Principals teories sobre l'ésser humà i la societat

Principals concepcions de l'ésser humà i la societat

Montaigne: L'escepticisme i la condició humana

Montaigne defensa l'escepticisme: no podem conèixer-ho tot. Cal conèixer-se a un mateix i acceptar la condició humana. Sosté que no som superiors als altres animals i destaca la diversitat de conductes. Som mortals; l’ésser humà viu en societat per necessitat i no per gust. La societat ens dona seguretat, però, alhora, limita la nostra llibertat.

Descartes: El dualisme i el pensament

Descartes postula el cogito ergo sum (no puc dubtar que penso). Puc dubtar de tot menys del pensament. Proposa un dualisme antropològic on el cos i l’ànima estan separats: el cos actua com una màquina, mentre que l’ànima representa el pensament i la llibertat. L’essència humana és pensar; el cos depèn de l’ànima i ambdós s'uneixen a la glàndula pineal.

Hobbes: L'estat de natura i el contracte social

Segons Hobbes, l’ésser humà és antisocial per naturalesa, egoista i competitiu ("homo homini lupus"). L’estat de natura és una guerra de tots contra tots. La societat és artificial i necessitem un estat fort per controlar els humans.

Rousseau: El bon salvatge

Rousseau afirma que l’ésser humà és bo per naturalesa i que la societat el fa dolent. L’estat de natura és bo i pacífic, però la propietat privada trenca la igualtat original. La societat genera desigualtat i conflictes.

Marx: El materialisme i el treball

Per a Marx, l’ésser humà és un ésser de producció que es defineix pel treball. Des d'una concepció materialista, les relacions socials són relacions de producció. Realitza una crítica al capitalisme i defensa el comunisme. No hi ha una naturalesa humana fixa, ja que aquesta depèn de la societat i l'economia.

Fromm: Síntesi entre Freud i Marx

Fromm realitza una síntesi entre Freud i Marx. Estem determinats per la biologia i la societat, però també per necessitats socials com l’amor, la relació i el sentit. Tenim la necessitat de no estar sols; sense societat seríem dèbils, tot i que també necessitem moments de solitud. Existeix una relació dinàmica entre l’individu i la societat.

Aristòtil: L'animal polític

Aristòtil considera que l’ésser humà és un animal social per naturalesa (zoon politikon) i que el llenguatge ens fa humans. Necessitem viure en societat (la polis). A diferència de Plató, cos i ànima estan units i no són separables, formant una sola substància.

Plató: El dualisme de l'ànima

Plató defensa el dualisme antropològic: cos i ànima estan separats. L’ànima és l’essència, mentre que el cos és una presó. La seva unió és accidental i l’objectiu de l’ésser humà és alliberar l’ànima.

Freud: El psicoanàlisi i l'inconscient

Freud, pare del psicoanàlisi, sosté que no som éssers purament racionals, sinó que domina l’inconscient. No som amos de nosaltres mateixos; la conducta està guiada per desitjos inconscients i dos instints: Eros (vida) i Thanatos (mort). La societat reprimeix els instints, fet que genera malestar i neurosi.

Sòcrates: Intel·lectualisme moral i maièutica

Sòcrates separa legalitat i moralitat a través de l'intel·lectualisme moral. La moral depèn del coneixement del bé: fer el bé equival a saber què és el bé. Ningú fa el mal voluntàriament (si es fa, és per ignorància). El bé és universal i coneixement, mentre que el mal és ignorància.

A més, utilitza la maièutica: un mètode de preguntes que no dona respostes, sinó que fa que l’altre descobreixi la veritat per si mateix. Busca definicions universals per "fer néixer idees".