El procés de la malaltia, la mort i el dol

1. La persona davant la malaltia

Comporta un sentiment d'incapacitat. Apareix la sensació de vulnerabilitat. La frustració pot generar agressivitat o reaccions depressives (apatia, tristesa). La persona malalta pot mostrar una emotivitat accentuada en les relacions interpersonals.

Característiques del malalt:

• Ansietat
• Por al dolor i al patiment.

La seva esperança està en:

• Alliberar-se del dolor
• Ser entès, rebre escalf humà.

El dolor: té una funció important en l'organisme. És el senyal d'alerta que alguna cosa està danyada o no funciona bé. Existeixen diferències individuals motivades per:

Factors físics:

L'edat i el sexe condicionen la percepció i vivència de la malaltia.

Factors personals:

La por o la tensió, que depenen de la persona, influeixen en com s'afronten les situacions difícils.

Factors socioculturals:

La família i la seva reacció davant la malaltia influeixen en la percepció del malalt.

El patiment

Avarca més elements que el dolor. L'aspecte emocional és responsable que el malalt pugui tenir un alt nivell de patiment, davant una dolència que no suposi massa molèsties físiques.

El procés d’acceptació de la malaltia

Diferents fases:

• Sorpresa: Es posen en marxa les defenses psicològiques. Finalment, quan els símptomes no desapareixen, el pacient decideix que el que li passa no és normal i s'autoqualifica de malalt.
• Frustració: Sentiments d'enuig i ràbia.
• Resignació: Davant allò inevitable, es programen mesures per combatre-la.
• Acceptació: Assumint la malaltia i les seves conseqüències.

La comunicació terapèutica

És una relació intensa entre el professional i el malalt que estableix objectius. El professional no ha d'aportar una solució immediata a la dificultat, sinó que ha de servir de recolzament per a:

• Aprendre a dominar la por i l'ansietat enfront la malaltia i el tractament.
• Enfrontar-se amb realisme als problemes.
• Prendre decisions comparant diferents possibilitats, buscar un nou sentit a la vida.
• Millorar la capacitat de comunicació.
• Trobar-se millor amb si mateix.
• Assajar nous models de comportament.
• Veure amb més claredat la seva situació o considerar l’existència de forma més positiva.
• Acceptar una situació difícil: una malaltia greu, una alteració de l'esquema corporal, una pèrdua o la pròpia mort.

Bases de la relació d’ajuda

Són les actituds o maneres d’intervenció fonamentals per establir una relació terapèutica. Ajuden a establir confiança i que el professional comprengui el pacient.

• Consideració positiva: Acceptació del pacient, independentment del seu estat físic, conducta o sentiments.
• Respecte càlid: La relació d’ajuda es basa en la confiança i el respecte. Modelar els propis desitjos.
• Sinceritat i coherència: Una relació de confiança exigeix sinceritat i coherència del professional.
• Comprensió empàtica: L’empatia és una comprensió profunda, que possibilita captar els sentiments i la situació personal del pacient.
• Clarificació: El/la tècnic/a ha de destacar i lligar els elements essencials de la comunicació.
• Precisió: El/la tècnic/a ha de conduir la conversa cap a temes concrets i aclarir tot allò confús o poc precís.
• Compartir alguna cosa d’un mateix: Fer partícip al malalt de les dificultats del professional pot facilitar el diàleg i l’apropament.
• L’escolta activa: El malalt necessita un confident. És important saber escoltar.
• Confrontació: És un instrument per mostrar al malalt les seves contradiccions o la seva manca de realisme.

Fases de la relació d’ajuda

• Reacció-orientació: El professional detecta que el malalt necessita ajuda (observa el malalt).
• Execució: Portar a terme certes activitats per complir els objectius marcats.
• Conclusió: La relació d’ajuda acaba quan la intervenció ha aportat alguna millora a l’estat emotiu del malalt.

La Mort

La majoria de les persones temen parlar-ne perquè s’associa amb un esdeveniment aterridor, i el moribund és el símbol de la por.

