Procés Formulari Romà: Fases, Formula i Litis Contestatio

Fase in iure (davant del magistrat)

La citació del demandat en el procés formulari es diferencia profundament de la que regia les accions de la llei, i la seva duresa fou atenuada a través de diverses mesures. La edictio actionis extraprocessal, que exigia al demandant que mostrés les proves que anava a fer valer en el judici, de manera que el demandat sabria a què atenir-se. Per la resta, la citació davant del magistrat continua sent l'acte formal pel qual el demandant ha de citar a judici el demandat.

Posteriorment es procedeix a la redacció de la fórmula, que resumeix les dues declaracions de les parts, per bé que, a part d'això, també es fa la institució del magistrat dirigida al jutge.

Fase apud iudicem (davant del jutge)

Els litigants que han designat el jutge i han intervingut activament en la redacció de la fórmula han assumit l'obligació de comparèixer davant del jutge.

La prova, en el procés formulari, pot ser aportada per mitjans de prova més eficaços que la legis actio i que poden consistir en: declaracions confessòries, documents i inspecció ocular del jutge, i també la inspecció pericial.

Quan el jutge ha format la seva opinió en relació amb l'assumpte debatut, emet la sentència. També en el procediment formulari, el jutge pot abstenir-se de jutjar si no ha arribat a formar-se una idea clara acerca de l'assumpte litigiós mitjançant el jurament non liquet.

El jutge ha de guardar estricta fidelitat a la fórmula, ja que aquesta conté totes les instruccions que el magistrat li ha donat per jutjar. La sentència és la veritat per a les parts, ja que lliurement s'han sotmès a la decisió del jutge; per tant, els litigants estan obligats a complir-la. En cas de no fer-ho, ha de ser complerta fins i tot en contra de la voluntat del demandat i del demandant, i, a més, en el procediment formulari també existeix l'execució personal i la semiesclavitud per deutes.

La usucapio és l'adquisició de la propietat per mitjà de la possessió continuada i ininterrompuda d'una cosa durant el temps previst per la llei. La possessió continuada d'una cosa durant un cert temps porta, per tant, a que el fet es transformi en dret. El fonament de la usucapió radica en la seguretat i la certesa de les relacions jurídiques.

Inici del procediment formulari: fase in iure i la litis contestatio

La fase in iure: és la fase inicial del procés (s'inicia amb la citació davant del pretor).

La litis contestatio és el moment en què es fixen definitivament els termes de la controvèrsia i el moment en què clarament podem apreciar la naturalesa convencional del procés romà.

La fixació dels termes del problema té una sèrie de conseqüències jurídiques:

• 1r. Consumició de l'acció, és a dir, impedeix que s'iniciï un nou procediment posterior sobre aquesta mateixa qüestió (non bis in idem).
• 2n. Aquest efecte ens condueix a parlar d'un altre, l'efecte novatori: quan s'exerceix una acció personal, l'obligació del deutor es novа o transforma a partir d'aquest moment, perquè ara estarà obligat a pagar la condemna.
• 3r. A partir de la litis contestatio, la qüestió objecte de litigi es converteix en res in iudicium deducta (una qüestió pendent de judici). Aquest estat de litispendència genera la impossibilitat per a l'actor de tornar a intentar la mateixa acció contra el demandat fins que no es resolgui el judici.

La fórmula:

Definició: la fórmula es pot definir com un acte de les parts, un document escrit on queden fixats els termes de la controvèrsia, que es remet al jutge privat, a qui li serveix com a pauta o instrucció per resoldre aquesta controvèrsia.

Característiques: és un acte de les parts, però no és un contracte. Resumeix la pretensió de l'actor i l'oposició o excepció formulada pel demandat; és, a més, una instrucció del pretor dirigida al jutge privat i per això es redacta en la tercera persona de l'imperatiu, perquè també és una ordre del magistrat que fixa la funció del jutge. Aquest últim, davant de les instruccions que li dona el pretor, ha de guardar estricta fidelitat a la fórmula, d'aquí es deriva el fet que el jutge privat no estava capacitat per corregir les possibles inadequacions o errors que contingués la fórmula. És un document que s'estén en una doble tauleta de cera escrita en la part interna i segellada per les parts, els testimonis, i que s'obre més tard davant del jutge privat. Dins de la seva estructura podem trobar parts que són ordinàries, és a dir, que sempre es troben en l'estructura de la fórmula, i altres que són extraordinàries o accessòries.

1r.- Nomenament del jutge/s escollit/s per les parts.

2n.- Intentio: part de la fórmula on s'expressa el dret que pretén el demandant. Aquesta pot ser certa o incerta; en el primer cas, la pretensió de l'actor és tan concreta que no necessita de posterior concreció. Quan és incerta, la fórmula expressarà allò que el demandat faci de fer o donar de bona fe. La clàusula que especifica o explica la intentio incerta s'anomena demonstratio.

Les fórmules que només tracten de la fixació d'un determinat fet, anomenades prejudicials, només consten d'aquesta part de la fórmula.

3r.- La condemnatio: part de la fórmula on s'atorga al jutge la facultat de condemnar o absoldre el demandat. És sempre i en tot cas en diners. Depenent de la intentio, pot ser certa o incerta; en el primer cas, la quantitat a pagar pel demandat ja està fixada en la fórmula. En canvi, quan és incerta, és el jutge qui la fixa dins d'uns determinats marges, depenent del cas i mitjançant una estimació (litis aestimatio).

4t.- L'adiudicatio: és la part de la fórmula que permet al jutge adjudicar alguna cosa a algun dels litigants en els supòsits en què existeix algun estat de comunitat. Per tant, aquesta part de la fórmula apareixerà quan es tracti d'un judici divisori.

Parts extraordinàries de la fórmula:

L'exceptio: en el cas que el demandat no s'oposi contundentment a la pretensió de l'actor, pot sense negar els fets que aquest ha adduït, aportar altres fets que limitin o rebutgin l'eficàcia d'aquests. En aquest cas, el pretor inclou l'ordre d'investigar i comprovar aquest fet dins de la fórmula seguint l'estructura d'una hipòtesi negativa que se situa entre la intentio i la condemnatio.

Les excepcions, segons el jurista Gai, podien classificar-se en peremptòries (o perpètues) i dilatòries (Gai 4,120), segons si desvirtuaven totalment l'acció, o bé podien oposar-se només durant un termini determinat o davant d'una concreta persona, respectivament. Després de l'excepció i abans de la condemnatio, pot incloure's la replicatio doli, que formula l'actor per contrarestar els fets al·legats pel demandat. Davant d'aquesta, el demandat podia encara contestar amb la duplica.

La praescriptio: és una clàusula que es col·loca al començament de la fórmula per afavorir l'actor o el demandat, depenent del cas (praescriptio pro actore/reo, respectivament). La seva finalitat pot ser evitar la consumició de l'acció en trobar-se la litis contestatio.