Principi de totes les coses - Pitágoras
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,94 KB
TALES DE MILETO
Tales és el fundador de l’escola jònica. Primer a veure i definir el concepte de principi originari. Les afirmacions: són que la terra descansa sobre l’aigua, que l’aigua és el principi de totes les coses i que «totes les coses són plenes de déus». Va voler dir que totes les coses són o es componen d’aigua, o que la terra en prové i sobre ella sura. Milet és port de mar i Tales havia navegat amb força freqüència.
Hilozoisme
totes les coses són plenes de déus, el component essencial o arché, de la qual és l’aigua, està proveïda de vida i moviments propis, és a dir, tot és viu i animat.
ANAXIMANDRE DE MILET:
Per a Anaximandre, l’arché de totes les coses és l’àpeiron, és a dir, «allò que és indefinit, allò que és indeterminat».L’àpeiron és el principi del qual tot prové i es troba present en totes les coses, però no s’identifica amb cap d’elles, ja que no és un element sensible. L’àpeiron és immortal, indestructible i etern.Aquest principi infinit governa totes les coses. Tot surt i tot torna a l’àpeiron segons un cicle necessari. . L’àpeiron engendra altres coses mitjançant un procés de separació de substàncies oposades entre elles. La substància infinita està animada per un moviment etern, en virtut del qual se’n separen els contraris.
Cosmologia
Segons la seva teoria cosmològica, al principi només existia l’àpeiron, la substància infinita. La Terra sorgí de l’àpeiron a través d’un procés de separació de substàncies contràries. De la matèria primigènia se separaren inicialment allò que és fred d’allò que és calent, que van ocupar el centre de l’univers. L’acció d’una massa de foc sobre aquest parell de contraris Generà allò que és sec i allò que és humit. La calor fa que s’evapori una part de l’aigua: sorgeix així la Terra seca, i el núvol de vapor dóna lloc al cel, els orificis del qual són travessats per la resplendor de les estrelles.ANAXÍMenes DE MILET:
Fou deixeble d’Anaximandre i d’ell heretà la idea de l’esdevenir cíclic del món, que considerà com un animal gegantí. Concep l’arché com un element determinat:l’aire, al qual assigna també un caràcter diví. L’aire és infinit i principi de tot moviment i de tota mutació. De l’aire neixen totes les coses que hi ha, que van ser i que seran, fins i tot els déus i les coses divines.Tot prové de l’aire mitjançant un doble procés: l’aire es diferencia en diverses substàncies en virtut de la rarefacció i la condensació. Per la rarefacció esdevé foc i, en condensar-se, es transforma en vent, després en núvol, i, encara més condensat, en aigua; en terra més tard, i d’allí, finalment, en pedra.
LOS PITAGORICOS:
el naixement d’una forma alternativa de pensament racional.PITÀGORAS, el primer a afirmar: “Sóc un filòsof!”, va néixer a l’illa jònica de Samos; per causes polítiques emigrà al sud d’Itàlia, on fundà un moviment intel·lectual, religiós, místic i polític: una secta d’iniciats amb un objectiu primordial, la purificació de l’ànima tant a nivell corporal com intel·lectual. Influïts per la seva condició de matemàtics, els pitagòrics van fer un dels descobriments més importants en l’àmbit de la música: si l’harmonia musical es redueix a nombres, per què no també l’harmonia del cosmos? Els pitagòrics consideraren que l’ordre real s’identificava amb l’ordre numèric i que els comportaments i les propietats dels éssers es podien expressar en termes matemàtics. El nombre ésel principi de totes les coses.
La teoria de l’ànima
Per als pitagòrics, l’ànima sobreviu després de la mort i transmigra a altres cossos, el cos és una presó per a l’ànima, que la divinitat hatancat allí com a càstig. Mentre l’ànima es troba en el cos en té necessitat, ja que només per mitjà d’aquestpot sentir; però quan n’és fora, viu una vida incorpòria en un món superior. L’ànima torna a aquella vida sies purifica durant la vida corpòria. En cas contrari, torna després de la mort a la cadena de lestransmigracions.
El canvi: Heràclit versus
Parmènides:
Heràclit i Parmènides són els fundadors d’aquestes dues arquetípiques visions del món.Heràclit, tot està en procés constant de canvi.Parmènides, els canvis visibles són una aparença que amaga una permanència més profunda.
Heràclit d’Efes:
La realitat està sotmesa a un incessant moviment (esdevenir) basat en la contradicció (Iluita de contraris).Parmènides d’Elea:
Va néixer i viure a la ciutat d’Elea, al sud d’Itàlia. Va escriure una obra filósòfica en forma de poema titulada Sobre lanatura, en la qual proclama la immutabilitat radical de la realitat. Parmènides assumeix aquesta concepció: si els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra, cal que em fiï més de la raó.Les característiques de l’Ésser són les següents: 1) L’Ésser és i és pensable.
2)L’Ésser és imperible i inengendrat.
3)L’Ésser és u
. 4)
L’Ésser és immòbil.5)L’Ésser és indivisible.
L’Ésser al qual fa referència Parmènides és la realitat.