El dol és cada cop més curt, els signes externs menors, i existeix una tendència general a passar pàgina tan aviat com sigui possible.

Motius de la por a la mort:

• No reconèixer-la com a part del cicle vital.
• Desconeixement de com es produeix.
• Associar-la amb una agonia perllongada sense alleujament.
• Record d’altres pèrdues i de la pròpia mort.
• Impotència per a detenir-la.
• Canvis en la vida familiar.
• Soledat.
• Disminució de la fe religiosa.
• Alteració de plans de futur.
• Desconeixement del més enllà.

Necessitats del moribund

Físiques:

• Control de les seves funcions fisiològiques.
• Alleujament dels símptomes angoixosos.

Psicològiques:

• Seguretat: confiança en els seus cuidadors.
• Pertinença: sentir-se membre d’una família.
• Amor: rebre i poder donar afecte.
• Comprensió: explicació del que succeeix.
• Acceptació: reconèixer les seves possibilitats actuals.
• Autoestima: participar en la presa de decisions.
• Comunicació: bona relació amb el seu ambient, conèixer la veritat.

Espirituals:

• Recerca de sentit, autorealització.

Utilitat de conèixer la veritat

• Prendre les mesures oportunes per al moment final.
• Arreglar assumptes pendents.
• Donar valor al que realment mereix la pena.
• Gaudir més plenament dels últims moments.
• Intentar reunir-se amb els éssers estimats.
• Repartir els seus béns i expressar la seva voluntat.
• Deixar ben organitzades les coses.
• Reconciliar-se amb aquells amb qui hagin tingut problemes de relació.
• Acomiadar-se adequadament.

Fases d’adaptació a la mort:

Shock / Negació / Ira / Negociació o Pacte / Depressió / Resignació o Acceptació

La mort saludable

És la que es realitza amb cert grau de preparació, acceptació o disposició per morir.

Dol

1. El dol és un procés pel qual ha de passar tota persona que ha experimentat una pèrdua, per tal de poder resoldre'l adequadament.
2. El dol és una resposta emotiva a la pèrdua d'algú o alguna cosa.
3. El dol té a veure amb pèrdues, canvis, finals... Les situacions vitals que impliquen un final són moltes al llarg de la vida:
   • Evolutius: infància, pubertat.
   • Afectius: escolarització, separacions.
   • Socials: canvis d'estatus, desocupació.
   • Salut: envelliment, menopausa.
4. El dol no té a veure només amb la mort d'una persona. Té a veure amb les afeccions a objectes o persones que responen a les nostres necessitats emotives.

Característiques:

• És inevitable perquè constantment estem immersos en experiències de dol.
• Comporta patiment. La reacció a una pèrdua inclou regressions, recaigudes.
• Comporta creixement: no es pot créixer sense patir. La vida és una successió de comiats, de desafeccions.

Factors:

• Les respostes a la pèrdua són les que s'esperen i presenten símptomes i un desenvolupament previsible.
• Les circumstàncies de la mort: edat, previsibilitat.
• El tipus de relació amb el difunt: bona o dolenta.
• El recolzament extern: comunicar els sentiments és important.
• Els recursos personals: el caràcter, l'edat, la capacitat d'afrontar l’estrès.

Fases:

• Shock: Es produeix en el primer moment d'enfrontar-se a la notícia. Es pot manifestar amb apatia, embotiment o hiperactivitat. El seu objectiu és defensar-nos de l'impacte.
• Període d'alleujament: Estat d’ànim tranquil alternat amb plor.
• Ressentiment: Durant uns mesos, hi ha sensació de soledat, inseguretat, falta d'autoestima i culpabilitat, amb molta crítica cap a un mateix i els professionals. Pot derivar en depressió.
• Període de record: Desig conscient de recuperar les emocions i experiències felices amb el difunt. Sol durar entre 2 o 3 anys.
• Període de reparació: Fase d'acceptació de la pèrdua. Es comença a fer un esforç conscient per reiniciar la vida.