; sovint deixen residus insolubles amb color vermellós.

Agents externs i sistema morfoclimàtic

Agents externs: rius, glaceres, moviments de massa, vent, mar, etc. Els agents externs estan condicionats pel clima.

Sistema morfoclimàtic: conjunt d’agents i processos que actuen en cadascuna de les zones climàtiques del món. Normalment hi ha un agent dominant; per exemple:

• Rius i conques → sistema temperadament humit
• Zones d’alta muntanya → glaceres

Fenòmens de vessant: equilibri inestable

En equilibri inestable: fenòmens de vessant o inestabilitats gravitatòries

Són conseqüència de la gravetat sobre els vessants; l’aigua hi juga un paper important actuant com a lubricant i disminuint la cohesió.

Classificació

Despreniments

Despreniments

Els mecanismes que originen despreniments poden ser l’erosió a la base del vessant o la gelifracció que debilita i trenca les roques.

Esllavissades

Esllavissades

Lliscament de masses o blocs per una o diverses superfícies de lliscament:

• Esllavissada translacional: el moviment té lloc sobre superfícies més o menys planes.
• Esllavissada rotacional: la superfície de desplaçament és còncava, provocant un moviment giratori de la massa inestable.

Fluxos

Fluxos

Són moviments fluidals de materials (argiles, sediments) que depenen del tipus de material i del contingut d'aigua; poden ser:

• Reptacions: moviments gravitacionals del mantell superior, vessant avall.
• Solifluxió: procés que combina flux i reptació en sòls saturats d’aigua.
• Corrents de fang: requereixen molta aigua; els materials es comporten com un líquid i flueixen pendent avall.

Acció geològica de les aigües continentals

Acció geològica dels torrents

Torrents: cursos d’aigua amb llera fixa, de poca longitud i fort pendent.

Té tres trams principals:

Conca de recepció

Conca de recepció: formada pels vessants; recull l’aigua precipitada en una àrea extensa.

Canal de desguàs

Canal de desguàs: drena o canalitza les aigües cap a la conca de dejecció.

Con de dejecció

Con de dejecció: diposita els materials; el pendent disminueix i les aigües s’espargeixen per la plana.

Acció geològica dels rius

La capacitat d’un riu és la quantitat de material que pot transportar segons el cabal.

Perfil d'equilibri i nivell de base

Al capçalera hi ha més pendent i més erosió; a nivell de base el pendent i l’erosió disminueixen.

Formes fluvials i meandres

Els cursos superiors corresponen a zones de capçalera; el curs mig i baix s’acosten a la desembocadura.

Al llarg del riu: a mesura que disminueix el pendent també disminueix la velocitat de l’aigua i els sediments es tornen més petits.

En el curs mig, maduresa (meandres): quan el riu circula per un sol canal amb sediments més fins aigües avall.

A la part més externa (convexa) hi ha més velocitat i, per tant, més erosió. A la part més interna (cònca) s’acumulen sediments.

Evolució dels cursos fluvials

• Fase de joventut: caràcter torrencial; aparició de cascades i ràpids; molta pendent i erosió vertical.
• Fase de maduresa: la vall és més ampla amb planes d’inundació; predomina l’erosió horitzontal i apareixen meandres.
• Etapa de senilitat: riu amb poca força, escassa erosió; l’aigua circula a nivells gairebé plans.

Les glaceres com a agent geològic

Erosió glacial

Erosió: pot ser per arrencada o per abrasió.

• Per arrencada: el gel es mou pendent avall sobre superfícies fracturades i arrenca blocs de roca que s’incorporen al gel.
• Per abrasió: els fragments de roca arrossegats per la glacera freguen la superfície, allisant-la i deixant estries que indiquen la direcció del moviment glacial.

Formes d'erosió glaciar

• Circs glaciars: grans depressions en cims elevats, de forma circular; al fons del circ hi ha la vall per on circula la llengua del gel.
• Moltíssims circs junts poden formar un pic anomenat horn.
• La divisió de dos circs per una cresta s’anomena arestes.
• Valls glaciars: tenen perfil en forma de U; quan manca gel poden transformar-se en valls fluvials en V.

Transport i sedimentació glacial

Quan es retira el gel, els materials dipositats creen diferents tipus de sediments glacials (tillits).

Tillites (sediment glacial) versus sediment aquàtic:

• El primer sediment (glacial) està format per fragments angulosos i de mides diferents (no classificats).
• El segon (fluvial) està format per fragments més arrodonits i de mida més uniforme en cada capa, depenent de la força de l’aigua en cada moment.

Acció geològica del vent

Erosió i transport eòlics

El vent transporta partícules de sorra i pols de diferents maneres:

• Per moviment sobre la superfície (creep).
• Per saltació.
• Per suspensió.

El vent pot produir:

• Deflació: remou les partícules més fines i deixa els fragments rocallosos, formant deserts de pedres (reg).
• Corrosió: les partícules que el vent transporta impacten contra roques repetidament fins a crear forats o irregularitats.

Formes de sedimentació eòlica

Les partícules transportades s’acumulen en planes sorrenques i formen diverses dunes amb superfícies ondulades.

Acció geològica de les aigües subterrànies

Karst i formes exokàrstiques

L’acció de les aigües subterrànies és significativa en roques solubles (calcaries o evaporítiques). S’erosionen per dissolució tant a l’interior com a la superfície, formant esquerdes i galeries.

El paisatge i les formes erosives associades s’anomenen karst. Les formes exokàrstiques són degudes a l’erosió a la superfície.

Quan l’aigua circula sobre roques solubles poden aparèixer formes com rasclers i altres estructures d’erosió superficial.

Dolines i altres formes

Les dolines són depressions circulars que es formen per dissolució o per esfondrament de cavitats subterrànies (covernes).

Acció geològica del mar

Formes d'erosió marina

El mar actua en totes les costes del món de manera similar; el que canvia és el tipus de roca present, i això genera diferents elements paisatgístics.

L’aigua marina fa tres accions sobre el medi: onades, marees i corrents.

Formes d’erosió: es formen a causa de l’impacte repetitiu de les onades sobre les roques, que es desgasten i originen formes com penya-segats, plataformes d’abrasió, arcs naturals, islots, etc.

Penya-segats i plataforma d'abrasió

Les plataformes d’abrasió són superfícies rocoses resultants de l’esfondrament dels penya-segats. Són acumulacions temporals de fragments procedents del desgast costaner; el mar les continua erosionant.

Procés resumit:

• Erosió deguda a les onades.
• Socavament de les roques a la base del penya-segat.
• Roques inestables a punt de desprendre's.
• Despreniment i formació de la plataforma d’abrasió.

Les partícules resultants són transportades per l’acció marina fins a formar platges.